Coneixia en Xesco des que va enregistrar el Bella ciao, que escoltàvem a la sala d’estar dels estudiants de Filosofia del Seminari de Vic. Durant el franquisme els mitjans de comunicació ignoraven la gent que cantàvem en català. Si no era en directe, l’única possibilitat que ens quedava per fer-nos nostra una cançó que ens agradés era escoltar-la i escoltar-la en disc. Va ser així com vaig descobrir l’editora Als 4 Vents l’any 1967 i vaig aprendre cançons de folk com ara: Deu-me la fe, Kumbaià, Bella ciao, Mou, Senyor, Meu Manuel, Tota la tristor, És molt tard... I val a dir que en Jaume Arnella i els Falsterbo 3 fins i tot havien vingut a actuar al Seminari on respiràvem aires de Vaticà II, abans de celebrar-se el Festival folk de la Ciutadella.
Vaig entrar en contacte amb en Xesco quan amb els Esquirols —diria que va ser l’any 1971— vam coincidir, a les Llosses, en una formació de caps, on vam fer sobretaula cantant fins que se’n hi va fer fosc, i pel meu compte, en una jornada de formació de monitors d’esplai a la Colònia Rosal, però mai no ens havíem escrit. El vaig tractar, però, més de prop l’any 1973 quan vam anar a cantar a l’escola unitària de Masies de Roda perquè la mestra, la meva cunyada Teresa Verdaguer, l’havia contractat i em va convidar a la festa. Ens vam trobar a casa meva, a Folgueroles, on vam dinar amb els meus pares i a primera hora de la tarda ens vam presentar a l’escola.
D’aquell dia, en guardo unes fotografies que ens va fer el meu germà Cinto. És més, d’aquella actuació n’ha quedat enregistrat el record de la cantada en la cançó Pere de la cullera, que trobareu en el disc La sopa de pedres (1977). L’escola a què fa referència en Xesco en la introducció no és altra que la de Masies de Roda. Jo vaig viure en directe l’anècdota que hi relata. Els nens de l’escola, acabada la seva interpretació, no reien i això el va estranyar fins que li van fer entendre que aquella cançó la sabien, però no amb la mateixa lletra. La hi van cantar i a partir de llavors en Xesco se la va fer seva: «En Pere de la cullera/se'n va anar a caçar bolets/i enmig de la carretera/li van caure els calçotets!».
A partir d’aquesta cantada ens vam començar a escriure. D’ell guardo algunes cartes interessants com les que us copio. La primera és de quan Esquirols acabàvem de publicar Cants al vent. Com que no en tenia cap exemplar, vaig anar a comprar-ne un als magatzems Jorba. No els en quedava ni un. El vaig encarregar i l’hi vaig enviar. El seu comentari encertat que us amplio amb anotacions diu:
“Dijous, 26.7.1973. Estimat Joan: Moltes gràcies pel disc Cants al vent. L’he escoltat molt. Aquesta nit, però, d’una manera més atenta. Volia veure-hi les coses bones i les coses dolentes. Volia veure si EDIGSA també fa faltes d’ortografia i tipogràfiques. Això ho hem de cuidar molt. En els vostres i en els nostres discos. No ho creus?
M’agrada molt aquest Cada dia surt el sol [Amb els anys he sabut que en Xesco en moments que estava deprimit cantava i cantava aquesta cançó]. M’agrada el coratge d’aquesta cançó. M’ha fet gràcia la Va passar al Collsacabra; jo la sabia en italià. He assaborit els detalls d’esquellots, d’arpes de boca (que hi fan molt bonic), d’ocells, d’harmòniques a segon terme, de corn. Alguna cançó es veu fluixa de veus i d’esperit com Amb la tramuntana [Va ser la primera cançó del disc que Esquirols vam enregistrar i es nota, la cantem amb por]. L’amic de la campada. Que maca el Somriu minyó.
Molts us el titllaran d’escúltic [Avui en diuen kumbaià o xirucaire. Quanta raó tenia! Llavors aquests motius, que per mi són elogiosos encara que qui te’l digui somrigui per sota el nas, no es coneixien]. Ara està de moda enfonsar l’escoltisme. Jo també enfonso l’escoltisme feixistoide carca i no mixt, però he sigut escolta i estimo molt aquell temps en certs aspectes. Res, Joan. El primer sempre és una mica vacil·lant. Tireu endavant que m’heu fet passar uns moments molt bons. Encoratja els teus companys de part meva. A veure si m’escrius o et vinc a veure. Teu. Xesco”.
