Les comèdies romàntiques són un dels gèneres més explotats de la història, però no és tan habitual en el teatre, i encara menys quan l’autor és Jordi Casanovas. Amb Göteborg –la seva cinquantena obra–, el dramaturg ens sorprèn amb una agredolça comèdia romàntica: generalment simpàtica i entretinguda, acompanyada d’alguns tocs més dramàtics i fins i tot propis de la ciència-ficció. La història arrenca quan el Sergi, llegint tranquil·lament a casa seva, rep la visita inesperada de la Paula, un antic amor fugaç del viatge de final de batxillerat. Ella vol recordar i reviure –i també reescriure– aquells dies a Göteborg, quan dos desconeguts van connectar profundament partint de la seva passió per la banda Depeche Mode.
El desig de tornar enrere i preguntar-se què s’hauria pogut fer diferent és universal, i l’obra ho explora a través d’una versió jove dels protagonistes que interactua amb l’espai i el temps escènics de manera magistral. Les versions juvenils, interpretades per Jan Mediavilla i Berta Rabascall, poden semblar inicialment una mica estereotipades i sobreactuades, però acaben revelant una gran feina d’assimilació dels seus futurs jo; aconsegueixen esdevenir una rèplica exacta dels personatges que encarnen Roger Coma i Maria Molins. Són, però, les versions adultes les que brillen especialment: Coma sembla adaptar-se a qualsevol text com si fos escrit per a ell, i Molins aborda la complexitat del seu personatge amb una naturalitat admirable.
Casanovas construeix, altra vegada, una peça gairebé perfecta, amb un estil cinematogràfic que potser explica la il·luminació escassa d’algunes escenes. L’autor és segurament dels més hàbils que tenim al país construint històries que difícilment no agradin a tothom, combinant ingredients de gran qualitat amb l’enginy acumulat en la seva llarguíssima trajectòria. És capaç de tractar temes de moda, basar-se en estereotips i no aprofundir excessivament en res, i que, així i tot, en resulti un producte d’una qualitat indubtable.
Aquí, els estereotips recauen en els personatges: ell, informàtic introvertit; ella, decidida i més de lletres. L’obra ens planteja revifar els amors interromputs per la vida, i la teoria sueca de l’amor, que defensa que cadascú és responsable de la seva felicitat. Casanovas sentencia que la solitud és només això, solitud, i que potser caldria arriscar-nos més sovint per deixar de preguntar-nos què hauria pogut ser, què hauríem d’haver fet diferent i si encara som a temps d’arreglar-ho. Perquè, potser, encara sí que hi som a temps.
