- Quin record tens de les Escodines?
- Molt bo. A part de les Enramades, més que un barri era un poble perquè hi havia tota mena de serveis: farmàcia, botigues de queviures, merceria, roba... Els veïns ens coneixíem tots: hi havia bona amistat. De nens jugàvem al barri, on mai hi vaig veure l’Isidre Fainé. Sovint ens arribàvem fins a la piscina, on a més de nedar, jugàvem a les pistes de tenis, a l’hoquei i a dalt al bosc immens. En fer-se la Font dels Capellans alguns veïns van marxar i vam començar a perdre els amics de sempre. En construir-se la Balconada ens hi van atorgar un pis amb bones condicions econòmiques. Al cap de 25 anys ens va quedar en propietat. N’estic content i a gust. Adigsa va posar-nos ascensor i s’han fet millores ostensibles. Els veïns són agradables i el barri disposa dels serveis indispensables.
- I com et sembla que han quedat, les Escodines?
- Ara no es reconeix. La casa on vaig néixer està tapiada, la del costat, on vivien els oncles, està enderrocada. On hi havia l’Arlequí, uns antics baixos d’una casa de pagès, no hi viu ningú. La casa on hi havia una font a sota, on hi ha la imatge de Sant Antoni, van enderrocar-ne la part de sobre i la del costat, ca l’Espardenyer, la van renovar. Durant uns anys algunes veïnes es van cuidar de la imatge: netejaven el vidre, posaven farbalans i mantenien els llums a l’interior. De petit havia vist resar-hi el rosari. Actualment, la capella encara hi és, però bruta i feta una porqueria, perquè ningú no se’n cuida.
- Quan i com vas treballar a cal Garriga d’electricista?
- Quan un amic de les Escodines va plegar-ne em faltava una setmana per fer catorze anys. La mare va parlar amb l’avi Garriga i es van posar d’acord. Va ser quan la Paquita Blanch, que hi feia de dependenta, em va orientar cap a Arte, Alegria i Caridad, i cap al teatre amb l’Agrupació Prosceni.
- Com era la feina?
- Vaig començar amb l’avi Antoni Garriga Coll, que va crear l’empresa i havia estat a la guerra de Cuba. Em va ensenyar a desmuntar els aparells de ràdio amb vàlvules i capsa de fusta. Després vaig passar a la secció elèctrica, on ajudava els operaris electricistes a fer instal·lacions. Més tard, vaig anar a la botiga d’electrodomèstics. Vam passar dels televisors en blanc i negre als de color, als vídeos, dels telèfons sense cable als mòbils amb targeta. Com més gran em feia, més es complicava tot electrònicament. Quan van sortir els televisors, les famílies més poderoses els venien a comprar. La casa treballava molt pel clero: les monges dels convents les coneixia totes.
- Quin recorregut feies des de les Escodines per anar a treballar al carrer Sobrerroca?
- Per estalviar-nos els Drets, anàvem per Santa Llúcia cap al carrer Merdisser i Arcs de Santa Llúcia, cap al Pou de la gallina i a la botiga. Quan plegava ho feia a la inversa. Al carrer Merdisser hi havia vist un parell de tallers de llauners, però a partir dels anys 80, el carrer estava ple de drogoaddictes asseguts als portals, que s’estaven punxant. Vaig canviar de recorregut i després el van tancar fins que s’hi va fer el renovat carrer del Balç.
«Als anys 80, el carrer Merdisser estava ple de drogoaddictes asseguts als portals, que s’estaven punxant»
- Havies vist els burots al sector de Sant Domènec?
- Els Garriga tenien família a la Molsosa i els enviaven menjar a través dels cotxes de línia del Pau, que paraven a la carretera de Cardona. M’enviaven a recollir els paquets, però abans havia d’abonar les despeses municipals als burots situats al costat del Miami.
- Quin record tens de les Innocentades?
- Les va començar el 1957 Agustí Soler Mas, em sembla que la primera al Cor de Sant Josep, amb La sardana dels geperuts, sense guió. Tenien el patrocini de l’Agrupació Manresana de Folklore. Era un festival que incloïa un recital de poesia, números de ball i cant amb una guitarra, jo explicava acudits i en un dels números ballava flamenc. Va durar fins al 1967 quan Soler Mas va escriure el primer guió de La Innocentada submarina, sobre el submarí groc, en homenatge a la cançó dels Beatles. Hi feia el paper d’un mariner que queda fora del mar perquè havia quedat amb la seva promesa. Entrava moll al submarí, on transcorria la història. Les diverses innocentades es van fer a l’Ateneu, els Carlins, l’Hotel Pere III, la pista Castell, el Casino, la Sala Loiola i darrerament al Conservatori. Cal agrair a Jordi Gener que continuï dirigint encertadament les innocentades per seguir amb la tradició.
