Bozzo: A mi el cuquet em ve de quan fa uns anys vaig assistir a un curs que va impartir la meva cosina Eva Bozzo, fotògrafa professional. Recordo que, fent un segon curs sobre el retrat, vaig coincidir amb un soci de Foto Art, Ricard Escudero, que em va animar a fer-hi cap. I llavors un altre amic em va dir que a Foto Art feien un curs de creativitat. El feia el Jordi Martínez. Ens ho vam passar tan bé i vam trobar-hi tan bon ambient que ens hi vam quedar.
Casas: Le meva història és més d’abans. Jo devia tenir uns quinze anys quan vaig començar a fer fotografies. Veia com el meu pare en feia i un meu tiet, que tenia un laboratori fotogràfic a Torelló, ens deixava que el meu cosí i jo hi remenéssim una mica. I hi havia un altre tiet meu a qui agradava molt anar d’excursió i fer diapositives, que després ens passava en família. Tot origina una llavor que et va quedant a dins. De primer feia servir una càmera de plàstic, però al cap de quatre dies el pare em va deixar la seva Voigtländer, amb la qual vaig participar en algun concurs de l’escola i també en un concurs fotogràfic organitzat per l’Agrupació Cultural Manresana. Va ser arran d’aquest concurs, i atès que Foto Club havia deixat de funcionar feia tres o quatre anys, que es va fer una taula rodona per parlar del futur de la fotografia a Manresa, i d’allà va sortir la idea de formar una comissió gestora i fundar Foto Art. En la primera junta érem catorze. L’Albert Vidal i jo, que aleshores teníem vint anys i estudiàvem enginyeria, érem els més joves. Molts ens doblaven l’edat i tenien una trajectòria molt llarga. Hi havia el Modest Francisco, el Ramon Grau, el Joan Segon... Recordo que el Joan va insistir molt perquè en el nom de la nova entitat aparegués la paraula art. No sé si hi ha cap altre agrupació fotogràfica al país que inclogui la denominació.
Bozzo: Diria que només a Reus, amb FotoArtReus...
Casas: En qualsevol cas, en la fotografia existia aquella sensació de parent pobre. Hi havia una certa malfiança a considerar la fotografia com una forma artística, i un acomplexament. Avui dia ningú no s’ho qüestiona. La fotografia és una manera artística de crear imatges. Abans la fotografia, per semblar artística, s’havia s’assemblar o referenciar amb una pintura...
Bozzo: Amb els bodegons, per exemple...
Casas: Sí, però ni que sigui un bodegó, la mirada del fotògraf és diferent a la del pintor. I s’expressa diferent. La fotografia forma part d’un món artístic més global i s’ha de mirar d’una manera molt més àmplia. El Modest i el Segon, per exemple, van trencar amb aquest esperit supeditat a l’art pictòric fent fotografies més humanistes i creatives. En aquella època hi havia, per una banda, els fotògrafs professionals, que feien retrats i reportatges de casaments; i els fotògrafs comercials i publicitaris, molts dels quals venien de l’amateurisme, amb un esperit inquiet. I llavors, als anys vuitanta, neix un moviment amb una visió més moderna i sense complexos, com la fotografia de Joan Fontcuberta i Photovision. I tot això es cou molt poc després de la creació de Foto Art.
Bozzo: El tema que la fotografia és art és una conversa que tenim sovint. Molta gent ho associa amb sortir al carrer i posar-te a fer fotos del que vas veient. Això és una part, però és molt més. Amb la fotografia pots expressar unes inquietuds interiors a través d’allò que retrates i de com ho retrates.
Casas: Curiosament els bons fotògrafs, aquells que avui tenim a l’altar, com Català Roca i Oriol Maspons, practicaven aquesta fotografia de carrer, més humanista. Aquestes fotografies no són una anècdota, és la fotografia en estat pur, expliquen la vida. Al cap dels anys, et mires aquelles fotos i dius: que bones que eren! A l’Arxiu Comarcal hi ha una quantitat brutal de fotografies boníssimes. Són fetes amb esperit de reportatge, sense cap mena d’ambició, però que amb el temps esdevenen obres mestres.
Bozzo: A Foto Art hem hagut d’anar-nos adaptant també als canvis. Quan va aparèixer la fotografia digital va haver-hi un fort debat. Sempre que es produeixen novetats tècniques observem primer si tenen pinta o no d’arrelar.
Casas: A l’inici de la fotografia digital va haver-hi un rebuig i fins i tot un menyspreu. Va semblar que seria una moda passatgera. Passen els anys i qui queda a Foto Art que faci fotografia analògica?
Bozzo: Hi ha l’Albert Vidal i és boníssim.
Casas: I està molt bé, perquè encara que sigui residual manté uns valors molt interessants. A Vilassar de Dalt cada any fan una mostra de fotografia analògica.
Bozzo: Per més que les eines canviïn, la base de tot és la mirada del fotògraf. No hi ha una tècnica que pugui substituir aquesta part de la psicologia.
