És un d’aquells riscos que poden passar desapercebuts durant anys, mentre conviuen amb nosaltres a casa, a la feina o en locals situats a tocar del terreny. El radó és un gas radioactiu d’origen natural que surt del subsol i pot acumular-se a l’interior dels edificis, sobretot a les plantes baixes, soterranis i espais poc ventilats.
En els últims anys, el radó ha deixat de ser un tema reservat als especialistes i ha passat a formar part de les converses sobre salut, rehabilitació i obra nova. No és que ara n’hi hagi més que abans, sinó que avui se’n parla més perquè se sap millor què és, quins riscos comporta i com es pot reduir. Durant molts anys, el radó va ser un gran desconegut però avui hi ha tres factors que l’han posat al centre del debat. El primer és la salut. L’Organització Mundial de la Salut recorda que és una causa de càncer de pulmó i que el risc augmenta amb l’exposició prolongada. De fet, estima que el risc de càncer de pulmó creix aproximadament un 16% per cada increment de 100 Bq/m³ en la concentració mitjana a llarg termini.
El segon factor és la normativa. Les noves construccions, especialment en zones amb més potencial de radó –que es coneixen i estan identificades–, ja han de preveure mesures específiques de protecció. I el tercer motiu és que el radó no és només un tema d’obra nova. També afecta edificis existents. Hi ha edificis ja construïts on cal diagnosticar per on entra el gas i aplicar solucions per reduir-lo. Hi ha qui pensa que el radó és un problema d´edificis antics, humits o mal conservats, però no és exactament així. El risc depèn sobretot del terreny sobre el qual s’assenta l’edifici i de les vies d’entrada que troba: esquerdes, juntes, passos d’instal·lacions, forjats en contacte amb el sòl o petits punts mal resolts.
De fet, l’eficiència energètica també hi té molt a veure. Avui construïm i rehabilitem edificis més estancs per conservar millor la temperatura interior i consumir menys energia. Això és positiu, però si no es combina amb una bona estratègia de ventilació i amb barreres o solucions específiques davant del radó, el gas pot quedar més retingut a dins. Per això el radó ha guanyat protagonisme en paral·lel al debat sobre edificis més eficients i saludables. El principal perill del radó és que augmenta el risc de càncer de pulmó. No produeix molèsties immediates ni símptomes que facin sospitar, però l’exposició continuada al llarg del temps és el que preocupa. L’OMS assenyala que és la segona causa de càncer de pulmó després del tabac i que en fumadors el risc és molt més alt: tenen unes 25 vegades més risc davant del radó que els no fumadors. El que passa és que el tabac i el radó es potencien mútuament i aquesta combinació és especialment perjudicial. En altres paraules: el radó és perillós per a tothom, però encara més per a qui fuma o ha fumat.
Per prevenir-lo la primera mesura és molt simple: saber si hi ha risc a la zona on ens trobem. La segona mesura és mesurar. Aquesta és la clau. Per estimar la concentració mitjana anual cal exposar els detectors durant almenys tres mesos. En edificis de diverses plantes, el problema acostuma a ser més important als nivells inferiors, que són els que estan més a prop del terreny. La tercera mesura és actuar, si els nivells són alts. I aquí convé desfer un malentès habitual: obrir finestres pot ajudar, però sovint no n’hi ha prou. Quan hi ha un problema real de radó, normalment calen solucions constructives o instal·lacions específiques. Les més habituals són col·locar barreres davant del radó, segellar fissures i punts d’entrada, ventilar cambres d’aire o espais de contenció, millorar la ventilació dels locals o aplicar sistemes de des pressurització del terreny, que són dels més efectius. Parlar de radó no és generar alarma. És fer prevenció. Igual que avui entenem que un edifici ha d’estar ben aïllat, ben ventilat i protegit de la humitat, cada vegada serà més normal exigir que també estigui preparat davant del radó.
