Nascuts de la passió i de la manca d’una programació estable fora dels circuits convencionals, van començar sense ànim de lucre, convençuts que era possible crear espais, moments únics i fer soroll. Entre concerts íntims, espectacles esbojarrats, nits irrepetibles, comunitats fidels i anècdotes de tota mena, alguns van desaparèixer per falta de recursos o d’espais, mentre que altres es van reinventar o consolidar professionalment. Desconeguts per a molts i enyorats per a molts altres, mereixen ser recordats i, potser, ser font d’inspiració per a noves generacions que necessitaran continuar arriscant per la supervivència de l’escena local.
L’escena musical alternativa de Manresa ha evolucionat al ritme dels temps, les modes i les necessitats d’una ciutat plural. Estils, formats i públics han canviat, però hi ha una constant que travessa dècades: la voluntat persistent de programar i compartir música en directe, malgrat les dificultats estructurals i els cicles d’eufòria i desert cultural.
La ciutat ha vist néixer i desaparèixer entitats, grups, artistes, sales, bars i festivals, adaptant-se a cada moment i generació. Mentre els grans esdeveniments impulsats per les institucions públiques han concentrat bona part dels recursos i l’atenció mediàtica, el teixit alternatiu ha demostrat una capacitat extraordinària de supervivència i reinvenció. Col·lectius i iniciatives locals han assumit el risc, el desgast i la feina invisible d’organitzar concerts sense garanties, entenent la música com un acte de passió i de responsabilitat cultural. Totes aquestes iniciatives són hereves de les vivències i l’experiència transmesa pels pioners dels moviments contraculturals de la Manresa postfranquista dels anys setanta, del laboratori d’identitats dels vuitanta i de la voluntat de fer-ho millor i més gran que va definir la generació dels noranta.
“Col·lectius i associacions han anat teixint la història de la música alternativa autogestionada de Manresa”
La Festa Major Alternativa va marcar un punt d’inflexió, en oposar-se a les festes enllaunades i consumistes, com els macroconcerts municipals a la Florinda o al Nou Congost. El Bloc va ser un col·lectiu clau i de referència per dinamitzar la ciutat, amb una programació constant a la Pista Castell o la Sala 2000 i esdeveniments com el Rock’n’Reis o el Rock Antirepressiu. Aquesta revolució social i cultural, juntament amb la tasca discreta però persistent dels ateneus, va establir les bases perquè el segle XXI aportés una explosió de projectes i col·lectius musicals a la ciutat.
La gran concentració de sales i bars urbans —Sielu, Globus, Gramola, Maduixa, Cripta, Gris, Havana, Marsupilami, entre molts altres— van deixar una empremta inesborrable. Aquests espais no eren només locals: eren refugis creatius, escoles musicals, motors socials i batecs culturals que van formar comunitat i identitat local.
Més endavant la discogràfica Propaganda Pel Fet! va impulsar concerts memorables a ateneus i al Vell Congost, amb Obrint Pas com a símbol generacional. Anys més tard, un cop professionalitzats, van crear la Sala Stroika, transformant radicalment la programació musical i l’oci nocturn de la Catalunya Central. Així mateix, figures com David Peret, Maurici Ribera i David Riu van enriquir aquesta escena amb propostes internacionals i minoritàries, però essencials per posar Manresa en el mapa.
Per norma, tot amant de la música ha somiat algun cop amb organitzar concerts, i Josep Maria Oliva no n’és cap excepció. Quan se li va acudir la idea del Club, la va plantejar a la gent de Bloc, que s’hi va adherir amb entusiasme, i també a Ton Plans, d’El Sielu, que va cedir el local de manera totalment desinteressada i amb una implicació absoluta. Així, gràcies a la seva complicitat, l’any 2001 va néixer El Club de la Cançó, amb la voluntat de potenciar i difondre la cançó en general —i molt especialment l’obra dels cantautors— en una proposta organitzada sempre l’últim dijous de cada mes.
El Club va trobar al Sielu l’espai idoni perquè artista i públic connectessin d’una manera directa i propera. «Estava pensat per a tots els públics, va donar més vida a la sala», remarca Oliva. El tarannà, passió i dedicació de tots els implicats —Agnès Arévalo, Josep Comellas, Josep Maria Oliva, Joan Vinyes i Xus Viñas— van captivar els responsables de la sala. «Sempre va posar facilitats, tot i no guanyar-hi diners». Després de Ton Plans, el projecte va continuar amb el seu fill Lluís i, més endavant, encara uns quants anys més amb el suport de Jordi Cortès com a propietari. Durant aquest temps, Bloc va desaparèixer i El Club de la Cançó es va constituir com a entitat pròpia.
El cicle musical més longeu de la capital del Bages és una rara avis, amb unes particularitats que el fan únic al nostre país. Tots els concerts compten amb un programa de mà imprès exclusivament per a l’ocasió, que inclou, d’una banda, la biografia de l’artista i, de l’altra, un text de presentació signat per una personalitat, un músic de l’escena local o qualsevol persona que estimi i segueixi l’artista, tant si el coneix personalment com si no, i tant si forma part del sector com si és un simple aficionat. Sempre que poden, aquests autors també pugen a l’escenari per presentar el cantant, reforçant la complicitat amb el públic.
