“Saber el passat ens ajuda a no cometre els mateixos errors en el futur”, així va començar la seva intervenció Jordi Bilbeny, que va parlar d’ell i la seva relació amb sant Francesc i de l’aventura d’escriure el llibre. Va explicar el vincle amb el sant i com li va impactar la seva vida. Bilbeny va estar molt ben educat pels caputxins d’Arenys de Mar, “homes senzills, bonhomiosos, generosos i savis”. Dels caputxins va aprendre que el sexe és una part important de la condició humana i de l’ànima de les persones. Tot seguit, Bilbeny va remarcar llegendes que vinculaven el sant al seu pas per Catalunya, com l’ermita on s’hi moria, de Vic, el 1225. Fa una part important de la vida a Catalunya, inclosa Manresa, com recullen alguns llibres. Des del segle XVII, els francesos diuen que es tracta d’un sant francès: recuperen materials relacionats amb la França provençal, la seva mare era de la Provença i el pare un comerciant d’Assís, on se la va endur, però Bilbeny es pregunta: “Aleshores, què fan vivint a Barcelona justament després de la batalla de Muret de 1213, amb l’ensulsiada dels comtats occitans sota pòndol del comte rei de Barcelona?”. Sap pels historiadors competents que el rei va prometre als nobles occitans terres i per això, hi ha tants occitans a Mallorca i València, on reconquereixen les dues ciutats als musulmans. Sant Francesc no va a les esglésies i se’l troba pregant als boscos, llocs desolats i recòndits com coves i ruïnes. El seu hàbit s’assembla molt al dels càtars, de qui comparteix els dejunis extrems, la recerca de la perfecció, la prohibició de tenir diners ni convents: “Déu proveirà”. Els primers frares passen la nit sota el pont, en pallisses o cavallerisses, per la seva fal·lera en contra dels béns materials. Un dels temes més fascinants i poc tractats del sant és l’ànima de qui no forma part de l’església catòlica, en considerar que lluny de les jerarquies, “Déu parla a cadascú de nosaltres, que som el propi temple de Déu”.
El nom Francesc ve de França i és una denominació genuïna pròpia de la llengua catalana. Si durant dècades ell i la família viuen a la Provença estan sota la protecció dels comtes-reis catalans. Així, els elements microscòpics que giren a l’entorn de la seva biografia ens ajuden a entendre que havia d’estar vinculat realment a aquesta realitat. Per anar més enllà dels documents, reivindica la tradició oral, les festes, esglésies, quadres d’on es pot escatir el món religiós d’aquella època, com fan els antropòlegs i tots els estudiosos que també fan servir les llegendes “que mostren el sant arreu de Catalunya”. A les Corts de Barcelona, de Lleida, quan es debatia al país l’ajuda “als nostres germans càtars”, a Montpeller quan es decidia què havien de fer amb els nobles, o al Concili de Letran quan el Papa, nobles francesos i plenipotenciaris catalans enviats a Roma debatien què passava amb el futur d’Occitània. Sant Francesc tenia consciència política i es revelador que després d’anades i vingudes a Roma li van permetre crear l’orde franciscà a la tardor del 1223, amb butlla inclosa de formar part de l’església catòlica. Per celebrar-ho convocà un concili general a Arles, capital de la Provença, amb el poder de l’orde i de la força espiritual i revolucionària que significava al segle XIII, malgrat els censors que el volen situar a Assís. És determinant que faci la trobada general, amb tots els seus representants a Arles. Considera evident que té alguna cosa a dir-nos com a catalans i éssers lliure-pensants i espirituals que som. Ens interpel·la en la recerca de la veritat i de la fe que mou muntanyes. “Als catalans ens manca aquesta convicció fins aconseguir el que volem”.
Sant Francesc va fer una jugada increïblement sàvia i molt hàbil. Intueix, ho té en estudi, que ha de ser un membre de la Casa Reial Catalana que està protegit pels reis i pel bisbe de Barcelona, catòlic però d’ascendència occitana. En una visió de jovenet Déu li diu ‘Ves i reconstrueix casa meva’, que només té sentit dins l’església càtara. Després de rebre aquest missatge se’n va a Occitània a meditar. Els vincles són evidents i creu que ha de reconstruir l’església primigènia de Déu, abans que desaparegui de la faç de la terra, però no ho pot fer en uns moments de persecució i d’extinció del catarisme. Amb tothom arruïnat i desposseït decideix fer una religió que no serà ni càtara ni catòlica, és a dir fonamentada amb els càtars però amb la benedicció dels catòlics. Funda un orde religiós dins l’església catòlica, on tots els càtars que no volen ser catòlics hi poden ser. És d’una grandesa espiritual i política avantposar la salvació de l’ànima abans de la dels béns, havent après que no es pot viure descarnat, sota un pont ni de l’aire del cel. En requerir una protecció física crea l’orde franciscà d’homes i dones alhora. Santa Clara és la seva gran aliada. I funda el terç orde per a tots aquells que no vulguin ser catòlics oficials, beneïda per Déu i segellada amb butlla papal per Roma. Aquest viatge a l’entorn de sant Francesc vol posar-lo en paràmetres d’una Catalunya i d’una ment modernes, amb una condició espiritual innegable d’ànima revolucionària, ja que els missatges que rebem de l’eternitat, que van i venen, són un mirall de les nostres ànimes. Això és intocable, però també el fet de transformar el món en un lloc on pugem viure sense haver de renunciar del tot a les nostres creences ni trair-nos contínuament el que sentim ni el que som ni el futur que volem. “Potser mantenint-nos amb una mica de dignitat, fermesa i decència ho aconseguirem. Hem de ser sabedors que tenim un passat impressionant que és el que volem perpetuar de cara al futur”.
