Mata va repassar una excursió geològica habitual al voltant de Sallent d’uns dotze quilòmetres, que considera una escola de geologia. Des del castell i l’església de Sant Sebastià va comentar el geoparc que comença a Montserrat, la serra de l’Obac i de l’altra banda fins al Port del Comte, per centrar el discurs en la Depressió Geològica de l’Ebre i el Pirineu. Davant nostre hi havia la falla del Guix, que procedent de Ca l’Abadal es va amortint i s’enllaça amb l’anticlinal que baixa de la riera d’Oló, per acabar al serrat de Castellnou a Santpedor. A Sallent, la falla baixa del llambrot de dalt la muntanya, travessa el riu per sota, “on hi ha el mal del pecat”. Manolo Sánchez, exveí del barri de l’Estació, explica que a conseqüència de la falla, el terra va baixar dos metres. Mata confirma que és a causa de l’entrada d’aigua. El seu equip va demostrar a través d’uns plànols trobats a la Mina, que els responsables de l’empresa ja havien trobat la Bòfia el 1952, així com una segona, que no es va reflectir enlloc. “Vam detectar que a través del riu entrava l’aigua. Quan vam mesurar la Bòfia vam veure que tenia una direcció est-oest, que estava associada a la falla del Guix”. En època de l’alcaldessa Mirella Cortès, es va produir un petit terratrèmol a la zona, que anava en direcció est-oest, cosa que demostrava el moviment de la falla. Després l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, va detectar que s’havia mogut un dos en l’escala de Richter, poca cosa, però suficient perquè el notessin al barri de l’Estació.
L’Institut Geològic de Catalunya ha d’estudiar altra vegada l’equilibri híbrid de la zona perquè continua entrant l’aigua. Jordi Moltó, membre de la Trenta-sisena, advocat i alcalde de Sallent de 1983 a maig de 2003 i del maig del 2007 fins al 2011, va explicar que durant el seu mandat van demanar cinc prospeccions a la zona zero, però se’n van fer tres. “Van arribar a 200 metres i escaig, per trobar una part de galeria que era sal cristal·litzada, però amb poca duresa. Així l’aigua ja no tenia una entrada directa, perquè aquesta sal impedia que hi hagués humitat”. Però ara que els veïns no hi són, el problema continua existint. Mata va recordar que en un Fòrum Internacional, amb especialistes de diversos països, van concloure “que hi seguia entrant aigua”. Per tant, “la culpa no és de la mina, sinó de la falla”. Moltó va replicar que “teníem un pla general aprovat, d’acord a la normativa urbanística, que deixava clar que no es podia edificar. Així doncs, no s’havia de donar el permís. No fer-ho implica que la responsabilitat és d’instàncies superiors al municipi”. Pel que fa a la Mina, Mata reconeix que és culpable d’haver actuat de forma triomfalista, pensant-se que podia deixar de banda la geologia per solucionar el tema i va actuar amb prepotència. Pel seu volgut silenci, en no comunicar que hi havia la Bòfia a les autoritats, que no es va saber fins a finals de la dècada dels 70. I té culpabilitat en la subsidència del barri de la Rampinya, en permetre que es donés permís d’edificació, quan es coneixia que no es podia fer.
Mata informa d’algunes primícies que no van sortir als mitjans de comunicació: quan es col·locaven els aparells per mesurar-ho, l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya va fer un sondatge amb una empresa de Salamanca. “Em va trucar el president de l’associació de veïns del barri de l’Estació, Josep Solà, per dir-me que l’aqüífer està enviant aigua salada cap al riu”. Així, l’empresa que el feia havia agafat un aqüífer d’aigua dolça de sota i en va trobar un segon fins que va arribar a la Bòfia, on hi havia l’aigua salada. Automàticament, “en barrejar-se les aigües es va contaminar l’aqüífer per culpa de l’Institut Geològic”. A més, “van tirar l’aigua salada al riu dues vegades, sense fer-ho públic”. Mata va afirmar que no s’havia de deixar que les màquines treballessin soles, perquè en barrejar aigües dolces amb la salada, tot es va contaminar. Va criticar l’actuació del conseller d’Iniciativa per Catalunya, Joan Saura, que un 24 de desembre va avisar-los que hi havia perill d’enfonsament i només tenien un mes per marxar, com confirma Manolo Sánchez. Segons Mata, “nosaltres els havíem dit que tenien molt més temps. Per atemorir-los van fer passar pel barri els cotxes de les ambulàncies i dels bombers amb alarmes”. El problema geològic persisteix i el lloc es continua enfonsant. Cal fer un estudi amb profunditat per solucionar-ho. Jordi Ludevid, arquitecte de Cabrianes, entén que és necessari un Pla General i considera que la singularitat geològica de Sallent ha de ser reconeguda per l’Estat, perquè són els que han cobrat el cànon des de fa cent anys, ara que l’activitat minera ha cessat a la vila. Remarca que és un tema jurídic fonamental pel futur i demana “un consorci amb la participació de l’Estat, la Generalitat, l’Ajuntament i l’empresa, per gestionar la solució del rescabalament i dels problemes que puguin sortir”. Mata recull la proposta de Ludevid i aposta per la Taula, perquè “ara a l’Institut Cartogràfic i Geològic són tants caps tants barrets, i aquest tema s’ha oblidat”.
En la polèmica d’un abocador a Castellnou de Bages, Mata va contradir la majoria de geòlegs, que van participar en l’estudi i van concloure que es podia fer. Deien que la zona era impermeable i sense cap accident tectònic. “Els nostres sondatges deien el contrari: N’hi havia un prop d’una torre. On volien posar l’abocador hi ha un torrent, amb una part de calcàries i l’altra d’argiles, cosa que demostrava que era una falla, i per tant, era impossible col·locar-hi un abocador”. La informació no es va fer pública, però reconeix que es va preocupar que fos així, “perquè si hi havia diferents esclats, hauríem aixecat la gent de la comarca en una guerra que no interessava ningú”. Es va arribar a la conclusió que no es podia fer l’abocador, després de parlar amb els responsables de les mines, fent-los entendre que la falla passava per sota. Ara bé, el seu llenguatge és molt contradictori, però en adonar-se que fer els estudis de les prospeccions era molt car, la solució definitiva va ser no fer l’abocador. “No vaig voler signar l’acord perquè preferia dir la veritat”. Fins i tot des del seu partit polític “em van demanar de fer soroll, però no hi havia motius per fer-ne”. “El risc és el dels polítics i dels urbanistes de no entendre la geologia”, conclou Mata.