També, arran d’un concert de Jaume Sisa celebrat el dia dels Sants Innocents, Oliva i el públic van sorprendre el músic amb llufes dedicades. D’aquell gest divertit i espontani va néixer, anys després, la idea de col·locar targetes tipus postal a la sortida de la sala, perquè fos el públic qui pogués escriure dedicatòries als artistes. Una inversió de rols tan encertada com suggeridora, ja que habitualment és l’espectador qui demana l’autògraf.
El Club ha trobat artistes que han entès i respectat el seu esperit, i que hi han volgut participar gràcies a una complicitat que anava més enllà del pur interès econòmic. Sense aquesta predisposició, en molts casos hauria estat inviable portar-los. Tots, tant els de casa com els de fora, s’han adaptat d'una manera o una altra a les possibilitats reals del projecte. Sorprenen especialment casos com els d’Amaral, Nena Daconte o Jeanette, noms que difícilment hauríem imaginat actuant en un espai com El Sielu. La seva presència, evidencia fins a quin punt el Club ha estat capaç de generar confiança i credibilitat.
Oliva recorda alguns concerts especialment emotius: «El d’Aute, quan va venir a recitar i a cantar només unes quantes cançons amb la guitarra; Joan Crosas amb Manel Camp; Labordeta compartint escenari amb Quintín Cabrera, Jaume Sisa, Patxi Andión, Santi Carulla,Micky o l’homenatge dedicat a Aute».
Més enllà dels concerts, el Club ha teixit amistats sòlides i duradores amb molts dels artistes que hi han passat. En alguns casos, com Marina Rossell o amb els desapareguts Quintín Cabrera, José Antonio Labordeta o Luis Eduardo Aute, l’amistat ja venia d’anys enrere; en d’altres, ha nascut del caliu d’un projecte que sempre ha prioritzat la proximitat, el respecte i la passió compartida per la música. També s’han viscut anècdotes, com la del grup manresà Gossos, l’únic que va actuar sense cadires, trencant el format habitual.
«El maig de 2014 vam fer l’últim concert al Sielu perquè econòmicament ens costava tirar-ho endavant» explica Oliva. Després d'uns mesos sense activitat, el febrer de 2016 els concerts es van traslladar a la Sala Petita del teatre Kursaal, que els va integrar dins la seva programació estable i n’ha garantit la continuïtat. Esperem que sigui, com a mínim, vint-i-cinc anys més.
«Va ser arriscat, però també original. I això el feia diferent de la resta». Així es recorda l’obertura d’El Vermell l’abril del 2004, amb tres socis —des del 2007 només Eduard Finestres i Eduard Fíguls— i amb una aposta decidida per dinamitzar el Barri Antic de Manresa. El local combinava gastronomia i cultura, amb una programació vertiginosa i sense filtres: músiques experimentals, al marge dels circuits comercials. «El 98% de les propostes disparades des del Vermell van ser gratuïtes», explica Finestres.
Fruit de l’experiència acumulada, Finestres i l'associació Setge Cultural van formalitzar el (((gargall))), festival totalment gratuït, centrat en la improvisació, el soroll i els sons innovadors. La primera edició, del 5 al 8 de març de 2009, al Vermell, va comptar amb grups com Veracruz, Marroneo Style, Internet 2, Cuchillo, Bèstia Ferida i Anímic, però el plat fort va ser Lydia Lunch, icona nord-americana del moviment No Wave, que va protagonitzar un intent d’improvisació free jazz, drone, punk i spoken word amb Les Aus. La impossibilitat de recitar enmig del caos sonor la va fer abandonar l’escenari, mentre el duo català seguia l’actuació entre el públic.
Aquell mateix any, al juliol, el festival va celebrar una edició d’estiu amb una calor sufocant i nous escenaris —la Casa Lluvià i el claustre del Museu Comarcal del Bages—, demostrant que davant de les propostes extremes no fan falta taps, sinó paciència. La tercera edició, el 2010, va marcar un salt qualitatiu: de quatre dies al Vermell es va passar a dues setmanes d’activitats, amb cinc escenaris per la ciutat (Convent de Sant Francesc, Museu Comarcal, teatre Conservatori, Espai7 del Casino i CNT). Hi van participar 41 formacions, 5 d’internacionals i 6 de manresanes, amb 128 participants i 3.000 assistents, consolidant el Gargall com un actiu cultural estratègic de la ciutat.
«Si hagués tingut lloc a qualsevol capital europea, ben segur que seria patrocinat i seguit per milers de persones de tot el món»
Aquesta edició va ampliar l’oferta amb activitats paral·leles més pedagògiques i participatives: Paraula Interferida, jornades de debat i reflexió; (((còlics))), marató de concerts dins el Convent sobre les diferents maneres d’entendre el soroll; improvisació sobre un film de Philippe Garrel al teatre Conservatori i un laboratori sonor de Circuit Bending, on el públic podia experimentar amb instruments electrònics manipulats. Els escenaris del Vermell van acollir grups com Balago, ZA!, Les Aus, Cuzo, Mujeres i Els Surfing Sirles. D’entre totes, és molt recordada la perfomance de Meneo, pioner de l’electrònica chiptune, un autèntic tornado de cúmbia electrònica amb una Game Boy i striptease inclòs.
L’estiu del 2010, en el marc de la vuitena edició del cicle L’Hora del Pati, el festival va tornar al pati de la Casa Lluvià amb concerts agressius i atmosfèrics, on destacava el duo manresà Toia i la seva combinació de textures narcòtiques amb un cornetto barroc. La programació de 2011 va consolidar el certamen com a epicentre de l’experimentació catalana: més de trenta actuacions distribuïdes durant tot el mes de març, nous escenaris (teatre Kursaal i Stroika) i una expansió geogràfica fins a Vic, Solsona i Gironella.
