Jordi Robirosa Dejean («De Jaén, em deien a l’escola franquista») va ser a la sala d’actes del Casino el 17 de febrer davant d’un públic fidel, que li reconeix la seva verborrea incombustible —la banda sonora del bàsquet nostrat durant dècades— i també la seva humanitat desbordant. El periodista no para, tot i la jubilació de TV3 després de quaranta anys de trinxera i més de 3.000 retransmissions a l’esquena, i aquest cop va venir a Manresa, convidat pel cicle Pessics de vida, per conversar amb el company d’ofici Carles Jódar. Les nits de glòria al Palau o els viatges transoceànics per cobrir Jocs Olímpics queden ara en un segon pla, però Robirosa conserva aquell magnetisme proper, capaç de parlar-nos d’esports aparentment aliens com el beisbol, l’hoquei o fins i tot el polo amb la mateixa passió amb què narrava un triple a l’últim segon. I bé, al Casino va parlar de la vida, de la família i d’una defensa aferrissada de la llengua que li ve de bressol. «A casa, el meu avi tenia nacionalitat francesa i la meva mare la doble nacionalitat», explicava per justificar l’origen d’aquell mot que l’ha fet cèlebre: apostoflant. «És un gal·licisme, és époustouflant. La vaig utilitzar per primera vegada en una retransmissió l’any 2007, i només la utilitzava una o dues vegades per temporada. Però ara la gent m’atura pel carrer recordant-me-la.». A casa, diu, «parlàvem català sempre, i aquesta era una paraula que jo havia sentit catalanitzada». Esmenta altres girs lingüístics familiars, com dir arc-en-cel en lloc de l’arc de Sant Martí. Ras i curt: ha creat escola no només explicant el joc, sinó enriquint l’idioma des de la naturalitat més absoluta. Tot plegat, una vetllada d’intensitat creixent on va quedar clar que, per a ell, el català és una línia vermella i una bandera irrenunciable, per més que li intentessin imposar el castellà, fins i tot amb alguna clatellada, com quan un dia a classe se li va escapar la paraula empipado. Una munió d’assistents, entre seguidors de la vella guàrdia, lectors de la premsa local i oients connectats via streaming, va gaudir d’una conversa que va girar al voltant de la pilota, taronja i rugosa, però també de les pilotes metafòriques que et llança l’existència: els èxits, els comiats, la retirada i la memòria. També va parlar de la passió, aquell motor que fa que Robirosa (1958), malgrat haver penjat els auriculars oficials, continuï sent un referent de la comunicació esportiva. I mentre desgranava anècdotes i reflexions va fer que els qui eren allà, respirant el mateix aire, i els qui el miraven a través de la pantalla, compartissin una mateixa vibració: la sensació de formar part del seu equip, disputant els minuts decisius d’un partit que, gràcies a veus com la seva, val la pena ser narrat fins al xiulet final. L’esport és cultura.
