Justament ara acaba de treure el seu darrer treball D Superlluna. D’altres satèl·lits al seu voltant serien La Mallorquina, amb l’estudi de gravació i producció, i el segell discogràfic Plas Plas. Ha fet una reconstrucció de marca a la seva vida per afirmar-se i reivindicar-se com a persona i artista independent.
- Com era històricament Donallop?
- Fins fa poc era un grup de dues persones que ho compartíem tot al 50%. Però en el darrer treball, el meu company guitarrista ha fet una passa endarrere, com haurien de fer tots. Es tracta que els productors tinguin clar a qui li havien de fer les preguntes. De manera que ara seguim tocant junts, però aquesta darrera temporada, porta més el meu segell, la meva marca i la meva direcció. És un rebranding.
- Ell ho ha acceptat de bon grat?
- Ens hem posat d’acord després d’algunes discussions, que en cap cas han estat heavies, però òbviament s’ha obert un debat molt interessant i apassionat sobre què significa ser artista, el feminisme, quin era el meu paper com a artista, ja que sempre era qui aguantava el ram de flors. M’he cansat perquè no soc la persona que la gent creu que soc. Vull poder mostrar qui soc en tota la meva totalitat. Faig art per canalitzar tot el que duc dins. Ell sempre ha entès el meu criteri, però per a un artista és molt complicat d’alguna manera amollar el seu ego i passar a ser una altra cosa a dins d’una obra que també és seva.
- Què és actualment Donallop?
- Soc una dona llop, pel que fa a les meves energies, en saber donar afecte a les persones i les no persones que habitem la Terra. En el seu moment, em va aparèixer aquest nom que em representava. També ve per la meva manera de marcar-me com a feminista. Dins la filmografia i la literatura, l’home llop sempre està representat i no es parla d’una dona llop, així que n’he vingut a parlar jo. Donallop és la raó de tots els meus moviments vitals, com el fet d’anar a viure a Solsona i ara a Manresa per conèixer gent nova i crear nous vincles. Com a immigrant, intent adaptar-me al lloc on soc i aportar el meu sentit de la bellesa, que per mi és un deure vital. Com a mallorquina m’he adonat que el sol de Manresa és mediterrani i això és molt guapo.
- Et defineixes com a feminista?
- Sí, és una de les característiques de tantes que tinc. Entendria el feminisme, com crec que s’hauria d’entendre en termes generals, que és la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Tot i que ser feminista, seria també una lluita perquè el gènere no ens hauria de definir tant a uns i altres. Aquesta seria una fita on arribar. Crec que a la meva manera i amb els meus petits mitjans i els poquets granets d’arena que puc aportar, intent anar en aquesta direcció. Al final, el món és molt sexista, com veig en la indústria musical en què majoritàriament m’he mogut. Fa anys que produesc cançons i soc multi-instrumentista i em continuen considerant només cantant. Però, abans d’arribar a un escenari i cantar, he fet molts rols per aquella cançó que òbviament no eren típicament predeterminats per una dona.
- Ho has notat sovint?
- Ho he patit fortament. Sempre he tingut un company home al costat i en entrar a un estudi de gravació, l’enginyer o productor es dirigeix sempre abans al meu company, quan tal volta soc jo qui dirigeix el cotarro.
- Com valores que políticament els grups progressistes optin per la paritat en tots els àmbits?
- Penso que hauria de ser així. De la mateixa manera que hi ha homes apropiats i inapropiats, també les dones tenen dret a accedir a llocs inapropiats. Apa, que no hi ha homes polítics inapropiats que no es mereixen el seu lloc! Llavors, penso que les dones també ens mereixem aquesta oportunitat. També hauria de ser així en els cartells de concerts i festivals que tenen finançament públic, i fins i tot, compartidament en allò privat, el cartell hauria de ser paritari. Catalunya, que se suposa que és una societat relativament avançada i feminista, pens que hi ha molts dels cartells importants del país que no respecten aquesta paritat. Hem de començar per alguna banda!
«Dins l’esperit feminista l’instint i el fet de matar no hi entra. Per això, no hi ha dones toreres»
- En aquesta línia, no he vist dones toreres?
- Normal, perquè les dones no tenim aquest esperit de matar! Recordo que sí que n’hi va haver una molt reconeguda a finals dels anys 90 i principis del 2000. De totes formes, dins l’instint feminista el fet de matar no hi entra. Per això no hi ha dones toreres.
- Hi ha artistes i intel·lectuals que defensen la tauromàquia com un art. Com ho valores?
