Joel Abad Clarena

Il·lustrador, muralista i dissenyador gràfic, actualment és al Japó obrint mercat per la seva tasca professional, amb les bandes musicals dels EUA i europees que segueix amb entusiasme des del Doctor Music Festival. Va estudiar a l’Idep Barcelona, Escola Superior d'Imatge i Disseny. El 2005 va muntar Grafficants, un estudi de disseny gràfic a Manresa. Va fer les il·lustracions i especialment les portades de la revista 1234!  i s’ha especialitzat en obra digital. Fa marxandatge de samarretes, estampats de camises, pòsters i discos per a bandes de música. Ha treballat activament amb grups com NOFX, Rancid i Pennywise.

- Havies treballat a Publicitat Clarena?

- Sí. Des dels catorze anys, els matins o les tardes en funció dels estudis. Em dedicava a preparar els pòsters que s’anaven a enganxar de nit a les parets. M’hi passava hores encolant-los de tres en tres, els plegava de manera que amb una empasquinada els poguessin enganxar de cop. També atenia la gent que venia al local entre d’altres tasques. Els divendres repartia la programació dels cinemes per una ruta establerta de bars manresans i els deixava una cinquantena de fulls impresos amb la propaganda dels films. Als darrers anys --hi vaig ser fins als divuit--, recordo que als matins venien els camions a descarregar la propaganda del Pryca primer i del Carrefour després, que entràvem dins la botiga i la preparàvem perquè uns nois la repartissin en paquets a la barriada Mion, al Xup... De la Publicitat Clarena se’n cuidaven l’avi i la meva tieta Imma que ho va portar fins als darrers dies. I la Teresa, que és qui es va encarregar durant molts anys de la publicitat d’El Pou de la gallina.

- Quina va ser la teva relació amb Miquel Esparbé?

- Molt bona. De ben jovenet em va fer agafar molt interès pel dibuix. Vaig anar-hi uns quinze anys fins que vaig començar a sortir de nit. Vaig tenir-hi una estreta relació i sempre l’he considerat el meu mestre. Més que aprendre tècniques em va ensenyar a estimar el dibuix. Tenia moltes referències de biblioteca, on recollia el còmic americà dels anys 60, en uns moments en què no hi havia internet. Jo flipava. Enlloc més que al seu estudi del carrer Nou podia veure aquells treballs. M’agradava veure’l dibuixar perquè cada setmana veia i aprenia novetats. Em deixava fer el que volgués. Durant una temporada vaig provar de pintar a l’oli i en d’altres estils, però ell va veure que m’interessava el còmic. Vaig conèixer el seu fill, Miki Esparbé, que tenia el grup de música Attake Direkto, amb el Sergi Vila, més conegut com a Xino, i DJ J.U.C.A., que feien hip-hop.
 

Grafficants

- Quina valoració fas de Grafficants, obert oficialment l’1 de gener del 2006?

- No ha acabat definitivament. Encara està actiu. Vol dir traficants de gràfiques. Quan vaig fer el pas del disseny a la il·lustració va ser deixar de firmar els treballs com a Grafficants i signar-los directament com Joel Abad, aquesta és la principal diferència. Al principi estava molt enfocat al disseny per a empreses i de forma esporàdica feia petites feines per al meu cercle musical. A mesura que he anat dibuixant més he anat millorant fent obres que han tingut una certa repercussió i m’han obert portes per poder estar en contacte directe amb els grups, des de Gossos i sobretot Rancid, banda de punk rock i ska de Califòrnia. També em va donar molta confiança David Peret, que des de l’agència HFMN organitza concerts massius amb bandes estrangeres i durant cinc anys vaig participar en la imatge del festival Gasteiz Calling, del País Basc.

- Com és la teva feina d’il·lustrador freelance?

- Soc dibuixant digital i il·lustrador, bàsicament amb la idea que tota creació ha de ser reproduïda. Hi estic molt acostumat, tant per fer els esbossos com per canviar coses de lloc, mides i el que sigui, és genial utilitzar el digital. No cal dir que també és una qüestió de temps i rapidesa. Treballo un 10% per als clients que arrossego des de fa anys, com els Ripper Seeds de Sabadell, però el 90% restant són bandes musicals recents.

- Quina va ser la teva col·laboració a la revista 1234!?

