Em dic Joel Schultz Perramon i vaig néixer fa 28 anys a Manresa. He crescut a Sant Salvador de Guardiola i he estudiat a Manresa fins als 19 anys, on vaig cursar dos mòduls d’esport. Sempre dic que com a casa enlloc: m’encanta la nostra terra, la nostra gent i, sobretot, la nostra gastronomia. Però, després de vint anys al mateix lloc, sentia que era el moment de sortir, de voltar i de veure món. Aquesta inquietud em va portar a la Vall d’Aran, on vaig fer temporades d’hivern d’esquí i vaig descobrir la intensitat de la vida de muntanya. Amb l’arribada de l’estiu, la necessitat de canvi em va empènyer cap a Eivissa, un lloc que marcaria un punt d’inflexió en el meu recorregut. Allà em vaig enamorar del mar i vaig decidir treure’m el títol de patró portuari per començar a construir un futur lligat a l’aigua. Amb aquesta nova direcció, l’any següent vaig continuar fins a Tenerife, on vaig passar un any treballant en un vaixell d’albirament de cetacis.
L’arribada de la covid em va obligar a tornar a casa, però quan el món es va tornar a posar en marxa, jo també. Vaig reprendre el meu camí amb una altra temporada a la Vall d’Aran i, poc després, vaig obtenir el títol de monitor de motonàutica. Això em va obrir les portes del Port Fòrum de Barcelona, on vaig treballar dues temporades d’estiu, primer com a monitor i després com a patró de parasailing. Aquella etapa intensa em va portar, més tard, a Mallorca, on vaig treballar com a mariner en un superiot de 70 metres d’eslora. El punt d’inflexió va arribar a les Filipines. Durant tres mesos vaig descobrir el busseig i em va captivar tant que a principis del 2025 vaig decidir instal·lar-m’hi. Vaig anar a parar a Malapascua, una petita illa tropical de només 3 km², on em vaig formar com a instructor de busseig per començar a treballar en un centre dirigit per un català de Roses. El dia a dia a l’illa combina rutina i moments únics. Em llevava cap a les cinc del matí per anar a bussejar amb taurons, una experiència que no va deixar mai de sorprendre’m. A la tarda jugava a billar amb els locals, una de les seves grans aficions. El karaoke també forma part de la vida quotidiana: canten sense vergonya a qualsevol lloc, amb altaveus a tot volum.
Deu mesos després, vaig marxar cap a Nova Zelanda amb una Working Holiday Visa, que em permet treballar-hi durant un any. Vaig començar als camps de kiwis a Opotiki, fent thinning —triatge quan són petits—, una feina dura però necessària. Poc després vaig trobar el meu lloc en un beach lodge a Awaroa Bay, al parc nacional Abel Tasman. Entre tasques de porteria, jardineria i manteniment, he recuperat una rutina tranquil·la, envoltat de natura i amb el mar sempre a prop. En el temps lliure, pesco i exploro la costa amb caiac, i gaudeixo d’una solitud molt especial. Tot això forma part d’una trajectòria que encara s’està escrivint. Tinc un somni: comprar un veler i fer una circumnavegació —la volta al món—. De moment, però, toca aprendre, sumar milles i experiència. A finals de maig posaré rumb cap a Fiji en un veler i, a partir d’aquí, tot és obert: noves rutes, nous llocs, noves decisions. Perquè, al final, el més important no és només on vas, sinó la llibertat de poder escollir el teu propi camí.
