Són menys de 5 km per bons camins i terreny planer en què podem veure prop d’una vintena de construccions de pedra seca, especialment barraques, restaurades gràcies a la bona feina del grup artesenc Cara Barraca. El recorregut està senyalitzat mitjançant pilones de fusta i s’hi han instal·lat diversos plafons informatius. En la mateixa festa es va presentar el llibre Arquitectura rural tradicional, de l’artesenc Valentí Escalé Putxet, pioner i activista en la defensa i restauració del nostre patrimoni de pedra seca.
En aquesta mostra d’arquitectura rural, relacionada estretament amb el conreu tradicional de la vinya, trobarem un interessant conjunt de barraques de diverses modalitats, parets seques, escales de marge, un dipòsit d’aigües pluvials, una pica per preparar el caldo bordelès, una fresquera... tot un compendi de la bona feina que tan sols amb les pedres i un tip de treballar van fer els nostres avantpassats. La matèria primera emprada eren els rocs que els pagesos i barracaires recollien in situ. Per tant cada barraca o mur és una mostra dels materials geològics de la zona, que aquí podrem observar còmodament. En aquest sentit cal remarcar que aquesta ruta té un gran interès i coincideix amb diversos itineraris geològics de llarga tradició. A gran part del recorregut predominen els materials de color roig intens coneguts com a Formació Artés. L’origen data de fa a l’entorn de 34 Ma, quan tota la Depressió Geològica de l’Ebre, de la qual forma part la Catalunya central, era una gran conca sense sortida al mar. El clima era tropical sec i en les estacions plujoses les rieres que baixaven de les muntanyes que hi havia al sud arrossegaven grava menuda i sorra per les lleres i en els seus desbordaments inundaven grans extensions d’aquella plana dipositant-hi capes de fang i sorra fina. L’aigua acabava en llacs i llacunes permanents o efímeres, mentre els fangs sedimentats s’assecaven i oxidaven pel contacte amb l’aire, prenent colors rogencs. Aquelles graves les veiem ara com a conglomerats i ens mostren les lleres de les antigues rieres; són el que anomenem paleocanals, i els sediments sorrencs i fangosos són ara gresos i margues, que tenen el nom popular de tapàs. Com que els sediments originaris no es van dipositar al mar s’anomenen continentals. Fent l’itinerari podem observar com el color del terreny passa de vermellós a ocre, senyal que entrem en una zona de materials d’origen marí, més antics que els continentals. Es van dipositar aquí quan el Bages era en un llarg golf que des del Cantàbric arribava fins a Osona. Aquí s’hi dipositaven argiles i sorres que van donar lloc a gresos i margues; el seu color indica que en estar submergits no van tenir contacte amb l’aire i no es van oxidar. També trobarem alguns afloraments de roca calcària blanquinosa formada per les restes de coralls que formaven esculls en aquell antic mar.