--Em sap greu! Sense cap filtre, directament pensaria que aquestes persones no són suficientment intel·lectuals. Pens que he estat prou elegant, per tot el que podria dir.
- Milites políticament o en alguna organització feminista?
--No. Ara bé, sempre que tinc oportunitat, quan hi ha una crida social referida a les dones, sempre intent utilitzar la meva petita i humil plataforma com a altaveu.
- El vostre públic són els Països Catalans, en general?
- Sí. És el públic natural perquè les meves cançons són en català. Durant tota la meva trajectòria he intentat que sigui equilibrat. Per exemple, Mallorca, en els moments normals té un milió de població, dels quals entre 200 i 300 mil són catalanoparlants naturals. A Catalunya, uns 7 milions, bona part dels quals s’expressen en català i al País Valencià també n’hi ha. Hi ha molts grups de Mallorca i de les Illes en general que no ho conceben o no fan l’esforç necessari, bàsicament econòmic, ja que no és una qüestió de voluntat, per sortir de Mallorca en aquest espai natural. També hem tocat a Madrid, Bilbao, Andalusia i Xile, perquè s’ha de creuar aquesta barrera, de la mateixa manera que aquí s’escolta música en anglès durant anys, sense entendre cap paraula.
«Als Països Catalans, com més anem cap al sud, el públic és una mica més càlid i cap el nord una mica més fred»
- Has notat diferències entre els diversos públics dels Països Catalans?
- Com més anem cap el sud, el públic és una mica més càlid i cap al nord una mica més fred. El País Valencià en l’àmbit polític sempre ha patit més i sobretot la llengua ha estat en pitjors condicions. Això es nota molt en el sentit que són molt agraïts. En canvi, la indústria catalana és més potent, amb més inversió de diners i amb una immersió lingüística també més potent. Anar a Girona o Barcelona a tocar no és tan diferent o exòtic per un músic illenc, perquè hi estan més habituats. En canvi, al País Valencià no n’hi estan tant, perquè hi ha pocs grups que hi vagin a tocar amb naturalitat, ja que és difícil aconseguir caixet. Tot plegat s’acaba notant en com el públic rep la nostra música.
- Com veus la comunitat catalanoparlant de València?
- Pel que he pogut parlar amb d’altres companys, la comunitat catalanoparlant del País Valencià esta molt cohesionada perquè són molt pocs, però estan molt ben avinguts. Si s’ha programat un artista valencià, damunt l’escenari en pujaran quatre més perquè es porten bé o són col·legues. Als anys 2013, 2014 i 2015 en què les col·laboracions entre artistes no estaven gens de moda, ells les feien constantment i a mi em sorprenia molt. Es duen molt bé per necessitat. Si a sobre que són pocs es duen malament... Fins i tot, les persones relacionades amb la indústria discogràfica del País València, és clar que tenen menys pasta i és molt més complicat fer un festival en què només se canti en català. Potser només n’hi ha tres o quatre i la diferència amb el Principat és forta. Però insisteixo que són més agraïts, aplaudeixen més fort. Òbviament, també per cultura. Manresa és una ciutat petita, però hi ha la Fira Mediterrània, el festival artístic FABA, la programació del Kursaal...
- Quan va néixer el teu interès musical?
- Record que essent molt petita, en una casa on vaig viure fins als cinc anys, quan la mare estava fent sabates allà la vora, m’inventava cançons. M’han explicat que la mare de la padrina materna, que era emblanquinadora (pintora de calç), quan he coincidit amb persones que la varen conèixer, que no són de la família, en començar a mostrar al poble que cantava, amb una veu bastant potent, m’hi comparaven. El poble estava al capdamunt d’una muntanyeta, el Putxet i quan cantava em sentien arreu. Per tant, hi ha una part molt innata. Després amb el padrí patern, que s’havia quedat cec, ens comunicàvem pel ball i el cant. Vaig començar a fer servir l’instrument del bou.
- Quins estudis vas fer?
- Primer vaig començar a fer cant coral, després vaig estar dins d’un grup de folklore mallorquí de tota la vida, del meu poble, que era l’agrupació de ball tradicional més reconeguda de Mallorca. Vaig tenir una professora catalana, que es deia Ave Maria Beltran, que durant molts anys em va fer classes particulars, al poble de Campanet. Sempre estaré agraïda als pares per haver-me donat aquesta oportunitat perquè he pogut fer la meva vida, però al mateix temps en l’àmbit acadèmic és fatal, perquè era un ensenyament sense valor reglat. Feia música a la carta. Aprendre des d’aquesta perspectiva amb una persona que em podia dedicar el seu temps em va ajudar a aprendre molt més ràpid, que no haver de passar per un filtre acadèmic. Després he après moltes altres coses, però amb menys intensitat.