Casas: Tant la mirada com l’enquadrament del fotògraf continuen sent decisius, però hi ha coses que han canviat amb la fotografia digital: els tempos, el resultat material de la fotografia. I per diferent, tot el procés dels darrers anys del photoshop, que massa sovint hem portat a l’extrem de la manipulació. Per no parlar de la intel·ligència artificial. Cada cop se’m fa més difícil imaginar-me on ens portarà.
Bozzo: També a Foto Art n’hem parlat i, és clar, crea recel. Si per fotografia s’entén la captació del rebot dels fotons en un objecte determinat que impacten en una pel·lícula o en un sensor, les imatges creades amb IA no podem considerar-les fotografies. Per tant, una imatge generada el cent per cent per la intel·ligència artificial és tota una altra cosa. Digues-li il·lustració, imatge...
Casas: Però pot ser el parany d’una fotografia.
Bozzo: I tant! I el resultat pot ser molt bo. I aquí també hi juga la creativitat a l’hora de saber explicar a la IA allò que tu vols aconseguir. No és tan senzill com dir-li que et faci una imatge. Partint d’una idea, tu busques la millor manera d’expressar-la com tu la vols, no com vol la IA. Com a expressió de creativitat per a mi això és perfectament vàlid. És tot un món per explorar. En un altre sentit, la IA pot ajudar-nos a polir possibles errors d’una fotografia.
Casas: A hores d’ara la IA ja és una eina d’ús habitual.
Casas: Jo crec que sí i això es veu en els concursos. A part de les modes temàtiques, les modes plàstiques han marcat moltes etapes. Aquells revelats de fa cinquanta anys, amb grans fotoquímics que semblaven cigrons, amb trames molt marcades o imatges exageradament contrastades, tot això ja és història. Els trucs tècnics han creat veritables modes. Ara de vegades et mires fotografies d’aquells anys i dius: ‘Quina foto més bona! Llàstima que aquella moda tan tronada hi sigui tan present’.
Bozzo: Va haver-hi un temps que es va posar de moda l’HDR, una eina que produïa unes saturacions i uns enfocs tan exagerats que el resultat era del tot artificial, allunyada de la realitat.
Casas: Quan comences a usar i abusar de tots els trucs acabes fent samfaines. A mi m’agrada una fotografia més neta i sòbria. Però tot és qüestió de gustos, és clar.
Bozzo: A mi la motivació per tirar fotos no és concursar. Potser m’agrada més l’acció de sortir i fer la foto que després tractar-la a casa. Amb les eines actuals pots arribar a casa havent tirat un centenar de fotos... Jo cada vegada tendeixo a ser més selectiu. Al principi, podia sortir un matí i tirar 400 fotos. Ara potser arribo a casa havent-ne fet vint o trenta.
Casas: Abans tiraves un rodet de 20 o 36 fotos i tenies un desfici per veure què havia sortit. Ara omplim memòries i núvols, i ja no sabem ni on les guardem, i potser ni ens les tornem a mirar més. Això és fruit d’aquesta evolució tècnica que fa que les coses canviïn. Però també és cert que actualment la foto pelada surt més acabada feta amb el mòbil, que ja tracta automàticament la fotografia, que no pas de la càmera. Tots aquests tractaments d’imatge que porta incorporats de sèrie el mòbil ja t’ho revela d’origen. Per algú que estigui acostumat a fer servir el mòbil, pot arribar a ser frustrant fer una foto amb la càmera i veure que la imatge surt molt eixuta, molt seca...
Bozzo: Sí, jo recordo que quan vaig fer el curset amb la meva cosina, fins llavors tirava amb JPEG directament, i sortia prou bé, però quan vaig tirar amb RAW, aquell format d’imatge digital que conserva totes les dades capturades sense cap mena de compressió, vaig trobar que sortien pobres de color, amb poc contrast i com entelades. A partir d’aquí et deien que havies de fer servir el photoshop, revelar-ho digitalment. Fa un parell d’anys vam fer un taller a Foto Art en què donàvem a tothom un RAW i dèiem: ‘Ara ho reveleu a casa’. No hi havia dues fotos iguals, perquè el toc personal hi era.
Casas: El que al capdavall han fet els sistemes informàtics i digitals ha estat facilitar aquelles accions que, de fet, ja es feien.
Bozzo: Per això a Foto Art mai no hem deixat d’organitzar cursets de formació, tant d’actualització com d’iniciació. A més de les exposicions, els platós, col·laboracions amb Visuals, Jardins de Llum, Tocats de Lletra... Fa deu anys, amb motiu dels 40 anys, vam fer 40 exposicions en diferents llocs de Manresa. Aquesta vegada seran cap a 70 i exposarem en centres cívics, biblioteques, comerços, centres de salut...
Casas: La tasca que s’ha fet a la ciutat des de Foto Art és molt rellevant. Com això que dius d’exposar fotografies en àmbits completament diferents al d’una sala d’exposicions. I això no és d’ara. És de fa anys i per molts anys.
