Sovint la paraula paisatge es pronuncia com si fos una relíquia: amb respecte, amb una mica de por de trencar-la, com si el país fos un aparador. I, tanmateix, aquests mateixos dies, quan arribem a casa, encenem llums, carreguem el mòbil, posem la calefacció amb la tranquil·litat de qui prem un interruptor i no vol saber res més. El debat sobre les renovables a Catalunya no és només un debat sobre on posem les plaques elèctriques o els molins. És un debat més íntim: sobre com ens relacionem amb la natura i, de retruc, amb la salut.
Aquí hi ha la contradicció de fons. Volem natura intacta, horitzons nets, silenci, bellesa. Volem el paisatge primigeni, com si fos un quadre. Però també volem energia barata, mobilitat constant, confort permanent. I el problema no és l’acer ni el silici: és la nostra resistència a veure la connexió directa entre consum i territori. El model fòssil ens ho ha posat fàcil. Brut i llunyà. La contaminació tenia un origen dispers. L’energia venia sense rostre i això té un efecte psicològic potent: et permet viure com si el confort fos neutre. Com si el benestar fos una bombolla deslligada del món real.
Les renovables fan el contrari: fan visible el cost. Ocupen espai aquí. Fan soroll aquí. Alteren el paisatge que veiem. I aquí apareix una paradoxa difícil d’admetre: rebutgem el mal visible i acceptem el mal distant. Ens molesta el molí perquè el podem assenyalar, però tolerem el sistema que, sense que el vegem, ens emmalalteix. Potser perquè encara arrosseguem una idea molt arrelada: que la natura és allò que no toquem. Però el paisatge català, si el mirem amb una mica de memòria, és un paisatge habitat: treballat, modificat, humanitzat. I la salut humana no es pot separar de la salut del lloc on vivim: dels ritmes, dels límits, de la qualitat de l’aire, del silenci real, de la possibilitat d’una vida que no necessiti devorar energia per sentir-se completa.
Un sistema hipercentralitzat, invisible i allunyat és psicològicament anestèsic. Un sistema local, visible i compartit és més exigent, perquè et fa responsable. Però també és més educatiu, més conscient i, a la llarga, més saludable. No ens molesten les renovables: ens molesta que ens recordin que vivim per sobre dels límits. I que el paisatge —com el cos— no és un decorat. És el lloc on es cobra la factura.