- Hi vaig fer d’il·lustrador i la majoria de les portades. Això em va posar en contacte amb bandes de músics amb qui no havia treballat mai abans, que van poder veure la meva feina. Va ser una bona promoció, ja que em va obrir moltes portes. Ernest Larroya portava la direcció i era el redactor en cap, Sergi Vila s’encarregava de la direcció d’art, maquetació i redacció, i Cristina Ferrer, de la direcció de màrqueting i publicitat. Hi havia una vintena de col·laboradors. Es definia com a magazine de Rock&Roll.

WTF Parties

- Com valores les festes WTF organitzades per Rock Action?

- Van començar el desembre de 2012 amb Guillem Lafoz i Jordi Escrigas. Més tard, amb la incorporació de Fèlix Muñiz, les festes es van professionalitzar definitivament. Treballàvem plegats en un pis al número 2 de la carretera de Cardona i sortien els treballs d’una forma molt ràpida. Cada setmana que muntaven una festa, els feia el pòster. A més es movien per tot Espanya. Arran d’aquesta enorme activitat va ser quan em vaig plantejar deixar el disseny i les pàgines web per dedicar-me exclusivament a dibuixar. I, si podia ser només per a grups de música, encara millor. També he tingut algun client que no és del món de la música, que em va donar molt suport quan començava com Ripper Seeds de Sabadell, amb qui també he treballat moltíssim per ells.

- Deixar el disseny gràfic ha estat una decisió puntual o meditada?

- Ha estat una evolució progressiva, que no he pres d’un dia per l’altre. Tenir més feines d’il·lustració d’un sector que m’agrada és el que m’ha permès dir que no a algunes feines que agafava més per anar tirant. Hi va haver un impasse d’un o dos anys fins ara, en què realment ja ningú em demana coses de disseny, ni tan sols me les proposen.

- Què és el que t’ha impactat més en el treball professional?

- Poder treballar per grans bandes de renom mundial, que han crescut exponencialment. Recordo que les havia vist quan tenia quinze anys al Doctor Music Festival i tota la vida les he estat seguint. He fet imatges que les van fer servir per tot el món com a acomiadament de la gira. Ara el que més faig és per a bandes dels EUA i europees, i m’estic obrint cap al Japó. L’octubre passat vaig fer una exposició al Japó i la setmana vinent m’hi estaré un mes amb la banda amb qui estic treballant. Vaig dos dies a Tòquio convidat per ells, amb la voluntat de fer-hi nous contactes.

- Quin és el tipus de música que més t’agrada i qui la segueix?

- Fan Rock, que seria Ramones, Sex Pístols, però amb un vessant d’estil més californià, que resulta més agradable. En són exemples Against Me, amb pòsters que conservo pel valor sentimental. La mitjana d’edat dels assistents a aquests concerts és de 40 anys.

- Quina ha estat la relació amb grans empreses com Vans, Mattel, Harley-Davidson, Warner Music o Universal Music?

- Vans és una marca de sabates i entre d’altres coses els vaig fer un disseny personalitzat per a bambes, que va ser el seu model oficial. En una de les exposicions col·lectives a Mattel els vaig fer una peça expressa i un altre encàrrec que no va sortir a la llum. A Harley-Davidson, en una fira de motos a Barcelona que es deia Motoh, els vaig pintar en directe dos quadres gegants i també em van demanar una sèrie d’adhesius per conscienciar els motoristes de la necessitat de portar casc per seguretat. Per la discogràfica Warner Music he fet diversos discos de grups de música de la productora i per a Universal Music també. Ara els estic fent una feina.

- Què em pots dir de les exposicions col·lectives?

- Normalment, les faig a través d’un parell de contactes als EUA que es dediquen a organitzar-ne amb diferents artistes, sobre diverses temàtiques. Per exemple vaig participar a Gallery Artshare Los Àngeles;  Bottleneck Gallery (Nova York) i Dark Art Emporium (Long Beach) desenvolupant algunes obres afins. Hi ha artistes que dibuixen o pinten de forma tradicional sobre tela o paper. Venen les obres, però en el meu cas, tot ho faig digital. No poden passar de 60 serigrafies, així que he de canviar de suport i imprimeixo sobre fusta, les passo al web i les imprimeixen online per poder-les exposar a la sala. M’ajuda a trencar amb la rutina, ja que puc dibuixar-hi el que vull. Sovint dibuixo per als clients, la majoria em donen molta llibertat.

Muralista

- Quina és la teva activitat com a muralista?

