Sinca: Marxar de Manresa m’ha fet créixer cap a Manresa i escriure sobre Manresa. Quan vaig decidir fer ficció, vaig voler imaginar-me la història més bèstia que podia empescar-me sobre la meva ciutat. No presentant una ciutat exemplar, sinó al contrari. I això va funcionar. En aquest país som tan estranys que tot funciona al revés de com et diuen que anirà.
Esculies: Però tu notes que encara et consideren manresà, després d’haver-ne marxat fa anys?
Sinca: Sí, però perquè et reconeguin a casa primer has de tenir èxit a fora.
Esculies: Jo em considero molt de Manresa i, de fet, arreu on vaig dic que soc manresà. Si em sento manresà és per la meva família, els avis. També em fa ser de Manresa la vinculació amb Toni Mata de Regió7, amb qui som amics de fa temps, a base d’entrevistes. Al final, el fet de sortir al diari fa que algú pugui dir que aquest és dels nostres. En canvi, al diari de Sabadell no hi surto perquè no soc de Sabadell. Només són de Sabadell els de Sabadell i si ets de fora continues sent de fora. Jo puc anar a comprar cada dissabte al matí a la mateixa botiga des de fa cinc anys i encara et detecten com algú de fora i notes que el tracte és desigual. I en això també m’hi havia trobat a l’Hospitalet de l’Infant, on havia viscut abans. A partir d’això ja et crees una dinàmica de dir: jo vinc a viure aquí, però no soc d’aquí.
Sinca: Els manresans, en canvi, som manresans perquè no semblem de Manresa. Tots dos vivim a Sabadell i, anant per Barcelona, sabrem distingir si algú és de Sabadell o fins i tot de Terrassa. Però a mi no em podran identificar mai com a manresà. No en tenen ni idea, perquè el manresà és un ésser molt castigat al llarg del temps i, per tant, amb una gran capacitat d’adaptació a qualsevol ambient, contràriament al que sembla que hagi de ser l’habitant d’una ciutat enclotada com Manresa.
Esculies: El tema de la pertinença és curiós. Encara que les meves dues darreres novel·les siguin ambientades a la urbanització de la Florida, on vaig viure durant anys, jo mai no m’he sentit d’allà. Viure-hi m’ha servit com a laboratori, per experimentar i observar com és la gent que hi viu. Aquesta històries d’extraradi, però, no sembla que interessin gaire. En canvi, ens fan gràcia les novel·les ambientades en els suburbis de Londres, de París o de Chicago. I els mitjans d’aquí faran grans portades entrevistant aquests novel·listes, però si tu fas el mateix, parlant dels nostres suburbis, millor que no ho facis.
Sinca: Tu has tingut l’encert de reflectir aquesta realitat a través d’una gata que passa per diferents vicissituds...
Esculies: La literatura et permet dir allò no pots dir en un assaig o d’una altra manera. La història d’una gata en un entorn urbà és el negatiu de La crida del bosc de Jack London, on el protagonista és un gos a qui segresten i deixa enrere una seguretat per fer un camí cap un món més primitiu i lliure. El que jo faig és agafar un gat en comptes d’un gos i situar-lo en una urbanització, però el seu camí és invers al del gos i s’adona que la llibertat és puta. La qüestió és la següent: realment volem ser lliures o preferim trobar un recer on sentir-nos segurs? Això és el que sustenta aquest llibre d’aventures, amb una gata a qui cada dia li passen coses diferents i vas descobrint un entorn amb diferents tipus de persones, on cadascú va a la seva. Hi ha diferents capes d’immigració, des dels nouvinguts més antics fins a les últimes fornades. Hi ha els fills d’aquelles primeres onades que ja no volen saber res d’allà on venien els seus pares... El que he pretès amb aquesta novel·la i també amb l’anterior, Un veí ben estrany, és retratar aquest extraradi de Barcelona, que amb el temps ja no és extraradi, sinó que s’està convertint en la normalitat a Catalunya. Hi ha gent que no ho vol veure això, però aquests personatges cada vegada són més la normalitat, i les persones que fins ara s’han vist com a normals deixen de ser normals. Ara que parlàvem de Sabadell, per exemple, si tu vas pel centre de dilluns a divendres veus una gent determinada. Aquesta gent, els caps de setmana, desapareix. Van a l’apartament de la Cerdanya o a Arc de Berà. El cap de setmana Sabadell s’omple de gent dels barris de la perifèria i dels pobles del voltant, que no tenen diners per anar-se’n, i ocupen el centre. Aquesta evidència sustenta l’alcaldia, perquè l’alcaldia sap que ha de muntar un Nadal perfecte, ha d’instal·lar l’arbre amb un to una mica ianqui, perquè molta d’aquesta gent té aquest horitzó... Aquesta gent és la que li dona els vots, no pas els que viuen al centre. La gent del cap de setmana ara no poden viure al centre de Sabadell, però ja hi viuran. S’estan convertint en la normalitat. En canvi, la gent que marxa el cap de setmana es pensa que ells són la normalitat. El que expliquen aquestes novel·les és just això.
Sinca: Plenament d’acord. Jo he viscut al centre de Sabadell, però on pertanyo és als afores de la ciutat i els caps de setmana vaig a veure l’arbre de Nadal. A La gata tries molt bé quins són aquests personatges i quines famílies cal retratar. Hi ha el típic culturista quillo de gimnàs, els poligoners, la noia que treballa de caixera en un súper, un guineà que acaba d’arribar... Aquesta tria està molt ben feta i fa que el lector hi reconegui el seu món de cada dia. I un altra cosa destacable és que no humanitzes el gat. No ens el fas veure som si fos una persona. No entres en la cosa infantil de posar-te en la pell d’un gat. És una gata i viu com una gata.
Esculies: Fa deu anys que treballo en aquest llibre. Perquè el gat faci de gat se l’ha d’haver observat molt. La dificultat de com es comporta un gat en diferents situacions només la veus quan et poses a escriure sobre el gat. En moltes altres novel·les protagonitzades per animals aquests fan coses que no són pròpies d’un animal. Jo el que volia és que l’animal actués com l’animal que és.
Sinca: Està molt bé que hagis triat un gat, perquè és un animal molt independent, i aquesta autonomia serveix molt per retratar els diferents ambients.
Esculies: I més enllà de la història del gat hi ha les diferents capes que pot trobar-hi cadascú.
Sinca: Aquesta lectura de l’actualitat que hi fas està molt bé, però a mi no m’interessa tant com entendre el plaer que sents acompanyant aquesta gata en la seva aventura fins al final, quan l’autor ha de decidir si mata la gata o no la mata. És una decisió literària que està molt ben resolta, perquè tu esperes una cosa i en passa una altra. Si fas cas al mercat i als editors, et diran que has de matar la gata, però tu ets l’autor i vols que el desenllaç sigui coherent amb la història que has narrat. Però aquí estem parlant d’un autor independent a qui l’editor, que també dirigeix una editorial independent, no li ha imposat cap final.
Esculies: Malauradament estem arribant a un punt en què tot està enfocat al mercat. Ara mateix el tema del gènere és una aposta dominant. També s’estila el tema de les memòries i del canvi de bolquers, per part d’una altra generació d’escriptors acabats de sortir del forn i que tenen fills. D’altra banda, si en una novel·la hi ha dos homes protagonistes els editors et diuen que no hi ha paritat. Les ficcions de televisió també acaben condicionant els autors. Després de quaranta pàgines has de matar un protagonista i fer-ne aparèixer un altre, perquè, si no, la gent es cansa.