La segona carta que copio és de 1974. Havíem coincidit amb Esquirols en un recital a Cardona i el vaig convidar a venir a Manresa, al Barri Mion-Puigberenguer:
“Dimecres, 6 de març del 1974. Barcelona. Benvolgut Joan: Ara penso en allò que em deies a Cardona, de venir a cantar amb la vostra mainada els dies 21 o 28 d’abril. No ho faré, Joan. Saps què em passa? Que volem, juntament amb gent de La Tenda, fer un cançoner amb cara i ulls per a la mainada i gent jove. A mi m’enlluerna la idea de fer una cosa amb música ben feta, que sigui com una constància del treball d’uns anys ençà fins avui. He començat a deixar feines d’escoles i a comprometre’m menys els finals de setmana. No dubtis un moment en el fet que ens veurem aquest any o el vinent. Això que feu [Esquirols] i que fem és important i ho hem de dignificar.
El proper hivern sí que podré fer coses d’aquest tipus. Projecto viure al camp i solament dedicar-me a això i a recerques folklòriques. He provat amb els nens una adaptació del Vinga, nois, qui s’hi apunta? i els ha engrescat. [Es tracta de la tornada de la cançó reivindicativa El joc d’obrir gàbies del disc Colze amb colze (1976) que fa “Vinga nois, qui s’hi apunta?/ És un joc molt divertit/ i el que vulgui practicar-lo/ ha de ser un pèl atrevit”, que ell va convertir en una cançó de xirinola que cantava fent bellugar la part del cos corresponent: el dit, el cap, la mà, el cul... “Vinga nois, qui s’hi apunta? És un joc molt divertit i el que vulgui practicar-lo ha de moure un xic el dit”]. Ens cal passar experiències i cançons. No ho creus?
Fins prest, Joan, i gràcies pel Pobre músic; sortirà en disc [Es refereix a una cançó que li vaig ensenyar i que Jordi Roure interpreta en un disc dels Ara va de bo, amb la lletra un xic diferent, que diu: «Jo sóc un pobre ma, me, mi, mo, músic de carrer,/ que sempre que jo pac, pec, pic, poc, puc, toco el que sé./ D’un lloc a l’altre vaig, ves, vis, vos, busco algun diner,/ si no em deixeu cantar jo ma, me, mi, mo, em moriré», que jo havia après del company monitor Antoni Ballús en unes colònies d’estiu que vam fer al Molí del Cavaller l’any 1972]. Adéu, amic”.
Aquell mateix 1974, uns mesos més tard el vaig tornar a convidar a venir a Manresa i aquesta vegada sí que va acceptar. Va ser per Tots Sants, el dia que fèiem la Castanyada i inauguràvem el primer parc infantil amb què comptava el barri. A poc a poc i amb persistència en Xesco va acabar fent escola i anys després amb l’afany de deixar petjada del que feia, com diu en una carta «A mi m’enlluerna la idea de fer una cosa amb música ben feta, que sigui com una constància del treball d’uns anys ençà fins avui». Per això es va autoimprimir perquè no trobava editor L’arbre generós (1981), un preciós llibre amb els contes que ell explicava, amb dibuixos de Pilarín Bayés, ara reeditat per La Galera. El llibre, intencionadament, el va dedicar «Als meus companys animadors: Àngel Daban, Toni Giménez, Lluís M. Panyella i Noè Rivas», els companys del col·lectiu Els cinc dits d’una mà, que van estar en actiu del 1980 al 1985. Val a dir que en l’edició d’aquest llibre vaig fer-li de mitjancer. A través d’Enllaç –la mateixa promotora cultural d’Esquirols i d’en Xesco– el vaig posar en contacte amb la Copisteria del Bages, que l’any 1978 ens havia imprès la primera edició de Les cançons d’Esquirols. Em va fer cas i va aconseguir també que la Pilarin hi col·laborés en les il·lustracions.
L’any 1981 li vaig fer arribar una partitura amb la cançó meva, Estima si vols ser feliç. En la mateixa tramesa li feia arribar també un conte que vaig escriure llavors que estudiava magisteri, El xarop de pa amb tomàquet.
