El cinisme de Leroy Merlyn
Començo la bugada reprenent un tema que ja us vaig anunciar en aquesta secció. El 31 de desembre la botiga de Leroy Merlin, oberta des de feia anys al Polígon dels Trullols, va tancar portes definitivament i Manresa es va quedar sense aquell gran espai dedicat al bricolatge. Però qui el trobi a faltar no ha de patir. Segons la pancarta que han plantificat on abans hi tenien el rètol, han marxat “però no gaire lluny”. Així que si necessiteu comprar el que sigui podeu anar a un dels establiments que us suggereixen: a Sabadell, a Sant Cugat o a Vic. Res, a la cantonada. Tenint en compte que la més propera deu ser a uns quaranta quilòmetres, i comptant la benzina, podeu perdre mitja tarda per comprar una bombeta i que us surti pel preu d’un mirall de bany. “No gaire lluny”, diuen! Quin cinisme. Només els faltava parodiar l’anunci d’aquell rellotger del carrer Saclosa i afegir-hi “Veniu, és un passeig”.
Un veí del començament de la carretera del Pont de Vilomara em fa arribar aquestes dues fotografies. Des de fa molts mesos observa que a la vorera hi ha excrements de colom com es veu en una de les fotografies. Resulta que uns metres mes enlaire, sota d’un balcó, una parella de coloms hi tenen el niu. El meu informant em comenta que no sap com s'hauria d'actuar per protegir els drets dels animals, però també el de les persones que circulen per aquella vorera. En tot cas ens ho explica al Pou per si alguna autoritat municipal civicosanitària hi pot trobar una solució, encara que sigui salomònica. També aprofita per reflexionar sobre el cablejat elèctric i telefònic de la mateixa façana, com es veu en l’altra fotografia. Però això seria tot un altre tema i potser motiu d'un reportatge a la revista.
Una altra d’IA a la manresana
L’amic Pius X Cisa ha tornat a fer una creació fent servir la IA, aquesta vegada inspirant-se en l’escenari de la Fira de l’Aixada, que es va tancar el passat 1 de març. En l’escena podem veure com dins un riu sorgit de les fonts manresanes naveguen el rei Pere III i el bisbe Galceran, acompanyats dels capons. Per veure tota l’escena podeu entrar al seu Instagram: https://www.instagram.com/reel/DVUNhsciIo3/?igsh=OG9mb3JudGwwOXU1
Tres Xaviers
Un lector em fa adonar de la curiosa coincidència que es va produir el dia 11 de març a l’Espai Òmnium, on es va presentar el llibre de l’escriptor Xavier Duran L’endemà d’ahir, que combina història, ciència i una trama d’intriga i emocions. La presentació va anar a càrrec dels manresans Xavier de las Heras i Xavier Valls, que van acompanyar l’autor. Vaja, que per participar en aquest acte calia dir-se Xavier.
El sabater el més mal calçat
Ja és prou conegut que la Casa Lluvià és un dels edificis modernistes més emblemàtics de l’insigne arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa, que el 1981 va ser adquirit i restaurat per l’Ajuntament de Manresa, que és la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Manresa i s’hi fan tot un seguit d’actes i exposicions. M’expliquen, però, que les pluges intenses d’aquest any han afectat l’edifici i que els darrers actes previstos s’han hagut de suspendre... per degoters. Es veu que la sala ja feia temps que demanava una renovació i que cada cop la cosa va pitjor i ha acabat sent impractible. Esperem que es puguin resoldre aviat, pel bé de la cultura, però els terminis de l’administració no hi ajuden.
Pel davant i pel darrere
El Centre Dental Enric Pintado s’ha traslladat fa uns mesos a l’antic magatzem de la Casa Armengou, del carrer dels Esquilets. Es tracta d’una altra obra d’Ignasi Oms i Ponsa, que és patrimoni protegit a nivell parcial, una protecció que afecta sobretot a la façana. Cal dir que la rehabilitació ha estat magnífica i fa goig. Però el que us vull mostrar és la curiositat de la part del darrere, que estava molt deixada i ara el centre dental l’ha aprofitada per pintar-hi un mural ben sorprenent.
Llogateres i llogaters
I per acabar us transmeto la inquietud que em fa arribar un altre lector de la revista, que em passa aquesta imatge de l’anunci d’un acte que es va fer el 12 de març al Centre Cívic Selves i Carner, amb el lema: “Quins drets tenim les llogateres?”. El lector exclama: “Doncs, el mateix que tenim els llogaters” i constata que la marca de gènere dels plurals és el masculí genèric, encara que darrerament s’abusi de la duplicació: els pares i les mares, els nens i les nenes..., en nom de la llengua inclusiva. És prou coneguda la bona feina del Sindicat de Llogateres, però, com deia l’enyorada lingüista Carme Junyent, la duplicació de gèneres és totalment innecessària.
