Analitza la relació que s’estableix entre agents i demanda militar, per veure’n l’impacte en la societat catalana. Centra l’atenció en el sosteniment dels soldats per cobrir les necessitats bàsiques, a través d’empreses privades que l’Estat subcontracta. Investiga els antecedents del proveïment al XVII i principis del XVIII, per entrar en el debat de com historiadors, economistes i intel·lectuals de la Il·lustració de la Cort de Madrid i de Catalunya defensen o no, si els contractes militars tenen un impacte positiu en el creixement econòmic català. Hi ha controvèrsia: Alguns afirmen que la base del creixement és l’estat borbònic que amb els contractes afavoreix la burgesia industrial catalana per poder recuperar-se després de la guerra de Successió, tesi reforçada per les interpretacions de Pedro R. de Campomanes. Un altre grup d’investigadors diuen que potser hi van haver beneficis econòmics, però que la demanda no és sempre estable i cal matisar que darrera hi van haver càrregues fiscals, com la introducció del cadastre, el fet que la presència militar va generar problemes perquè els soldats s’allotjaven en cases particulars. Tot plegat, però, només eren indicis i lectures de cròniques, mancava un estudi complet de la documentació. A falta d’una investigació aprofundida sobre la temàtica, Ferré entoma el repte.
Primer, analitza el debat des del segle XVIII fins a l’actualitat, busca els antecedents abans de l’arribada dels borbons, veu com la guerra de Successió afecta el passat i la transformació posterior. Entoma l’estudi del XVIII, per entendre les necessitats dels soldats, com van canviant amb el temps, i les capacitats econòmiques del Principat. Analitza com funcionen els contractes i com es negociaven, escollint normalment l’oferta més baixa, però d’acord amb els interessos de la corona. Observa com la demanda afecta diversos sectors, per acabar centrant-se en l’impacte que produeix en les persones que hi participen, no només en l’Administració sinó sobretot als actors implicats. Integra també d’altres debats europeus sobre la importància dels exèrcits en la construcció de l’Estat, les subcontractacions, i les obres que toquen el tema tangencialment, com els constructors de Barcelona i la demanda militar, o la producció de la llana. Especialment es centra en treballs d’història local: Jaume Plans, Miquel Puig, Llorenç Ferrer i Àngels Solà. Creuant dades obté noves fonts documentals. A més dels arxius estatals fins als municipals, especialment l’interessa la Intendència que s’encarregava de gestionar els contractes anualment. Contrasta aquestes dades amb la documentació notarial per veure com es gestionava la part privada. Així, obté informació que no es recull en les fonts administratives, com ara les picaresques i les trampes que es fan en les subhastes públiques. Per exemple, dues persones molt enfrontades competeixen en les subhastes, però l’arxiu notarial demostra que són part de la mateixa empresa i es reparteixen el contracte després. S’adona que a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, no hi ha la Tresoreria, per saber el que es paga. Ho segueix des de l’àmbit notarial, però alguns contractes es fan a mà, sense papers que ho certifiquin.
Conclou que el període de la segona meitat del segle XVII és vital pel que passarà al XVIII. Canvia la forma i l’arquitectura constitucional amb el Decret de Nova Planta, en desaparèixer la intermediació política catalana, però les continuïtats de les pràctiques de provisió i els contractes de les persones que hi participen són els mateixos que els d’abans de la guerra de Successió. Els borbons canvien el model, però no creen una demanda nova. És cert que algunes famílies importants són purgades: Dalmau i Feliu de la Penya, però en canvi els Duran tenen l’habilitat de seguir fent el mateix amb Felip V. Es crea una nova estructura administrativa i un canvi en els contractes militars. La guarnició de Catalunya va canviant: Amb Felip V hi ha més soldats a Catalunya que no pas a l’Amèrica hispana. Fins a 1725 han d’evitar un aixecament austriacista i acabar amb les guerrilles. Després, es fan expedicions militars cap a la península itàlica que surten d’una Barcelona militaritzada. 671 persones entre 1714 i 1746 participen de la demanda militar, però els contractes es van concentrant, alguns s’arruïnen, d’altres obtenen privilegis nobiliaris, exempcions fiscals, possibilitat d’influir directament en la monarquia per obtenir beneficis corporatius. Ara bé, l’elit amb la diversificació dels negocis pot invertit puntualment en contractes de demanda militar per obtenir influències, però no en depenen. La resposta a la pregunta inicial és: només hi ha beneficis si hi ha un conjunt d’economia capitalitzada i diversificada que pot respondre a la demanda puntualment. Resumeix el relat amb un text d’Antoni de Capmany a finals del XVIII: “Los oficios no podían haberse arraigado con tanta facilidad en Barcelona, si de tiempo inmemorial no los hubiese poseído. Los ejércitos y mucho menos las guerras no comunican artes al país que las desconoce”. La Corona no en fa cas i la majoria dels contractes de la Cort aniran cap a Andalusia fins a la guerra del francès.
