La revolució en l’era digital és imparable i va provocant canvis amb tanta rapidesa que a certa edat ja es fan difícils de seguir. Dependents molt joves orienten sobre on trobar els productes que interessen la clientela. En sortir és el mateix client qui ha de fer el pagament, amb l’atenta mirada del guarda de seguretat, que amb l’ajuda de càmeres s’encarrega del control dels possibles lladregots que marxen sense pagar, quan el senyal d’alarma n’adverteix la infracció. És clar que els empresaris volen lluitar contra els petits robatoris que han anat denunciant al llarg dels anys, però una altra de les finalitats gens dissimulada és la de reduir personal perquè el negoci els resulti més rendible. Amb aquesta fórmula poden rebaixar preus i vendre massivament, ja que així disposen de més benefici. Una de les conseqüències és que han de tancar comerços amb menys capacitat perquè no els poden fer la competència, de manera que els magatzems de venda van desapareixent i queden grans solars al centre de les ciutats, que alguns experts anomenen com l’efecte donut. Alguns dels magatzems mediàtics i tradicionals han hagut de tancar o reinventar-se. És el cas del tancament el 2024 d'El Corte Inglés del Portal de l'Àngel de Barcelona, que posa punt final a una etapa iniciada l'any 1926 per la família Jorba, el 1964 Galerías Preciados, a la dècada dels 80, Rumasa i del 1995 al 2024, El Corte Inglés. Així, aquesta marca, present encara a la plaça Catalunya pateix molt i es fixa en com han resolt el problema magatzems d’alta gamma, com les Galeries Lafayette de París o els Magatzems Harrods de Londres, orientats clarament als clients de luxe, dels quals obtenen un alt marge de beneficis.
Hi ha economistes que certifiquen com una llista d’empreses d’àmbit mundial han hagut de plegar per culpa de la competència d’Amazon i les grans venedores, en aquests moments també ben representades per les cadenes xineses Alibaba.com o Shein, que tenen tota classe de productes i fan lliurement la competència a les marques especialitzades. El passat Nadal va plegar a Manresa la ferreteria de referència que feia poc ja s’havia traspassat a la multinacional francesa de bricolatge Leroy Merlin, de la zona comercial dels Trullols Parc, que només ha deixat uns petits negocis a Vic i Sabadell, amb el lema publicitàriament ineficient de Som molt a prop. Històricament, des de l’aparició del capitalisme, les lògiques empresarials no són ni ètiques ni morals, només pretenen guanyar diners. Després de la profunda crisi econòmica del 2008, el capitalisme ha esdevingut descarnadament salvatge i el poc que en quedava de l’anomenat estat del benestar va acabar de passar definitivament a la història. Si l’empresari nord-americà Jeff Bezos va fundar Amazon va ser per fer-se multimilionari, i òbviament tant li va fer enfonsar la resta del comerç. Aquesta manera de funcionar triomfa i és el que actualment s’explica a la majoria d’escoles de negocis. Per exemple, s’han creat grans panificadores empresarials amb franquícies que semblen de fàbrica, però els seus productes porten additius, sense problemes, amb la finalitat poc dissimulada de competir per tal d’enfonsar els forns de pa, a qui només mantenen els clients tradicionals. Ara es fa publicitat i s’incentiva defensar els productes de la pagesia catalana, però la majoria dels consumidors van al supermercat on trien el que hi ha: pebrots a 10 euros i uns altres a 2. Els primers seran frescos i de proximitat, potser més lletjos, però el client es quedarà els barats. Així estan de desvalguts els pagesos! Es van tancant petites botigues, mentre el jovent compra per internet. Les sabateries actuals es queixen que els joves van a emprovar-se les sabates, per saber-ne la talla exacte i el model. Aleshores consulten els preus per internet i s’adonen que les poden tenir per uns quants euros més barates. Així que la botiga es queda sense guanyar res. Ara bé, bona part d’aquest jovent defensa hipòcritament l’ecologisme i bona part del sistema, en una combinació que ajunta progres de paraula i fills de papà.
Una de les últimes genialitats és que ara empreses i transportistes s’han posat d’acord per estafar els clients: fan dues trucades i pengen el mòbil, així entre els que no despengen i el poc temps que donen per respondre, no se sap qui era. Bàsicament treballen des de Barcelona perquè no els surt a compte portar l’encàrrec demanat i es posen d’acord, bàsicament amb magribins o paquistanesos que tenen un petit negoci com un locutori o similar, a canvi que es facin càrrec dels paquets, per un preu irrisori. El transportista afirma que ha vingut a casa i no hi ha trobat ningú. Quan el client diu que hi era, el professional argumenta que li va fer una trucada i no va contestar-la, però com hem dit va penjar de seguida. És obvi que tothom s’ha de buscar la vida com sigui, però sense policia potser seria la selva. Hi ha llocs com Mèxic on s’ha perdut la seguretat. Si algun periodista s’atreveix a explicar les irregularitats el maten i tot arreglat: s’actua com les veritables màfies amb total impunitat. També és cert que hi ha gent, amb mentalitat del segle XXI, que s’espavila i sap treure negoci de les seves rendes: l’intercanvi de cases o HomeExchange està de moda actualment a Barcelona per a aquelles famílies que només fan servir cases o aparcaments uns dies a l’any i la resta les tenen a disposició de clients d’arreu del món, alhora que acumulen punts per dur a terme els intercanvis. D’aquesta manera poden anar a qualsevol país del planeta sense haver de fer despeses hoteleres. A més, s’han buscat noves fórmules d’aparcament més econòmiques. A Barcelona, no només han augmentat els hotels amb llocs de pàrquing associats, sinó que també shi han apuntat comunitats de veïns, petits establiments comercials entre d’altres, que en posar-se d’acord entre ells i els clients mitjançant una aplicació web, troben aparcament a uns preus més barats.
