Jordi Bilbeny va presentar el seu penúltim llibre, Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana, a la biblioteca de l’Ateneu Les Bases acompanyat del filòleg reusenc Biel Ferrer, a iniciativa dels AARB. Ferrer va explicar que el llibre busca una perspectiva diferent de sant Francesc, un personatge del qual potser no se n’ha dit tota la veritat. Reivindica la Unió Catalanista, que en un format diferent considera que pot ser necessària en les actuals circumstàncies del país. El llibre va a la recerca d’aprofundir en la figura del sant, de qui se saben coses i no és clar que totes siguin veritables. Es tracta d’un assaig biogràfic alternatiu que revisa el personatge. Aquest subgènere s’ha donat molt darrerament “per la fam i set de veritat després de les mentides que hem sentit a dir arran de l’1 d’Octubre”. Esmenta la investigació periodística de Toni Orensanz sobre El nazi de Siurana, l’obra de referència biogràfica d’Enric Vila sobre Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs, on desmitifica --que no és desprestigiar-- el president que “va tenir encerts, però també errors importants”. Enric Vila va investigar sobre “el nostre heroi, Josep Pla”, que el situa en la veritat del seu context històric. Daniel Cardona. Obra escrita completa, a cura de Frederic J. Porta, director de la Revista de Catalunya i doctor en història. Segons Biel Ferrer, serveix per desmitificar Francesc Macià. Porta també és l’autor de la biografia Carles Muñoz Espinalt: Una vida per la llibertat de Catalunya. Dos assaigs de Pep Mayolas: Erasme i la construcció catalana d’Espanya i Erasme i l’imperi català de Carles I, que donen moltes dades per esbrinar qui era de debò Erasme de Rotterdam, “que no es deia Erasme ni era de Rotterdam”. La traducció i estudi intel·lectual d’Abel Cutillas sobre el príncep Maquiavel i el discurs sobre la nostra llengua, on descobreix que no va dir mai que el fi justifica els mitjans. A Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana, Bilbeny descobreix les arrels veritables d’aquest sant, “que a partir d’aquest assaig el considerem un sant català, com tants altres ho són i no ho sabíem, com Teresa de Jesús”, un altre assaig de Pep Mayolas. Per a Biel Ferrer, “els estudiosos de la Nova Història fan plantejaments rigorosos, valents i seriosos que aporten una nova perspectiva sobre uns personatges que probablement pensàvem que eren una cosa, però no n’érem conscients d’una altra”.
Contra el que alguns han dit d’ell sense ni tan sols haver-lo llegit, assenyala que “és molt fàcil enganyar la gent perquè no tenen idea de res, perquè la història la fem els historiadors. És molt complicada i no tothom l’entén... Quan investigues a fons, la veritat t’enganxa i t’absorbeix per convertir-te en un ésser més lliure del que eres abans”. Ferrer afirma que l’autor utilitza un mètode científic que començant per l’estat de la qüestió es basa en la formulació d’una hipòtesi que podrà esdevenir tesi, si els arguments i fets que es van trobant en la recerca es confirmen, per tal de verificar-la, però en cas de falsar-la caldrà replantejar-la. A més de la recerca s’ha de contrastar les fonts, amb la tesi i síntesi de la hipòtesi validada. Les fonts també són un problema, com ens en podem refiar del tot, tenint en compte que són la clau de la recerca historiogràfica? Cal contrastar fonts amb d’altres indicis i quines cal cercar per demostrar una veritat diferent de la que ens han dit fins ara. En aquesta primera part del llibre (en queda una altra de pendent), la tesi de Bilbeny és que sant Francesc no era d’Assís sinó d’Ací. Molts originals catalans s’han perdut o han estat segrestats, censurats, amagats, cremats i en definitiva, destruïts. Mitjançant el llibre, que connecta amb les arrels històriques de la nostra catalanitat s’ha esbrinat que el primer gran escriptor en llengua catalana, Ramon Llull, és enterrat a l’església de Sant Francesc, de Ciutat de Mallorca, o que el nostre Wetsminster, un edifici molt important del poder polític i espiritual de la nostra pàtria estava situat al convent de Sant Francesc de Barcelona, del qual no en queda ni una pedra, o per què Colom es fa enterrar amb els hàbits de sant Francesc? Tal com va dir Joan Fuster, els llibres són màquines per pensar nosaltres i el nostre entorn. “La voluntat de saber la veritat profunda i la prosa elegant i fàcil d’un gran escriptor com Bilbeny” fan que es llegeixi d’una manera plàcida. Va explicar que al segle XIII, el llemosí d’Occitània i el català són la mateixa llengua, tot i que les circumstàncies històriques posteriors han fet variacions diatòpiques, però Antoni Maria Alcover, Milà i Fontanals i Josep M. Batista Roca així ho van constatar. Aquesta unitat “la va trair Pompeu Fabra, que amb altres acadèmics van dir que no els interessava, per possibilisme polític, de la mateixa manera que Francesc Macià va renunciar a la República Catalana i va acceptar ser un simple president de la Generalitat de la Catalunya autonòmica i que el president Puigdemont no va culminar el procés del 2017 i no va anar fins el final del mandat del 1 d’octubre”. Va acabar afirmant que hem de ser sabedors de la història dels nostres patriotes perquè donen l’exemple de com actuar amb fermesa i coratge per assolir definitivament la independència. Com ell afirma, l’arqueologia del passat forneix l’arquitectura del futur. “Els catalans hem de ser capaços d’ordir una estratègia vencedora per l’alliberament personal i col·lectiu, individual i nacional”, va concloure Biel Ferrer.
