El llibre es complementa amb un interessant epíleg de Joaquim Noguero sobre “l’intel·lectual crític i l’editor que riu”. L’historiador Francesc Comas va dibuixar el context històric en què es desenvolupa el personatge, manresà de soca-rel: el pare, era el senyor Miquel de la Farmàcia Riu. La mare, Montserrat, treballava a cal Jordi, forner del barri de les Escodines, en una casa singular, de l’Ignasi Oms i Ponsa. Els anys 50 els van passar a la plaça Sant Ignasi. Portaven pa a tots els convents de la ciutat. Tenia una tieta monja i un oncle jesuïta, i la tieta pintora, Maria Noguera. La família Guardiola Noguera va viure a la casa d’Oleguer Miró a la plaça Fius i Palà, enderrocada el 2003, on hi havia els Olis López, al costat de Calados y Plisados Payás. Tenia per veïns la família Torra Miró i els capellans de Crist Rei. Guardiola mostra una memòria detallista i precisa en parlar d’una part de la infància i joventut. Ben aviat va començar un dietari, que qualifica d’irregular. Anava a buscar les mongetes, els cigrons i els civils a cal Tronca; a la farmàcia Riu, els iogurts amb vas de ceràmica i el Vichy Catalan. A cal Reverter, del carrer Barcelona, retalls de galetes, pastissos a La Lionesa o un tall de gelat a l’hotel Sant Domingo. Els inicis escolars van ser al col·legi de Sant Francisco, després a l’Acadèmia Balmes de Ricard Morera (plaça Independència), i a les Congregacions Marianes amb el Pare Torra, al carrer de la Mel. Fa d’escolanet a la parròquia de Cristo Rey, nom imposat pel bisbe Perelló, feixista, que no va voler donar-li el nom tradicional de parròquia de Sant Pere Màrtir, amb l’argument que “els manresans paguéssim els pecats per haver cremat esglésies”. Nascut el 1942, de les Escodines recorda les enramades i la societat coral, i les festes de la Llum d’una Manresa en blanc i negre dels anys 40 i 50. De família catòlica i tradicional, van portar-lo al seminari als deu anys. Esmenta la tropa franquista que s’hi va trobar, amb professors de mentalitat tancada i la relació positiva amb Josep Ruaix.
Als vint anys retorna a la ciutat i entra en contacte amb els redactors de la revista Bages: Tomàs Cabot, Ignasi Bajona, els doctors Simeó Selga i Carles Llussà, Xavier Sitjes, “que va ser el primer que hi va fer un article en català” i Josep M. Gasol. Col·labora en la secció de novetats. Es matricula a Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Participa d’oient en activitats d’Art Viu, col·lectiu de bon record, de joves, intel·lectuals, universitaris, pintors i amants del teatre, que van donar una alenada d’aire fresc a una ciutat grisa i trista. Tot i que amb els anys els lligams amb Manresa s’aprimen, manté les subscripcions a Regió7, El Pou de la gallina i Dovella. Compra llibres, opuscles, goigs, cartes i augmenta progressivament la seva biblioteca manresana. Joaquim Aloy, de memoria.cat, va incidir en aspectes com el teatre, cinema o exposicions, va esmentar alguns premis en poesies i narracions, l’organització de cicles de conferències i la relació amb intel·lectuals universitaris barcelonins, com Carles Riba.
Durant la seva estada a l’Hotelet vam conversar sobre diversos temes: la importància d’Art Viu en una època de forta repressió, sense veure’n la viabilitat econòmica. Carles Llussà de la revista Bages, i el seu paper a Convergència i la correspondència posterior en correus electrònics, amb una bona relació fins al final, quan ja no podia escriure. Com a metge forense, davant les detencions del 1975, “va dir-me que havia fet el que havia pogut”. La tasca continuada de Ramon Estrada i Ramon Salisi com a responsables de la secció artística dels Magatzems Jorba. I la figura molt intel·ligent de Josep Junyent com a pare espiritual i referent cultural, tot i que es va mostrar reticent a mostrar-li les Cartes de Carles Riba, “sembla que en una d’elles parlava dels seus companys capellans, amb comentaris poc adients. Les va recuperar gràcies a Lluís Calderer, però aquesta carta no hi era. Guardiola defensa el catalanisme de Cambó, des del punt de vista de la dreta. El primer llibre que va publicar és Per la llengua, on fa el pròleg d’una antologia de fets, on es reuneixen les accions que es van fer en favor del català durant el franquisme. S’adona que hi havia un substrat que no renunciava a lluitar contra l’ocupació del país. De cara a la segona part de les memòries, serà rellevant remarcar el 1976, com a militant del PSAN, cap del sector intel·lectual del partit, que va decidir fundar la Magrana, amb Jaume Fuster, Jordi Moners, Francesc Vidal i ell com a director. Manuel Llamas i Jordi Chumillas en publicaren la història.
