Per crear qualsevol obra d’art s’ha de ser honest amb un mateix. Aquesta premissa, en principi, hauria de ser el pal de paller de qualsevol artista, especialment si vol explicar una història que trenqui costums i aporti nous punts de vista. Honestedat planteja precisament això: el dilema d’explicar una història que no és pròpia mentre es naveguen les tensions de portar l’expressió artística al límit.
El Marc (Dafnis Balduz), un jove actor i director, prepara la seva primera pel·lícula amb la voluntat d’explicar la història de la seva mare i d’una generació de dones des d’una perspectiva poc habitual. Per al paper protagonista compta amb la Lola (Míriam Iscla), una actriu reconeguda i amiga seva. El conflicte esclata quan ella qüestiona una escena de nu que ha de rodar l’endemà: la considera gratuïta i sense justificació artística, mentre que el Marc, i part de l’equip, la defensen com a essencial per a la pel·lícula. Heus aquí on es dibuixa la fina línia entre la necessitat artística i la hipersexualització. I tot i que podria semblar evident que la decisió correspon a l’actriu –que hi posa el cos–, el text evita simplificar el debat en termes de bons i dolents, mostrant la complexitat de les dues posicions.
L’escenografia, en blanc i negre, contrasta a la perfecció la posició inamovible dels dos personatges respecte del nu. El blanc quirúrgic de la taula, les cadires, el terra i el llum de sostre ambienten un espai ideal per disseccionar el conflicte. Aquest minimalisme –que cedeix tot el protagonisme al text– acompanya una confrontació intensa i sostinguda entre els dos personatges, que intenten resoldre el conflicte sense trencar el vincle personal i professional que els uneix.
Les brillants interpretacions de Balduz i d’Iscla aporten profunditat i credibilitat. Tanmateix, el text de Francesc Cuéllar peca d’un excés d’elevació per una conversa tan íntima i personal que els afecta molt directament. L’abundància de referències cinèfiles i filosòfiques allunya la conversa de la naturalitat pròpia de dos vells amics, fent-la ocasionalment forçada. Cuéllar intenta exposar les esquerdes d’una societat que es percep més feminista i moderna, però que davant un conflicte real mostra les mateixes dificultats que qualsevol altra.
Adaptació teatral de la pel·lícula Jusqu’ici, tout va (2022) –del mateix dramaturg–, l’obra aprofundeix en qüestions com els drets sobre el propi cos, els rols de poder dins la indústria, l’art com a possible eina d’autocomprensió, i la mirada masculina en qualsevol història, encara que sigui sobre dones –irònic si ens fixem en la mateixa obra, escrita també per un home. A través del conflicte, Honestedat parla del valor de l’amistat i la capacitat de superar desacords profunds, i, en última instància, l’obra defensa que l’honestedat –tant amb els altres com amb un mateix– és essencial no només en l’art, sinó també en l’amistat.