- La pandèmia va afectar al teu procés creatiu?
- Sí. hauria pogut treure discos abans, però haurien estat molt tristos perquè la pandèmia em va passar una factura important per a la salut mental. Vivíem a Solsona i per mor de la pandèmia vam decidir tornar a Mallorca durant vuit mesos, però pensava que seria per sempre. Em vaig deprimir molt, perquè sentia com si la carrera s’hagués acabat i com si no pogués continuar amb aquest projecte. El 2021 vam poder sortir de Mallorca i vàrem venir a petar a Manresa. Han estat uns anys molts durs en els quals he compost, però durant la pandèmia estava girant el disc Cara a cara, amb cançons molt tristes, compostes prèviament. A vegades, quan poses cançons tristes, t’aferres a un petit sentiment que coma artista magnifiques, per por de no fer una cançó. Després va passar que la realitat superava aquella ficció i aquella gira amb unes cançons tan tristes em va afectar.
- Com és el darrer disc que has tret?
--D Superlluna és el disc en què es concreta el rebranding. He estat molt temps reconnectant. D Superlluna no vol mostrar aquesta cara de mi, perquè de natural soc una persona alegre, riallera, optimista, m’agrada la festa, i precisament això mai no s’havia traduït a la meva música, així que amb D Superlluna, ho he volgut mostrar. El disc passa per diverses temàtiques, algunes de les quals no puc deixar de tractar, tot i que estigui fent un disc festiu. Per exemple, la meva preocupació per l’individualisme que hi ha ara mateix, per com estan afectant les xarxes socials a la manera com ens comuniquem les persones, i com estem deixant de crear comunitat, que en tot cas és com a molt fictíci, volàtil i les relacions s’han convertit en coses líquides i no palpables. A través de tot un seguit de transformacions al llarg del disc i de l’obra vaig tractant aquests temes, des d’un lloc més desenfadat i no tan poètic com anteriorment.
- Durant aquests darrers anys has investigat?
- Del 2021 al 2025 he pogut investigar dins músiques que tal volta no m’hi havia ficat tant. Així, he investigat la música electrònica, el trap o hip hop, que sempre m’ha agradat, però no ho havia traduït en el meu llenguatge. Òbviament no en faig, però sí que he agafat algunes influències d’aquestes músiques, que no havia pogut ajuntar en la meva obra.
- Com definiries, doncs, el teu estil musical?
- Faig cançons pop, però hi ha hagut moments que ha estat molt lligat o íntimament relacionat amb el folk, perquè també he fet molt cant tradicional, coral i líric. En aquest sentit com a intèrpret he fet moltes coses, que sempre van posant llavors en l’obra final. Dins d’aquest disc D Superlluna n’hi ha alguna d’electrònica i de música urbana, però en general és pop.
- Què vol dir que ets una artista multiinstrumentista?
- Toc sobretot el bou, mentre el piano i la guitarra els faig servir per acompanyar-me quan cant, i per poder compondre. També puc tocar d’altres instruments, sense esperar que sigui un prodigi, però sí que m’hi puc familiaritzar fàcilment.
- Com va ser que creessis La Mallorquina?
- Majoritàriament la meva feina és la d’anar a fer concerts fora de casa. Quan mir Netflix o cuin no vull pensar que hauria d’estar tocant o acabant la producció d’una cançó. Així que vàrem pensar en un espai per a fer música, que no fos a casa. En trobar el local del carrer Sant Andreu, em va agradar perquè hi ha una olivera que em recordava Mallorca, i era perfecte per fer un petit estudi per projectar videoclips, per rodar i fer fotos, per dedicar-nos a compondre. I una altra part de botiga oberta de discos i vinils, per atendre els distribuïdors i discogràfiques del País, de cara a conèixer gent de la ciutat. La Mallorquina és un espai cultural que funciona d’estudi de gravació i s’hi fan esdeveniments, com per exemple, ha passat a punxar el DJ Angoulos, s’hi ha presentat la cervesa Hoppit artesana de Manresa, acte que vàrem aprofitar per donar els primers carnets de soci de La Mallorquina, per a descomptes i rebre newsletters...
- Com funciona l’estudi de gravació i producció?