La cinquena edició va incloure la primera producció pròpia: un concert homenatge al compositor manresà Josep Maria Mestres Quadreny (1929-2021), amb el duet Toia reinterpretant la seva obra de manera transgressora. Paral·lelament, El Vermell va acollir l’espectacle visceral dels sevillans Fiera, amb instruments improvisats –trepants, aspiradors, tubs de PVC– i influències de la no-wave, industrial i postpunk. El festival també va ser pioner en la retransmissió per streaming, com en l’actuació d’Andrés Blasco de Truna, que va permetre que centenars d’internautes ho seguissin des de tot el món.
A més, aquesta edició va mantenir el vessant reflexiu i pedagògic: jornades de debat sobre pensament i creació musical, improvisacions sobre curtmetratges d’animació de Bill Plympton, i l'actuació de cloenda sorpresa amb Josmar, conegut pel tema És superfort.
«Si hagués tingut lloc a qualsevol capital europea, ben segur que seria patrocinat i seguit per milers de persones de tot el món». El (((gargall))) va actuar com a catalitzador de l’escena alternativa de la comarca i va posar Manresa al mapa de la música experimental, tot mantenint un compromís ferm amb l’autogestió, l’originalitat, l'honestedat i la proximitat amb el públic.
L’edició de 2012 va marcar el final d’una etapa: el Gargall va abandonar la capital del Bages per instal·lar-se al Konvent de Cal Rosal, i es va concentrar en un sol cap de setmana, renunciant a dues edicions per any. «A Manresa tot es multiplica de preu. És inviable. El format urbà té un cost que no podem assumir», comenta Finestres. A finals d’aquell any, els Eduards van tancar El Vermell, amb un comiat que es va allargar tot el desembre, amb traca final diària de molts dels artistes que havien passat pel local. «Vam plegar satisfets amb l’experiència perquè havíem fet tot el que teníem previst», concloïa Finestres.
El novembre de 2007, Jordi Escrigas i l’autor d’aquest reportatge, antics companys de classe i de batalles musicals, van decidir tirar-se a la piscina. Sense experiència prèvia en la gestió de concerts, però amb una convicció ferma, van organitzar un doble cartell de punk-rock amb bandes que admiraven i que consideraven impossibles de veure a Manresa. Davant la impossibilitat de programar-ho a la ciutat, van traslladar l’esdeveniment a la Sala Pasternak, de Vic.
El primer concert, amb No More Lies, Nothink i New Day Rising, va rebentar la sala i va obtenir un èxit sorprenent. Van repetir la fórmula fins a la primavera del 2009, aprenent-ne ràpidament: concerts a Vic amb Based On a Lie o Delorean, nits al desaparegut bar 411 de Manresa i el salt a sales barcelonines com Becool o Apolo [2] amb bandes europees com Hell Is for Heroes o Cult of Luna.
Després de l’abandonament de Torras i la incorporació de Guillem Lafoz, Escrigas va formalitzar la seva visió amb Rock Action Productions. La promotora començava a fer-se un lloc dins l’escena alternativa de la Catalunya central.
L’obertura del cafè-teatre La Peixera el 2009 va ser determinant. Amb menys pressió i més experiència, Rock Action s’hi va convertir en un dels principals motors programadors fins al tancament de l’espai l'any 2015. Aquest petit local del carrer Codinella, molt estimat per músics i públic, va acollir una programació constant centrada en rock, punk i metal. Hi van passar Blowfuse, Toundra, Bye Bye Pedro, Nothink, Eikostate o Clepton, i van configurar una escena viva i fidel.
En un context d’assistències imprevisibles, Escrigas va revitalitzar els concerts de tribut. Sense inventar res de nou, però adaptant el format amb intel·ligència. Des de Rock Action van crear grups inèdits amb músics de la comarca, concebuts per a cada ocasió i capaços de mobilitzar grans públics. Amb la complicitat de Sala Stroika, els cicles Back to the Nineties i Back to Basics van assolir aforaments superiors a 600 persones i van consolidar una relació fructífera amb la sala, mentre els concerts de petit format a La Peixera mantenien el vincle amb el públic local amb les sessions Diumenges d’Unplugged i tributs minoritaris. El creixement va ser ràpid: el boca-orella, la presència a xarxes i la relació amb les Cases de la Música van permetre expandir el projecte fora de Manresa, com a l’Estraperlo Club del Ritme de Badalona.
El desembre de 2012, Rock Action va donar un nou cop sobre la taula amb les WTF! Parties, inspirades en festes universitàries nord-americanes, i apostant per la diversió desenfrenada i la sorpresa, amb concerts a mitja sessió. L’èxit va ser immediat, cobrint una necessitat latent dins l’oci nocturn. Una de les nits més recordades va ser la WTF! Summer Party a la Stroika amb Los Tiki Phantoms, un concert antològic que ha quedat gravat en la memòria col·lectiva. Amb la incorporació de Fèlix Muñiz, el projecte es va professionalitzar definitivament. Les WTF! Parties van establir residències a Manresa, Girona, Tarragona i Barcelona, van arribar a mil assistents per nit i van recórrer fins a divuit ciutats de l’Estat.
