Un bon nombre de viles i ciutats catalanes, en els darrers vint anys, han acabat organitzant festivals de música fins al punt que el calendari de cites, especialment en etapa estival, ha quedat ben atapeït a tots els punts del territori. A Manresa, cap iniciativa relacionada amb l’organització de concerts de música a gran escala ha acabat quallant i l’oferta es presenta de manera més disseminada i a partir d’iniciatives de caràcter popular que beuen més de la tradició de finals dels setanta i els vuitanta que no pas d’aquest segle que vivim. La programació de música queda força circumscrita a la Festa Major —amb el contrapunt popular de la Festa Major Alternativa— i, durant l’any, a àmbits com el Kursaal, que aprofita el buit de la mancança d’espais per rendibilitzar la tirada que ja de per si té la infraestructura. La resta d’iniciatives privades en el camp musical no han acabat mai de consolidar-se o s’han limitat a l’oferta de sales petites que han bastit petites programacions o festivals. En contraposició, d’un quart de segle cap aquí, sí que han brollat iniciatives independents, underground i de caràcter altruista que han contribuït a canviar l’escenari musical de la ciutat.
Mogudes en diferents registres musicals que han sabut trobar espai i públic per consolidar-se i esdevenir un contrapunt a l’oficialitat de l’habitual proposta manresana. Idees nascudes sobre la premissa que ser independent i autogestionat vol dir assumir el risc com a punt de partida i la passió com a motor. Tirar endavant projectes sense ànim de lucre, sense padrins ni estructures comercials al darrere, fora dels circuits oficials i dels grans esdeveniments, amb tot el que això implica: precarietat, incertesa i moltes hores invisibles. Organitzar concerts des d’aquesta lògica no és una aposta econòmica, sinó una decisió política i cultural, una manera de fer que posa el desig, la comunitat i la necessitat d’expressió per davant del benefici. És treballar des de la convicció que la música en directe té valor per si mateixa, encara que no ompli titulars ni balances, i que fer possible un concert —encara que sigui per a poca gent— ja és, en si mateix, un acte de resistència i de compromís amb la cultura viva que contribueix al batec d’una ciutat.