- Naltros el fem funcionar fins i tot en diumenge, quan estem produint i gravant per a altra gent, sempre mitjançant un acord perquè cada músic té els seus costums i intentem adaptar-nos perquè es trobin en un lloc còmode i a gust. Aquest espai nos va agradar perquè hi poden dinar, poden sortir a prendre l’aire a la terrassa i l’estudi de gravació pot aprofitar la llum del dia, que jo necessit per fer música. Ens hi estem quatre hores de jornal i després de relaxar-nos una mica, si s’ha acordat de seguir, continuem.
- Què promocioneu a la botiga?
--La majoria de la nostra clientela és jove, entre 20 i 40 anys. Estem especialitzats en la promoció de vinils, venem tocadiscos nous, ja que estem en contacte amb una distribuïdora. No tenim vídeos de segona mà. Em sembla que és important recuperar el ritual, que s’ha perdut completament amb les plataformes digitals. Sortir de la dinàmica del pou obscur en què caiem sovint, com una via d’escapament. Intentem que sigui com un punt de trobada desenfadat per als amants de la música. També ha vingut el grup de poetes manresans DirVersos.
- Com funciona Plas Plas?
- És una discogràfica que vàrem crear i després vam decidir obrir aquest segell. Hem editat quatre discos i des d’aquesta plataforma ho gestionem tot: La Mallorquina, l’estudi de gravació, alguns dels concerts de Donallop i d’altres grups... I hem creat un pòdcast de cultura i pensament amb la llibreria Papasseit, que és el Tríptic Dadà.
El perfil
Joana Maria Pol Sebastià va néixer a Selva (Mallorca) el 2 de gener de 1988, filla de Joan Ricart, constructor, i d’Antònia, sabatera jubilada. Va començar els estudis a l’Escola Es Putxet, d’on va passar a l’institut d’Inca Berenguer d’Anoia. En l’etapa d’escola infantil, va patir assetjament ecolar, “em va marcar perquè és una experiència que vaig portar tota la vida. M’insultaven i m’amagaven les coses a l’hora d’anar al gimnàs”. Aquesta vivència li ha servit ara per escriure les lletres de les cançons. Va començar els estudis de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, a Palma, però no es va llicenciar perquè, quan va tenir la possibilitat de fer música, s’hi va dedicar de ple. A partir d’aquell moment ha fet discos i gires. Es coneixien d’abans amb el seu company, amb qui es va retrobar a la Universitat i van començar a fer versions i van actuar a hotels, en noces, camí inicial bastant transitat pels músics. “Hi va haver un moment que ho fèiem tan sovint que ens va permetre poder viure del projecte. Ens vàrem adonar que hi havia gent que acudien a posta a escoltar el nostre concert i aquesta situació ens va animar a fer les nostres pròpies cançons”. Dels 31 àlbums i 74 cançons des del 2012 fins a l’actualitat cal remarcar: La ciclista suïcida, la seva primera cançó. El 2013 van editar l’EP Veus que vius, amb quatre cançons, que els va permetre iniciar les gires fora de Mallorca: la resta de Balears, Catalunya i el País Valencià. El 2014, el seu primer disc llarg, Milestones, que van presentar a Londres i diverses localitats d’Itàlia, França, i de nou pels Països Catalans.
Ha actuat a Catalunya, País Valencià, les Illes, Andorra i Catalunya Nord. El 2015, publica Te’n recordes. El 2016, Misteris de sa vida. El 2018, Illes dins un disc. Un tribut a Tomeu Penya. El 2019, Crisàlide, Te japonès, Sa secreta veta de sa senalleta, S’esqueix, La lies, Black miror, Aquest sol i Camins de pedra. El 2020, Tots els motors. El 2021, Cara a cara, Tresors i tones, Saladina. El 2022, Al·lots. El 2023, Sa llum que te ve a cercar. El 2024, Qui te plora, Perdó. El 2025, D Superlluna, De zero a mil, Dos dits (Remix). Del 2016 al 2020 va viure a Solsona, en contacte amb la natura i on desconnectava de les gires constants i de l’enrenou. Des de fa cinc anys s’està al carrer del Bruc de Manresa, amb el seu company, indret que els agrada per viure, però amb qui han decidit cercar el seu lloc de treball diari al Barri Antic, idoni per a les seves intencions musicals, en una zona on es pot caminar per la ciutat. Coneix Jo Jet i Maria Ribot, té bones relacions amb Musilloc, els focus del local els va recuperar de Llums a l’ombra, la seva discogràfica és Propaganda pel fet! i un dels seus caps viu a la cooperativa d’habitatges La Raval. Directora i màxima responsable de la seva marca Donallop, acaba de publicar el seu darrer treball D Superlluna.