A inicis del 2015, Rock Action va assumir la programació d’un El Sielu en hores baixes, amb l’objectiu de recuperar-ne el protagonisme. A més de sessions de club, van continuar amb els tributs i una programació potent: O’Funkillo, Dr. Calypso, Crisix, Osserp, Pawn Gang, The Toasters i la promoció de talent local com Anaïs Vila, Alba Marbà, Jo Jet o Maria Ribot. Les desavinences amb la propietat, però, van provocar la sortida del projecte a inicis del 2017. «Tot i la passió per la música i la voluntat de crear una escena local, promotors, gestors i músics sovint van topar amb egos, malentesos i competència», reconeix Escrigas.
El desgast acumulat era evident. Escrigas va abandonar progressivament la primera línia per iniciar una nova trajectòria professional, mentre Lafoz i Muñiz van apostar pel Nais Bar, obert el 2016 a la plaça de Sant Ignasi Malalt, amb una programació cultural de petit format. Malgrat un inici prometedor, problemes amb el veïnat i dificultats de mantenir una programació estable van comportar el tancament del Nais abans de la pandèmia. Amb el temps, tots van optar per allunyar-se del món de la nit, tancant una etapa marcada per creativitat, risc i festa, però també per esgotament. «El ritme implacable del sector, les responsabilitats acumulades i la pressió de mantenir projectes vius van provocar un trencament inevitable», resumeix Lafoz.
Sovint allunyada dels grans circuits musicals, a Manresa hi ha hagut moments en què la música ha reconfigurat l’imaginari col·lectiu i ha situat la ciutat al centre del mapa cultural del país. El Manrusionica n’és un exemple clar: un festival que va demostrar que la música electrònica podia arrelar lluny de Barcelona, dialogar amb el patrimoni i generar comunitat.
El projecte neix el 2010, en plena crisi econòmica, impulsat per Alfons Rodríguez i David Brossa, després d’un curs de DJ. El context no era favorable: a la Catalunya Central el gènere arrossegava tòpics que el vinculaven a un públic molt concret. Només calia escoltar-la sense prejudicis. Des del primer moment, Manrusionica es concep com una iniciativa col·laborativa i sense ànim de lucre, amb la voluntat de promoure la cultura electrònica i obrir-la a altres disciplines artístiques.
L’edició de 2011 va combinar música, dansa, arts visuals i un mercat d’artistes, amb espais com La Peixera, El Vermell o El Sielu amb sessions nocturnes que van reunir centenars de persones. L’èxit va confirmar que podien mobilitzar públic a Manresa. La segona edició va suposar un salt endavant, amb places emblemàtiques com Sant Domènec i, sobretot, la plaça de la Reforma, que es convertiria en un escenari identitari del festival.
Manrusionica va créixer ocupant la ciutat i reinventant espais no pensats per a concerts. El parc de la Seu, la Reforma o la Cova de Sant Ignasi –on es van fer actuacions amb aforament limitat retransmeses en streaming– van passar a formar part del seu univers. La tercera edició ja es desplegava en tres dies, combinant artistes locals amb noms provinents de festivals com el Sònar, reforçant la idea que Manresa podia jugar en una altra lliga, encara que des d’un format més proper i no tan massiu.
El model no era exempt de dificultats. La pèrdua d’un gran patrocinador va obligar a introduir entrades de pagament. Tot i el micromecenatge i la implicació ciutadana, la crisi econòmica va passar factura, i activitats paral·leles com Manrusionica Xics es van cancel·lar per manca de recursos.
Lluny de replegar-se, el festival va continuar evolucionant. Les edicions posteriors van consolidar elements característics: videomapatge a la façana de la Seu, atracció de públic intergeneracional i l’experiència sensorial basada en llum, so i espai. No era estrany veure-hi tant joves ballant fins a la matinada com veïns més grans atrets per l’espectacle visual.
El 2016 i 2017 van confirmar aquesta obertura, amb augment de públic, nous patrocinadors i una data estratègica abans del Sònar. El festival es repartia entre diversos escenaris mantenint l’equilibri entre propostes ballables, accessibles i experimentals, i una cura especial pel context urbà.
La darrera gran fita va ser la novena edició del 2019, rebatejada com a Festival Sensorial de Música Electrònica. La incorporació del Palau Firal com a escenari nocturn va permetre crear un univers propi amb artistes de talla internacional com el francès The Hacker o el català Ángel Molina. L’objectiu era oferir propostes digeribles, sense renunciar a la qualitat, i ampliar l’experiència amb activitats formatives, instruments electrònics o realitat virtual.
Aquella edició va ser, sense saber-ho, el punt final. Des del 2019, i amb el bloqueig provocat per la pandèmia, el fenomen Manrusionica ha quedat aturat. Queda el record d’un festival que va fer ciutat, trencar tabús i, per descomptat, meravellar i fer ballar tota una ciutat.
Més val curt i intens o etern i monòton? Sergi Vila – més conegut com a Xino– no va dubtar: va escollir el primer camí. Durant cinc anys va viure la seva passió per la música de la manera més visceral, radical, intensa i generosa possible, deixant una empremta profunda en l’activitat de l’associació 1234!. Tot va passar de pressa, gairebé sense respirar, amb moments d’eufòria alternant-se amb cops de realitat que posaven a prova conviccions, energies i vincles personals.
Amb Ernest Larroya, van impulsar un projecte col·lectiu per cohesionar l’escena i donar visibilitat als grups de Manresa. El nexe d’unió seria una revista musical: perquè «els músics sàpiguen què fan altres bandes», perquè «no es pugui dir que a Manresa no es fa res» i perquè els grups emergents tinguessin suport. Així va néixer, el març de 2011, 1234! Rock&Roll Magazine, una publicació gratuïta mensual de 32 pàgines a tot color i 3.000 exemplars, amb una estètica inspirada en els fanzines punks dels anys vuitanta.
