Estimat quadern, avui començo l’aventura. M’he regalat una experiència de la qual molts ciutadans gaudeixen diàriament, però que jo no havia experimentat mai: Un tour amb el bus perimetral de Manresa. He de confessar que estic una mica nerviós perquè no sé què pot passar, una cosa és veure el recorregut en el mapa, contemplar el bus pel carrer o haver fet parts del recorregut a peu i l’altra és pujar-hi per deixar-te endur, obert a tot el que passi.
El començament del viatge es troba en un lloc poc transitat i notòriament desolat a l’altra banda del pont de l’estació de la Red Nacional de Ferrocarrils Espanyols, just al peu del turó de la Seu, on s’alça la magnífica basílica del segle XIV, emblema de l’esplendorós passat manresà. Em trobo en una parada de bus buida, sense ningú, potser m’he equivocat. M’espero. Al cap d’una bona estona arriba un autobús que para davant meu. M'obre les portes. Entro i la conductora em cobra els dos euros de l’excursió. Deu estar molt concentrada perquè no em diu res, tampoc no em mira. En dona confiança perquè se la veu professional i em relaxo. Tot anirà bé, n’estic segur. Només hi ha tres persones. Jo m’assec tant apartat d’elles com puc, en un seient al costat de la finestra més gran. Trec la tauleta i començo a prendre notes de les meves impressions. A les onze i vint en punt es tanca la porta i sortim. Hi ha poc trànsit i l’autobús passa veloç pel costat del passeig del Riu per on corren joves d’ambdós sexes en paral·lel a un Cardener que baixa terrós, ple d'ímpetu primaveral. Per més que entrenin i s’hi esforcin els esportistes no aconsegueixen atrapar-nos, nosaltres anem més de pressa i tombem a la dreta, deixant-los enrere, alhora que perdo de vista la magnífica llera del Cardener per enfilar el carrer del Bruc on diversos edificis singulars -una escola jovial i una església- em criden l’atenció. M’entretinc mirant un paisatge urbà commovedor, que he vist milers de vegades, però mai des d’aquesta perspectiva.
El viatge dura una hora i mitja i gairebé no he mirat per la finestra, la fauna humana que entrava i sortia del vehicle amb les seves converses i interaccions era infinitament més interessant. No he parat de prendre notes i segurament en sortirà un llibre d’almenys tres-centes pàgines. Els deixaré amb la mel als llavis estalviant-los les increïbles peripècies del viatge perquè les podran assaborir al Quadern de Viatge Perimetral, quan me’l publiquin pel Sant Jordi de l’any que ve, un cop guanyat el Premi Vila de Lloret de Literatura de Viatges. Només els avanço la reflexió final: ¿Cal anar a Port Aventura i pujar al Dragon Khan per experimentar sensacions fortes, quan a Manresa tenim una vida dins els autobusos digne de qualsevol sèrie de Netflix?.
