La polèmica al voltant de Sixena va tancar la presentació del llibre El romànic, objecte de desig que Carles Sánchez, professor d’Història de l’Art de la UAB va presentar a la llibreria Parcir, en un acte coorganitzat pels AARB. Sánchez va expressar el seu punt de vista patrimonial, amb el trencament d’un paradigma que marcarà un abans i un després en la relació museus i patrimoni, després que el Tribunal Suprem avalés una polèmica sentència d’un jutjat d’Osca que ordenava el retorn de les pintures al monestir de Vilanova de Sixena. Construït per la reina Sança, que va patrocinar les pintures, que han esdevingut una veritable joia del romànic europeu. Quan el 1936 van patir un incendi durant la guerra civil, l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol en va iniciar la salvaguarda, per després traslladar-les al MNAC. A finals de la dècada dels 90 es va debatre sobre la propietat per tal de decidir sobre el retorn o no. Assenyala l’existència de components polítics, que reviuen el que Catalunya va fer cent anys enrere. Les pintures tenen un valor identitari, però hi ha informes tècnics que en desaconsellen el trasllat. Conjuntament amb la conservació, sempre han de prevaldre sobre qualsevol altre tipus d’ús, oimés quan el monestir no està preparat en no tenir un pla museogràfic i les millors pintures d’art romànic han d’estar en el millor museu d’art romànic del món, que és el MNAC.
Una segona problemàtica és Ripoll, vist com un dels símbols de recuperació del passat històric pel que fa al patrimoni polític. El monestir benedictí va ser molt important en temps de l’Abat Oliba. Després de la desamortització de Mendizábal va patir un procés de degradació i abandonament, per convertir-se en una ruïna romàntica. Per a Sánchez és el primer gran transplantament d’òrgans del romànic català, amb elements gòtics i una volta barroca. L’arquitecte Elies Rogent va triar el romànic en un context de recerca de les credencials culturals catalanes, on Ripoll era símbol de seu comtal que s’havia de restituir. En no saber com havia estat, es va inspirar en edificis romànics catalans: Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes, Sant Llorenç del Munt i Sant Jaume de Frontanyà. Aquesta decisió es produeix enmig d’un debat entre Eugène Viollet-le-Duc, partidari d’una reconstrucció a l’estil romàntic, tal com imaginava que podia ser l’edifici, i John Ruskin, partidari de no tocar-lo, en considerar que tenen una vida que cal consolidar; per exemple, Santa Maria de Besalú. Així doncs, el neoromànic es converteix en un dels estils arquitectònics predilectes de la primera meitat del segle XX.
En tercer lloc, l’església de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, és una de les històries més tristes sobre la diàspora de la pintura romànica catalana. Les obres van ser adquirides el 1919 pel barceloní Lluís Plandiura, col·leccionista d’obres d’art, a qui va costar-li 7.500 pessetes abonades a mossèn Farràs; les va vendre als EUA per 100.000 pessetes i finalment van ser adquirides en subhasta pel Museu de Boston per 92.100 dòlars, el 1921. En aquella època no es tenia consciència del que era el patrimoni i a mossèn Farràs només l’interessaven els diners per reparar l’edifici. Tampoc no hi havia lleis de protecció, cosa que va afavorir la venda al marxant d’art. La Junta de Museus de Barcelona va descobrir l’operació, que formava part d’una campanya més gran orquestrada per Plandiura per a la compra d’altres conjunts de pintura romànica catalana, en haver arribat a un acord amb el Bisbat d’Urgell. La Junta va demanar un préstec de 675.000 pessetes per recomprar aquesta pintura al Bisbat, que va anul·lar la venda a Plandiura i les altres pintures van poder anar al MNAC i a d’altres museus catalans.
L’altre llibre, Patrimoni romànic, repassa la història, les etapes i les manifestacions artístiques, amb capítols temàtics. És un llibre de divulgació que mostra la recerca de l’autor. Comença el viatge de pelegrinatge amb un capítol dedicat als artistes, que en aquella època eren artesans i promotors. Del corpus romànic català han quedat: Arnau Cadell, que signa les escultures del claustre de Sant Cugat del Vallès. Al frontal de Gia, que està al MNAC, hi ha una inscripció que diu: ‘el pintor Joan em va fer’, i un altre en un capitell del claustre de Solsona, ‘Miró em va fer’. Són prosopopeies que consisteixen en fer parlar l’obra. A l’Estat, hi ha l’exemple del Maestro Miguel a Palència, que es representa en ple procés creatiu, quan esculpeix la taula del Sant Sopar. La majoria dels artistes no signen perquè les seves obres eren ofrenes a la divinitat, amb l’objectiu d’obtenir la salvació mitjançant l’obra, on l’art tenia un sentit escatològic. Com a treballadors manuals no tenien un estatus especial dins l’estament social. Eren considerats com a veritables autors, els promotors, que s’anomenaven comitès, que eren els qui pagaven l’obra i tenien dues fórmules per deixar-ne constància: l’autorepresentació i la inscripció.
Santa Maria de Taüll, el 1123, desmitifica que el romànic fos un art molt auster, amb l’ús del color. En visitar els temples ara veiem l’esquelet, però a l’època l’experiència del fidel era estètica, multisensorial i mística o immersiva. Sánchez trenca amb les imatges mitificades de les esglésies de pedra nua, amb l’arrebossat pintat original com les absidioles i l’absis de Coaner o l’exterior de Sant Joan de Boí, que tot i no ser l’original ens permet imaginar-lo. En el romànic, les imatges tenen un paper important per connectar els fidels amb la divinitat, ja que la majoria de la població no sabia ni llegir ni escriure. Així pintures i talles tenen una estructura jeràrquica molt frontal, amb una inexpressió volguda. Remarca que Catalunya té la millor col·lecció del món de frontals d’altar de pintura sobre taula. A partir del segle XII adquireixen un gran protagonisme els temes hagiogràfics i la vida dels sants i dels màrtirs es converteixen en els nous herois de l’antiguitat, com a pacients resignats que havien de suportar totes les tortures a què eren sotmesos.
De la Seu de Manresa destaca el timpà com a element romànic, l’original està a l’entrada del claustre. Portalades i claustres adquireixen importància al segle XII com a espais de transmissió dels dogmes a través de les imatges que tenen una significació simbòlica molt profunda, amb diversos significats: són espais de transició entre els mons profà i sagrat, entès com a porta del cel, vinculada a la figura de Crist, que és un dels temes predilectes, com a Santpedor. Tant la seva portalada com la de Manresa s’han atribuït al taller d’Arnau Cadell, que el tenia a Girona, però amb trets formals molt semblants en una època en què els mestres viatjaven. A Manresa, Montserrat i Mura, els portals estan presidits per la imatge de la Verge, a qui molts textos de l’Edat Mitjana, consideren que és la porta de la caiguda del pecat original d’Eva que és redimida per la figura de la Verge. Els claustres del romànic són espais funeraris, s’utilitzen per passejar o llegir i eren considerats del paradís, amb vegetació frondosa que s’escampa per evocar el jardí de l’Edèn. S’hi representen cicles iconogràfics que expliquen la història de la salvació, així com la lluita entre els vicis i les virtuts, per mostrar un missatge coercitiu sobre algunes conductes que cal evitar, com la luxúria.