«Ens deien que estàvem bojos». Cada mes, els exemplars arribaven a tota la Catalunya central i ciutats com Badalona o Vic, ampliant el seu radi de distribució edició rere edició. La resposta del públic va ser immediata. L’equip inicial –Vila, Larroya i Cristina Ferrer– es va ampliar a més de vint col·laboradors, aportant articles, cròniques de concerts, ressenyes discogràfiques i seccions culturals. Destacava Joel Abad, autor de portades impactants que eren la marca d’identitat de la publicació.
La revista tenia una missió clara: «ha de perdurar en el temps». Tot i dedicar la primera portada al grup Gossos, el projecte prioritzava bandes emergents i gèneres minoritaris. A més, es va expandir al terreny discogràfic amb tres recopilatoris en CD sota el nom Antimolants, donant visibilitat a formacions difícils de difondre i gravacions inèdites.
Malgrat l’entusiasme general, la relació entre els fundadors es va esquerdar per desacords i cansament. Vila va continuar amb un petit grup de col·laboradors fidels, però la revista en paper i el digital tenien un final inevitable: una sola persona no podia sostenir indefinidament totes les tasques col·lectives.
De manera natural, el projecte editorial va desembocar en l’organització de concerts. Les bandes apareixien al digital i volien tocar; la xarxa de contactes de Vila, reforçada per la seva experiència com a membre del grup de hip-hop Attake Direkto –amb Miki Esparbé i DJ J.U.C.A.–, la passió per la fotografia i la presència constant a concerts de tot Catalunya, ho feien possible. Així es va crear un ecosistema de confiança que consolidava una gran família musical escampada pel territori.
El primer escenari habitual va ser el bar dels Carlins (Barlins), entre principis del 2013 i primavera del 2014. Allà van actuar bandes com Assac!, Zombie Pujol, Viva Belgrado, L’Hereu Escampa, The Destroyed Room, Please Wait, Cuzo, GAS Drummers, Bullitt o Mushroom Caravan Overdrive, i es van organitzar petits festivals, autèntiques bacanals com el No ens volen a l’Alternativa o Els Carlins Xapen, quan aquest va anunciar el seu tancament.
A la tardor del 2014, per mantenir la seva oferta de concerts, Vila va acordar gestionar el Baobab –l'antic Cavorca o Gris– i el va batejar com a Sala’lternativa 1234!, amb l’objectiu de convertir-la en el temple definitiu de la cultura alternativa a Manresa. Al carrer dels Arcs de Santa Llúcia hi van passar bandes com 24 Ideas, XMilk, Bellako, Hurricäde, Anchord, Prisma Circus o els nord-americans Urban Pioneers.
Tanmateix, la passió desmesurada va tornar a jugar-li una mala passada. La muntanya russa emocional de viure nit rere nit pendent de si la sala s’ompliria, sumada a una successió d’encerts i fracassos, va acabar passant factura. Abans de l’estiu següent, Vila va haver d’abandonar el projecte, posant punt final a una etapa tan valenta com esgotadora.
Tot i la breu durada de l’associació 1234!, va deixar una empremta inesborrable a la memòria de molta gent. Vila va viure cada moment fins a l’últim segon, sense calcular gaire les conseqüències. Nits que començaven amb un concert i acabaven amb converses eternes.
A principis de 2012, un grup d’activistes culturals de Manresa i rodalia va crear l’associació de gestió cultural Raons de Pes (RdP) —un homenatge al primer disc d’Umpah-pah, liderat per Adrià Puntí— amb l’objectiu de promoure propostes musicals fora dels circuits comercials. De caràcter independent i sense ànim de lucre, el col·lectiu volia impulsar concerts de qualitat i amb cert grau d’exclusivitat, articulant una programació itinerant que s’adaptava a cada espai i tipus de concert. «Són propostes que per defecte no venien a la ciutat i creiem que eren molt interessants», explica Eduard Serra, i afegeix que «hi havia un punt de reivindicació, perquè sí que tenien el seu públic».
Una particularitat de RdP era la manera d’anunciar els concerts: enumeraven les raons de pes per assistir-hi, una estratègia de màrqueting de guerrilla simple i efectiva que va atreure molt públic durant més de cinc anys. L’estrena va ser amb Balago i el retorn de Standstill, dos dels grups catalans més influents de l’època, tota una declaració d’intencions. Aquella primera temporada també van destacar les actuacions de Ferran Palau, Xavier Baró, L’Hereu Escampa, els britànics Tigercats i Matt Elliott, el debut del supergrup manresà Puput, i els escandinaus Cats on Fire.
Serra tenia clara la seva visió: «Perquè les propostes siguin un èxit, tothom ha de sumar: l’artista, l’entitat, el públic i l’espai». La temporada següent va reforçar l’aposta transversal i multigènere, amb artistes nacionals i internacionals, aprofitant al màxim els espais disponibles. Entre ells, el guitarrista canadenc Eric Chenaux; Bored Spies, que va reinaugurar el nou Vermell, i artistes catalans com Maria Rodés, Anímic o el manresà Albert Palomar.