- Vaig estar un any vivint a Barcelona i un dels companys de classe pintava grafits i vaig col·laborar-hi. En retornar a Manresa, vaig fer una mica el vàndal, però mai m’ha atret especialment, tot i que m’agrada molt. Recordo que en tinc un, al costat del Pou de la Gallina al carrer Sobrerroca i un altre al Nou Congost, que és una calavera. No em desenvolupava igual de bé amb l’esprai que amb el pinzell. Era més efectiu pintar interiors de locals i botigues, ja que no havia de córrer i a més em pagaven. Passat el polígon de Sant Isidre, a Sant Fruitós de Bages, vaig pintar un mural gran per The Cyclery Specialized Brand Store. A Manresa s’han fet els murs plàstics, que estan molt bé.
 

- Tres periodistes de Reuters han assenyalat Robin Gunningham com a Banksy? Quina opinió en tens?

- Aquesta setmana efectivament ha corregut una fotografia seva on diuen que l’han identificat. Personalment sempre l’he imaginat com un xaval que actua sol i que es va donar a conèixer a la ciutat de Brighton, amb un estil propi. De caire reivindicatiu, els seus murals són crítics, contenen denúncia i missatges socials. Considero que és grafit però no vàndal, tot i que té algunes obres més punyents, però mai amb voluntat de fer mal a ningú. El que és clar és que ha agradat, ha encaixat socialment i s’ha fet un gran nom. Ara bé, artísticament tampoc no em sorprèn. El que té de més remarcable és els llocs on actua, com ho fa i sobretot tot el misteri que hi ha al darrere. S’ha fet gran. Hi ha gent que defensa que és un col·lectiu, ja que és fàcil reproduir-ne la similitud. Tindria lògica que aquests murals els pogués fer només una persona, mentre d’altres podrien tallar les plantilles i pintar-les. Ara ha sortit un nou rumor, al qual tampoc no he prestat gaire atenció, però podria ser. Es trencaria aquella màgia com quan els pares diuen als nens petits que els reis mags són ells. M’agradava més no posar-li cara. Queda clar que és un dels artistes contemporanis que tothom coneix.
 

- En què t’inspires a l’hora de fer un cartell musical?

- A vegades em donen algunes indicacions. Sovint si es tracta d’un disc me’l deixen escoltar abans que surti. El nom del disc també em proporciona una pista i un concepte amb el qual puc jugar. Les samarretes moltes vegades acompanyen una cançó. Normalment, el meu procés de treball, a partir d’una idea pactada, es fer un esbós i si agrada passo als acabats. El bagatge anterior del disseny em facilita generar continguts que després pugui reproduir fàcilment.

NOFX

- Quins dibuixos has fet per a bandes com NOFX, Rancid, Lagwagon, Pennywise, Bad Religion, The Offspring o Descendents?

- El canvi més fort en l’activitat professional em va arribar quan NOFX, que és la banda mare d’aquest estil de música, em va encarregar fer la imatge de la seva gira mundial. Pòsters, samarretes i disseny de discos n’he fet per a diverses bandes conegudes d’aquest món, com Lagwagon. A Pennywise els vaig fer diversos pòsters quan han vingut a tocar en gires europees. A Bad Religion no els vaig poder fer la feina amb il·lustració, però la vaig acabar amb disseny. The Offspring van tocar a Badalona el setembre de l’any passat i els vaig fer un pòster per vendre com a peça de marxandatge durant el concert, però no per anunciar l’esdeveniment, i els Descendents és una banda de Califòrnia pionera del pop punk de renom, per la qual he fet diversos encàrrecs.

«El canvi més fort en l’activitat professional em va arribar quan NOFX, em van encarregar fer la imatge de la seva gira mundial»

- Quines han estat les teves darreres activitats artístiques?

- En haver treballat en la imatge de NOFX, m’han sortit feines grosses. Recentment he fet tota la imatge i el disseny d’un festival de música californià, dos a Florida (Orlando i Miami), Mèxic i Montreal, patrocinat per la marca de sabates Vans, dedicada a la roba de skate i d’altres esports urbans. Aquest estiu hi tornaré. Són trens que m’estan passant pel davant i els he d’agafar tots.

- I sobretot l’exposició individual a Art Kissa Fly a Tòquio?

- La primera vegada que vaig anar al Japó va ser al concert d’acomiadament de la banda NOFX. Gràcies a Instagram em faig amb artistes d’arreu del món. En vaig conèixer un de japonès, TM Paint, els feia les samarretes i l’octubre de l’any passat vam fer conjuntament l’exposició a Art Kissa Fly, a Nakameguro, cosa que m’ha permès treballar per una de les bandes top d’aquest estil musical de punk rock, que és Hi-Standard. Ara, estic a punt de tornar-hi.