- El 1975 es va fer al Casino. Com la recordes?
- Va ser Ja sé que no s’estila. S’acabava de morir Franco i estava prohibit reunir-se, però havíem d’assajar. El Casino estava fet una misèria, amb vidres trencats i hi feia molt de fred. Cada dia teníem la policia armada als assajos. Es va fer un entarimat especial a l’escenari de la sala de dalt, on s’havia rodat part de la pel·lícula Plácido. La idea era d’una sala de festes, amb taules a baix, semblant a un cabaret, com l’Scala de Barcelona, que estava de moda. En una pancarta Agustí Soler Mas l’anunciava com l’Ascensor. El dia de l’assaig general, quan va venir el censor, li va posar un cafè i una ampolla de conyac que devia fer el seu efecte, perquè l’escena dels assassinats d’estudiants de la plaça de les Tres Cultures de Mèxic, en què Joan Cirera feia de policia, es va mantenir intacte. Hi vaig fer el paper d’un criat de casa bona, que es deia Pedro.
--Quina valoració fas de l’entitat Arte, Alegria y Caridad?
--Era una agrupació benèfica que anava per diferents hospitals, fins i tot al Sanatori de Sant Boi. A Manresa fèiem representacions a les residències benèfiques, a les Germanetes dels Pobres i llocs com el Casal de les Escodines. Als festivals havien vingut artistes de Barcelona com Mary Santpere o Paco Martínez Soria. Feia acudits escenificats amb Paquita Blanch, en què representàvem un personatge. En acabar, anàvem als Carlins, on feien una obra teatral setmanal i els porters ens deixaven entrar per veure el final des del darrere. La gran il·luminació a l’escenari, en època de restriccions de llum, va impressionar-me tant que vaig copsar que el teatre era una meravella i que en volia fer. El primer cop que vaig trepitjar un escenari, va ser el 1958 als Carlins amb La jalea real, acompanyat de Paquita Blanch i Carme Miró.
- Què era Prosceni i quines activitats fèieu?
- Prosceni vol dir les llotges que hi ha per als espectadors poc abans d’entrar a l’escenari. Encara hi havia el Domènec Ferrer, director i actor, amb la seva dona Maria Garriga. El subdirector era Joaquim Sanmartí, que en plegar Ferrer va ser el nou director i em va deixar intervenir en un petit paper al Tenorio. Una de les persones que més he admirat teatralment és Josep Isart Vilajoana, un tot terreny polifacètic, que havia fet tota mena de papers, i ja coneixia d’Arte, Alegria y Caridad. També va ser un gran decorador, maquillador fantàstic, dibuixant i fuster d’ofici. Vaig aprendre moltíssim amb ell. En l’època de la direcció d’Isart, vaig consolidar-me com a actor dins del quadre de l’Ateneu, on teníem la seu. Recordo que Joan Estany hi feia de pallasso. Allà vam representar Marieta Cistellera (1963) i Los árboles mueren de pie (1964). Just abans d’anar a la mili, l’entitat em va homenatjar amb la representació d’A dos quarts de set, Rapte (1965), de Josep Escobar, que era un relat policíac. A Crim a la Costa Brava hi feia el paper d’un senyor gran, amb el qual vaig disfrutar com una vaca!
- Vas intervenir als Pastorets?
- Sí. A l’Ateneu Cultural Manresà vaig fer els primers pastorets com a Llucifer, quan estava al Prosceni i vaig tornar-hi en una representació a la Sala Loiola, amb direcció de Josep Pellicer. Jaume Pou, que estava a Arte, Alegria y Caridad i també al Prosceni, amb uns companys seus que treballaven a l’administració d’oficines a la Pirelli, alguns membres de les Congregacions Marianes (Pellicer, Carles Esclusa, Albert Serra), feien teatre al carrer de la Mel, que després van passar a la Sala Loiola, on van llogar un local, però sovint no podien assajar perquè gairebé sempre estava ocupat. Es van traslladar al número 1 del carrer Sant Bartomeu i va ser L’Arlequí. Al grup també hi havia Elisa Bacardit i Manela Cors, que vivien a les Escodines. A la Sala Loiola vaig veure la representació de Carnestoltes, setze voltes, d’un grup d’Olesa, que em va influir per continuar fent d’actor. Amb direcció de Lluís Tuneu, hi vam representar El retaule del flautista, on vaig fer el paper de Burgmestre Schmid. L’obra, dirigida per Joaquim Manzano, també es va representar a la plaça Major, amb molta acceptació del públic. La sàtira escrita per Jordi Teixidor es va escenificar per primera vegada el 30 de gener de 1970 a l’Aliança del Poble Nou de Barcelona.