A la primavera, un cicle de folk independent americà va exhaurir abonaments en un sol dia. Jeremy Barnes, membre de Neutral Milk Hotel, va oferir una lliçó magistral amb A Hawk and a Hacksaw, mentre Lac La Belle i Arborea exploraven música tradicional i ambiental. Aquella temporada també va oferir un concert de talla mundial amb la visita de Retribution Gospel Choir, projecte paral·lel de membres de Low. Una anècdota entranyable: un grup de dones esperava gòspel tradicional i es van trobar amb rock a un volum eixordador, però van aguantar fins al final.
«Cada dia de gira fora del seu país suposava un cost elevat per a aquests artistes. El seu management veia en nosaltres una oportunitat per omplir un forat als seus calendaris i mantenir la viabilitat de les gires»
Amb l’obertura del nou Vermell el 2013, RdP va ampliar la programació a nous gèneres i públics, introduint el cicle Migdies Vermells, amb música clàssica en espais reduïts. La primera sessió va ser amb Brossa Quartet de Corda i Judit Neddermann, interpretant l’espectacle Winterreise en construcció de Schubert. Li van seguir Arcattia Collage, amb obres de classicisme europeu, i Carles Viarnès, amb peces més experimentals i minimalistes de piano. L’any següent, el cicle va continuar amb La Caravaggia, Duo Triangle, Talgat Kurmankulov i l’Ensemble Alquímia.
Mentre la clàssica triomfava, la programació habitual del 2014 consolidava RdP, amb concerts excel·lents de Jawbone Family Band, Nick Garrie, Zachary Cale, Maria Coma, Tom Brosseau i el duo manresà Toia, que va oferir una actuació dins del lavabo de l’Igrega Bar. També van ampliar la nòmina d’artistes amb pedigrí internacional com Robyn Hitchcock –ex-The Soft Boys– i John Parish –mà dreta de PJ Harvey–, aquest últim en el seu primer concert a Catalunya des del Primavera Sound 2003.
Des dels concerts a la sala petita del Kursaal, Serra reivindicava la dificultat de portar grans noms en dilluns, un fet gens habitual a Manresa: «Cada dia de gira fora del seu país suposava un cost elevat per a aquests artistes. El seu management veia en nosaltres una oportunitat per omplir un forat als seus calendaris i mantenir la viabilitat de les gires».
El 2015, artistes com Sterling Roswell, dels mítics Spacemen 3, i el retorn de Ferran Palau i Anímic, mantenien viva la línia ascendent de RdP. Però, de sobte, el projecte va patir una aturada de dos anys per canvis en propietat i gestió dels espais disponibles. Serra explicava: «No vam voler marxar mai, però no teníem cap sala per fer concerts com els que ens agrada organitzar». Malgrat això, encara va poder organitzar concerts puntuals a El Sielu i a la Teatreria Barlins, amb actuacions de Pau Vallvé i El Petit de Cal Eril.
Serra reflexiona sobre l’èxit de Raons de Pes: «La programació s’articulava i sostenia, fonamentalment, en la voluntat dels artistes, la seva motivació —més enllà de la rendibilitat econòmica— i el poder d’actuar a altres indrets, i ho vam aprofitar tant com va ser possible». La confirmació d’una segona edició del FABA, del qual Serra n’era un dels impulsors, va suposar tancar —de moment— una etapa de RdP, centrant les energies a dinamitzar i projectar la ciutat amb el projecte cultural interdisciplinari del barri antic.
Hi ha trajectòries culturals que neixen de l’observació, creixen des de l’arrel i acaben deixant una empremta profunda en el territori. Jordi Serra Morales ho recorda: «Del 2012 al 2015 vaig viure a Girona, i allà vaig adonar-me de l’increïble moviment social i artístic que teníem a Manresa en comparació amb altres ciutats». Un cop retornat, amb el col·lectiu De Natura Cultura, va iniciar un debat sobre la cultura diürna com a espai de trobada en llocs tradicionalment associats a la nocturnitat, definint l’esperit crític i transformador dels seus futurs projectes.
La seva implicació amb el Nais Bar, organitzant jam sessions, va convertir l’espai en punt de trobada i catalitzador de nous col·lectius. En aquest context va néixer la productora Cultura del Bé Comú (Cebecé), amb Maria Ribot Farrés i Marc Orriols Gol, un projecte cooperatiu que buscava generar empoderament a través de la cultura i l’art.
El primer gran projecte de la productora va ser el Mercat de Música Morta de Manresa (MMMM), una edició única organitzada en només un mes i mig, que reivindicava el llegat d’artistes difunts. Concerts tribut a Leonard Cohen, Amy Winehouse i Prince, combinats amb L’Hereu Escampa i Retirada!, es van barrejar amb accions singulars com un taller de dol per a adults, la marxa fúnebre de Tuna Tunyina & Tuna Tamaca i, en la seva versió més radical, el sorteig d’un taüt.
El 2018 neix Tarima, projecte destinat a impulsar nous artistes i cultivar l’escena jove de Manresa. Aquell mateix any, col·laboren amb la Fundació Ampans en el projecte Cant a la Vida, valorant la música en el creixement personal dels joves, i participen en el FABA, aportant una mirada transformadora del territori i dels seus creadors.
Durant la primera meitat del 2019, coordinen CHd’Art, amb l’objectiu d’omplir locals buits del Centre Històric amb propostes artístiques locals. Poc després organitzen Tarima Ex Novo, concurs innovador en què els grups es formaven aleatòriament i creaven material original en un mes. Els vuit grups participants, batejats amb noms de carrers, van ser avaluats per Anaïs Vila, Ian Sala i Eduard Serra, i van proclamar guanyador Les Beates, que van actuar a la tercera edició del FABA.