Tercera carta
En Xesco em va respondre fent-me saber que havia tingut un fill. Per això em va enviar una targeta impresa on a l’anvers hi ha un dibuix de la Pilarin i uns compassos de la cançó del comte Arnau, que diu «És un goig per a nosaltres fer-vos saber que hem tingut un fill. I la nostra gran esperança és que creixi amb el cap ben clar i amb en cor ben net. Montserrat i Xesco. Es diu Arnau Boix i Pi». I en el revers afegeix:
“Dimarts 10 de novembre de 1981, Palafrugell. El Baix Empordà. Estimat Joan Vilamala, aquest matí he rebut la teva tramesa. Moltes gràcies. Llàstima que no sé prou música per llegir a vista. La lletra de la cançó m’agrada molt. Tal vegada la M. T. Giménez me l’ensenyarà El conte sembla fet expressament pels nostres dies, oi? Ai, Vilamala. quan es descobreix el secret... [fa referència al fet de tenir parella] I les poques coses que sabem encara! Qualsevol cosa que vulguis muntar, amb cara i ulls, busca’m. Fóra un privilegi de cantar amb tu a la vora. Casat, oi? Records a la dona. Xesco”.
Vaig fer saber a Esquirols el seu suggeriment, però com a grup no ens hi vam agafar. Teníem altres projectes, tot i que a Esquirols li havíem dedicat la cançó Maria, (Licor d’herbes bones, 1978) i ell havia assistit a la presentació del disc, al Teatre Romea, el vespre del dia de Sant Jordi de 1979, com a convidat d’honor al costat de Lluís Maria Xirinacs a qui dedicàvem Al banderer de la pau.
I encara en una quarta carta, amb data del 9 d’abril de 1982, des de Canet de Mar em deia:
“Estimat Joan: A fora plou una cosa de no dir. Ja ho diuen “En abril, aguas mil”. Volia donar-te les gràcies per aquella cançó, tan bonica, que m’enviares a Palafrugell. Ara et vull demanar un favor. ¿Em podries enviar una cassette verge amb la cançó enregistrada? No sé prou música per llegir-la a vista. És aquella cançó que parla d’estimar (això que ens aguanta, oi?). L’altre dia, a Barcelona, l’Eulàlia d’Enllaç em deia que heu fet un nou disc, ja el compraré i l’escoltaré en el cotxe. T’imagino bé, amb aquella rialla, entre sorneguera i apassionada per canviar la realitat. Rep tota la meva amistat. Records als Esquirols. Teu. Xesco».
Li vaig fer arribar cantada per mi la cançó Estima, si vols ser feliç i la va enregistrar en una casset, que duu per títol La bicicleta, nom d’una cançó de Lluís M. Panyella.
I encara deixeu-me dir que en Xesco va ser el primer divulgador d’una de les cançons més emblemàtiques d’Esquirols, Torna, torna, Serrallonga. Així que va sortir el disc la interpretava sovint i la va publicar en el seu cançoner Lireta-liraina (1983)”.
Per recordar en Xesco vint-i-cinc anys després d’haver-nos deixat, l’any 2009, els amics del CAE de Manresa em van proposar que els fes la lletra per a una auca i la vaig fer amb molt de gust. Això explica que avui comptem amb L’auca d’en Xesco Boix. Un cantant d’anomenada, el joglar de la mainada, amb dibuixos de Clara Oliveras, que podeu trobar a www.auques.cat. Aquell mateix any, en Lluís Panyella i la Maria Josep Hernàndez van presentar el llibre Xesco Boix, història de la nostra història. En la dedicatòria hi llegeixo: “Joan, quantes vegades en Xesco em parlava de tu i de les cançons d’Esquirols! Em deia “Ja sé que només amb les cançons no es pot canviar el món, però sí que podem desvetllar els sentiments que ens facin avançar a poc a poc cap a questa utopia tan desitjable que en diuen llibertat. I afegia: “les cançons d’Esquirols són plenes de llibertat. Estima, si vols ser feliç, estima i tot canviarà. Aquesta és teva. Amb afecte: Lluís M. Panyella [signat]”. I com diria en Xesco: conte contat, ja s’ha acabat.