- Quina activitat vau fer al grup de teatre L’Arlequí?
- Els seus inicis van coincidir en el temps amb els concursos de teatre. D’entrada, com a actors no guanyàvem res, perquè els grups teatrals eren més bons que nosaltres, però volíem la compensació econòmica per col·laborar-hi, perquè ens ajudava a pagar el lloguer mensual. Ens hi vam apuntar, crec que era la temporada 1968-69. Al cap d’un temps, vam tenir premis d’interpretació d’actors i actrius, direcció, escenografia, amb l’Albert Serra que era un bon decorador i entès en il·luminació. Josep Pellicer n’era el director. Carles Esclusa feia de tècnic i ajudant de decoració. Com a actors intervenien Montserrat Riu, Antoni Navarro, Anna M. Pujol, Dolors Puertas i Antoni Corderoure. I Maria Miquel, Carme Viladrich, Anna Recasens i Francesc Esquirol. Vam acabar fent de tot, jo bàsicament d’actor, electricista i publicitari. Recordo que vam actuar a Arenys de Mar, Canet, Badalona, Terrassa o Sant Feliu de Codines, entre d’altres llocs.
- D’on treies informació sobre teatre?
- Comprava llibres especialitzats a l’editorial Millà de Barcelona de caràcter tècnic, d’història i en català fins que van tancar provisionalment el 2015 i uns anys després definitivament. La primera obra que van publicar d’Agustí Soler Mas va ser la innocentada El nen de Lirom, que era la història d’un noi que treballava en una casa de neteges i li va tocar una herència. Transformada, la van editar en teatre, i L’Arlequí la va estrenar a la Sala Loiola amb el títol de Capital Òmnia Vincit, amb una crítica positiva del periodista barceloní Macià, especialitzat en teatre amateur de Catalunya, publicada al diari Tele Exprés.
«Hi ha qui diu que t’has d’adaptar al personatge, però sempre he intentat que el personatge s’adaptés a mi i m’ha anat bé»
- Què ens pots explicar del Col·lectiu d’Actors Manresans?
- Va ser un grup d’actors i actrius de la ciutat, muntat per Agustí Soler Mas, amb la col·laboració econòmica de Caixa de Pensions, on treballava. Vam voltar arreu de Catalunya, sota l’organització de l’entitat financera, que triava els llocs de les actuacions. Vam fer temporades a Barcelona, començant amb Els fills de Valldemossa i Com es menja una avellana. El director del Col·lectiu era Lluís Gavaldà. Com a tècnics, hi havia Joan Plaixats i Carles Esclusa. En formaven part Pilar Arnau, Xavier Cots, Joan Carles Riu, Joan Soler, jo i els germans Joan i M. Àngels Torrens. Joan Torrens es va posar en contacte amb Carlos Lasarte, de Barcelona, per impartir-nos unes lliçons de teatre un cop per setmana a Manresa.
- Com eren aquests estudis?
--El pare de Joan Torrens tenia un magatzem a la carretera de Vic, a sota de la Ferreteria Mercadé, que va ser el local que va utilitzar Lasarte per fer-nos un curset de teatre. Inicialment em va fer il·lusió perquè ens explicava tècniques per respirar bé, pronunciar correctament, moure’ns adequadament, però ja ens va advertir que la segona part del curs seria molt diferent.
- Què va passar, doncs?
- Que ens va parlar del mètode Stanislavski, que feien servir a l’Actors Studio de Nova York Marlon Brando i Paul Newman. Ens explicava tècniques per barrejar la interpretació amb vivències personals: calia passar d’un paper alegre a un de tràgic relacionat amb qüestions de la vida personal. Reconec que tinc el símptoma de Peter Pan: des que vaig començar amb Paquita Blanch havia fet sempre teatre, amb l’objectiu de jugar i gaudir-ne per passar-m’ho bé. Quan van dir-me que havia de pensar en situacions tristes, vaig deixar-ho córrer.
- Com definiries el teu estil teatral?
- Hi ha qui diu que t’has d’adaptar al personatge que interpretes, però jo he fet tot el contrari, sempre he intentat que el personatge teatral s’adaptés a mi i m’ha anat bé. He sortit dalt l’escenari per gaudir i passar-m’ho bé, com un nen.
- Com va anar que fessis un programa a Ràdio Manresa?
- Com a entusiasta de la ràdio, en tornar del servei militar vaig proposar al director, Josep Mira, fer un programar nou. L’Enric Tatjé, la seva dona Rosita Golet i jo vam fer Guateque, títol a proposta del director, que es gravava els dijous i s’emetia el dissabte a la tarda. Vaig fer-ne el guió i el presentava amb la Rosita. L’Enric es cuidava del control tècnic per sincronitzar música i paraula. Fèiem un concurs que era una recepta de cuina, ens deixàvem un article perquè la gent l’encertés a canvi de rebre un premi. No era un programa en directe, però rebíem força cartes. Va durar una mica més d’un any fins que l’Amador Díaz va comunicar-me que per necessitats de la Ser, s’havia d’acabar.