El 2020 comença amb la gerència de la Sala Els Carlins, amb la voluntat d’ordenar, observar i planificar estratègies de futur. Durant l’Encesa de la Nova Llum, sorprenen amb Desobediència, un espectacle propi que anticipava la capacitat de producció del col·lectiu. La pandèmia, però, obliga a replantejar-ho tot. Neix L’Hora Feliç: cinc tardes, cinc places, un magazín en directe amb actuacions de projectes locals, retransmeses per xarxes i megafonia, que mantél’activitat cultural en un moment d’aturada i incertesa.
Amb la tornada progressiva a la normalitat, Tarima reprèn el vol el 2021, amb un autèntic tour de force, combinant artistes emergents del país i el suport a la campanya Fem soroll per fer teatre!, destinada a dotar Els Carlins d’un nou equip de so. Propostes com Magalí Saré o El Petit de Cal Eril reconnecten la comunitat, encara marcada per la pandèmia. La temporada següent continua amb Juriol, Moon Vision, el teatre musical de Montevideo, Anna Ferrer i un Tarima Festival amb Mar Pujol, Joina i Eduard Gener. Entre els projectes més emotius d’aquela etapa, destaca El Cor de Dones, un taller de cant col·lectiu que reforçava vincles i suport mutu entre les participants.
Després d’anys d’activitat intensa, aquesta etapa culmina amb el manual Una cultura d’impacte per la ruptura, impulsat amb el suport de l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central i la Comunalitat de Manresa. El document recull el debat Què és cultura transformadora?, amb participació de diversos agents del territori. Serra conclou: «La cultura transformadora no és allò que es vol transformar, sinó l’impacte real que genera». I és precisament en aquest impacte —profund, compartit i sostingut— on rau el significat de la productora, que ha entès la cultura com una eina viva de canvi i comunitat.
«El patrimoni cultural més gran que té Manresa és el gran conglomerat de coses petites que passen». Amb aquesta mirada neix el Festival Artístic del Barri Antic (FABA), l’any 2017, com una fase de proves i d’assaig col·lectiu, impulsat per una vintena d’agents del Centre Històric. L’objectiu inicial era doble: visibilitzar l’activitat cultural del barri i reivindicar espais buits, especialment l’Anònima, «un símbol del dinamisme industrial que reclamem per a l’art i la cultura». Aquell moment fundacional va ser clau per crear l’equip motor que faria possible el creixement del projecte: Alba Martínez, Anna Solsona, Eduard Serra, Ferran Soler, Joan Pocorull, Jordi Serra, Josep M. Soler, Vicky Garcia, Xavier Martínez i un seguit de col·laboradors puntuals.
Amb l’edició del 2018, el FABA fixa identitat, objectius i directrius, i situa al centre la missió d’impulsar un espai de creació i cultura transformadora a l’Anònima. El festival comença a definir-se també artísticament amb propostes com Renaldo & Clara o Bigott. Un any després, el 2019, la programació s’amplia i el projecte guanya profunditat política i cultural: jornades sobre art, barri i usos possibles de l’espai, i l’inici d’un programa específic per aconseguir un espai de creació permanent. És una edició ja semiprofessionalitzada, amb propostes com Ainara Legardon o Michel Cloup Duo, pensades per a un públic minoritari però cada vegada més despert.
El 2020 havia de consolidar definitivament el festival, però la pandèmia ho capgira tot. De la cancel·lació en neix Nucli, una producció pròpia que referma el compromís amb la creació local a través de càpsules audiovisuals, amb vuit artistes emergents de Manresa. El 2021, en plena incertesa sanitària, arriba una edició tan ambiciosa com complexa: una programació artística potent –amb actuacions de Laetitia Sadier (membre de Stereolab) o Ferran Palau– combinada amb jornades per definir un avantprojecte de gestió de l’Anònima, que posa sobre la taula que «hi ha necessitats reivindicades que no estan cobertes per les polítiques i programes municipals».
El retorn progressiu a la normalitat marca el 2022, amb una edició pensada per al retrobament comunitari amb un cartell superlatiu, que va donar bons moments amb Anna Andreu, Hidrogenesse, Da Souza i l’actuació de Soleá Morente, una fita històrica. El 2023 consolida definitivament el FABA amb una renovació i l’ampliació de l’equip: Bego Portela, Eduard Serra, Emma Flores, Helena Flotats, Jordi Pedragosa, Josep Rojas, Judit Prat, Luana Roca, Marc Romera, Núria Barrera, Núria Bertran, Paula Serrano, Sergi Huerta i Txell Enrich. «Si hi ha un cap de cartell són tots els voluntaris que fan possible aquesta bogeria»,subratlla Eduard Serra. La presència de Núria Graham, Puput, Pol Batlle amb Rita Payés, Dorian Wood o Margarita Quebrada dibuixaven un dels cartells més trencadors i arriscats fins aleshores.
El 2024 el festival torna als orígens amb una aposta clara per artistes locals i emergents, defugint caps de cartell que eclipsin la resta. Renaldo & Clara, Júlia Colom o El Buen Hijo conviuen amb una manera d’entendre el FABA com molt més que un festival: un espai que acompanya processos, integra propostes emergents i produeix projectes propis.
Amb l’Anònima en obres, el 2025 presenta el FABA com un organisme viu en plena transformació. El festival s’expandeix a l’Auditori de Sant Francesc i assumeix el canvi, la destrucció i la reconstrucció com a eixos conceptuals. Un públic entusiasmat amb les propostes de Blood Quartet, Maria Hein o Repion confirma el triomf del format, una cita plenament consolidada i esperada, capaç d’atreure públics diversos i de generar orgull de comunitat i ciutat. El FABA ha deixat de ser una excepció per esdevenir un referent.
La música extrema ha estat sempre una eina de resistència, identitat i catarsi col·lectiva, capaç de generar comunitats sòlides al marge dels circuits majoritaris. Amb aquesta convicció, Sergi G. Matalonga, Anna De Abajo i Carles Ronco Xarli, units per l’afició al hardcore, el punk i el metal, van engegar l’associació Manresa Noise, per recuperar una escena que havia deixat empremta a la comarca.
El projecte va néixer a principis del 2018, en un moment en què la ciutat no disposava de cap espai estable per a aquestes propostes, malgrat l’existència d’un públic fidel. Molts aficionats manresans es veien obligats a desplaçar-se a Barcelona per gaudir d’aquests concerts. La complicitat amb Vicky Garcia va permetre reactivar el Barlins, hereu d’una llarga tradició de concerts extrems organitzats anteriorment per David Peret (HFMN) o Sergi Vila (1234!).
Amb la voluntat de crear comunitat i dinamitzar el Barri Antic, van apostar pels diumenges a la tarda. L’estrena va superar totes les expectatives, amb més de 150 assistents. La programació va incloure bandes com Tempestat, Avgrunn, Enze o Malämmar, i el 2019 es va posar èmfasi en la presència femenina.
Després d’una aturada de sis anys, Matalonga ha reprès l’activitat als Carlins i posteriorment al Vermell, amb una resposta de públic molt positiva. En un context difícil per a la música minoritària de pagament, Manresa Noise resisteix perquè la seva comunitat tingui present i futur a la ciutat.
«Ho fem per amor a l’art i a la música». Aquesta convicció compartida va ser el punt de partida de Celeste Alías, Joan Mas, Josep Cordobés i Eloi Escudé. Va transformar l’entrada principal del Mercat Puigmercadal en un escenari improvisat per acollir una jam session que va funcionar com a carta de presentació del nou circuit Música Activa de Manresa (MAM). Un gest simbòlic i proper que connectava música i ciutat.
La primera edició de 2019 va reunir més de 500 espectadors en sis concerts repartits al llarg de sis mesos i en sis espais diferents de la ciutat, alguns d’ells inèdits i singulars, com el refugi antiaeri de la Renaixença, amb una sessió d’improvisació del duet Duot. Cada concert del circuit establia un diàleg entre músics de jazz de primer nivell del país i artistes de la comarca provinents de diferents disciplines artístiques. La segona edició suposava una aposta més ambiciosa i duplicava la nòmina de músics incorporant nous objectius, com captar públic més jove. El cartell feia goig, amb noms com Rita Payés, Marco Mezquida o la trompetista Natsuko Sugao.
Malauradament, l’aturada provocada per la pandèmia de la covid-19 va obligar a suspendre gran part de l’activitat prevista. Una oportunitat truncada, perquè aquella segona edició podia haver consolidat el projecte, integrar-lo dins el circuit català de jazz i portar propostes que no solen arribar a la ciutat.
Després d’anys a batzegades, part de l’escena més alternativa de Manresa va decidir organitzar-se col·lectivament. El projecte neix de la unió entre una generació amb experiència muntant concerts –l’equip de Rock Action– i una de nova, sense bagatge però amb fam d’aprendre, decidida a recuperar una cita anual dins dels circuits alternatius.
La primera edició del Guirigall es va celebrar la primavera del 2023. El format de tres jornades, repartides al llarg de tres mesos a la sala El Sielu, combinava bandes locals amb noms consolidats de l’escena catalana i estatal, i fomentava vincles entre músics reactivant el teixit creatiu de la comarca. Del discurs combatiu dels madrilenys Biznaga a la tempesta elèctrica de Viva Belgrado, passant pel punk cru de La Inquisición i la presentació de nous talents locals com Fckmylife, Sad Boys o Dogteeth. L’impacte va ser tan contundent que aquell mateix any el festival va tenir una edició especial dins la Festa Major de Manresa, a la plaça de Sant Domènec, amb Cala Vento i Mourn com a grans reclams.
La segona edició, el 2024, va repetir el format de tres jornades i va incorporar un grup internacional, els mexicans Austin TV. Tot i l’èxit de públic, el festival travessa actualment per una pausa conscient. Discrepàncies internes i tensions han obligat a frenar l’activitat, han deixat l’escena local fragmentada i Manresa, un cop més, orfe de la comunió que el Guirigall havia aconseguit reactivar.
Totes aquestes iniciatives exemplifiquen el poder de la passió i la perseverança en la construcció d’una escena autònoma on la música actua com a motor de transformació. Noves iniciatives com el Festival Inner Luv o el col·lectiu FE-MM demostren que la ciutat encara és viva. Més enllà de concerts, festivals o revistes, són projectes per teixir comunitat i generar espais de trobada, aprenentatge i experimentació. La independència dels circuits comercials i institucionals els dona llibertat per apostar per l’originalitat, amb un compromís que va més enllà de la gestió cultural. Sense persones no hi ha escena; sense escena no hi ha germanor. I sense germanor, les iniciatives no prosperen ni deixen herència per a les generacions futures.