Pere Vicens Parellada va néixer al barri de les Escodines de Manresa el 16 d’octubre de 1944. El pare, Pere Vicens Lladó, també manresà, va ser treballador de la fàbrica del Pere Parera. La mare, Carme Parellada Sabater, era de Masquefa i havia treballat a la secció de contínues de la Fàbrica Nova. El Pere tenia una germana, la Trinitat, i va estudiar al Col·legi Sant Ignasi i després a l’acadèmia Santa Victòria, situada als Docks. Als catorze anys va començar a treballar d’aprenent a l’Electricitat Garriga del carrer Sobrerroca. En tancar l’acadèmia va reprendre els estudis al vespre a la Renaixença fins que va entrar de ple en el món teatral, poc temps abans d’anar al servei militar. Com els altres nois del barri, anava a jugar al carrer i a la piscina: Li agradava molt la natació i encara és soci del Club Natació Manresa. Recorda l’època de Cor Braasem, de qui admirava la manera que tenia d’entrenar. Paquita Blanch, dependenta de cal Garriga, el va fer entrar a l’agrupació benèfica Arte, Alegria y Caridad, i al grup de teatre Prosceni, a l’Ateneu Cultural Manresà, on va fer els primers pastorets com a Llucifer. Més endavant, en va fer una representació a la sala Loiola, amb direcció de Josep Pellicer.
A l’Agrupació, la primera feina que va tenir va ser tècnica: feia anar l’ús del magnetòfon i els efectes sonors. Després li van donar papers per sortir a l’escena, on feia acudits amb Paquita Blanch quan actuava a Arte, Alegria y Caridad. Va fer el servei militar a Palma de Mallorca a la centraleta de telèfons de Parc i Tallers d’Automobilisme. En acabar-lo, el 1967, Prosceni havia desaparegut i es va formar el grup de teatre L’Arlequí, que actuava per diferents pobles de la comarca. En va formar part fins al final, el 1997. També va pertànyer al grup de teatre dels Carlins fins al 1972. Al Casal Familiar Recreatiu va participar en La Rambla de les floristes (1970). En va ser vocal de la junta, en època de Josep M. Marcos, i encarregat de la publicitat. Més endavant va intervenir-hi quan Rossend Mata el necessitava per fer algun paper secundari. També el 1967 va fer el programa de Ràdio Manresa Guateque, amb Rosita Golet i Enric Tatjé. Va formar part del Col·lectiu d’Actors Manresans ideat per Agustí Soler Mas, dirigit per Lluís Gavaldà i amb els tècnics Joan Plaixats i Carles Esclusa. Es va relacionar sobretot amb un dels impulsors de l’Arlequí, Joan Plaixats, el director Josep Pellicer i els actors Jordi Ferrer, Albert Serra, Miquel Ballester, o col·laboradors com Joan Estany, i les actrius Paquita Blanch, Carme Miró, Elisa Bacardit i Dolors Puertas. Dels Carlins, Joan Cot, Rossend Mata, i Pilar Arnau. Estant a l’Arlequí van llogar la sala per representar Juegos para marido y mujer, d’Alfonso Paso (1983) i La pepa maca, que també van representar a l’Ateneu. A finals de la dècada dels 70 es relaciona amb Domènec Ferrer, de gran, quan va retornar als Carlins, i Maria Bruguera. Es cuidava de la part tècnica del so i efectes musicals. També va intervenir en El carro de l’alegria, quan Joan Cot portava el grup juvenil dels Carlins.
Entusiasta del cinema, havia posat veu a projectes de Miquel Esparbé, autor d’Incubo rosa. En l’època en què TV Manresa va ser dirigida per Jordi Luque va col·laborar amb Joan Guitart Clapera, en la presentació del programa Què diu el poble, que dirigia i muntava des dels estudis del carrer Sobrerroca. L’any 1980, amb la mare i la germana van deixar les Escodines per anar a la Balconada. El 1981 va participar com a actor en el curtmetratge El planeta de la llum, d’Andreu Alonso, amb guió de Joan Barbé, que es va passar per TVE. Ha fet col·laboracions en Innocentades com l’escrita per Xavier Bellorbí, amb direcció de Joan Torrens, on va fer d’avi que es perdia pel nou edifici de Sant Joan de Déu, que es va representar al Conservatori. El 2005 va plegar de cal Garriga i després de dos anys d’atur es va jubilar el 2007.
