Ara tots dos es van retrobar a la llibreria Parcir per contextualitzar la novel·la El noi de Castellgalí. Pueyo va explicar els motius d’escriure aquest relat, que es mou entre la novel·la històrica i la ficció. Redó, en la seva intervenció, va explicar “el que realment penso que s’ha de dir”, amb l’espontaneïtat que el caracteritza habitualment. Manllevant la frase de l’escriptor nord-americà Hodding Carter, va afirmar que “només dos llegats d’oradors podem deixar als nostres fills: les arrels i les ales” i va explicar que El noi de Castellgalí, va d’arrels i de la necessitat de sortir-ne. Un dels fils conductors de la novel·la és una torrentada d’enyorança: “Cada vegada que una persona talentosa se n’ha d’anar del país, tenim una pèrdua que em produeix un neguit”, diu Redó, que considera l’autor una persona profundament enyoradissa. El llibre està escrit en primera persona, a vegades en format d’entrevista i amè. Tracta de la vida d’un americà nostrat, fill de Castellgalí, partidari d’una Catalunya lliure. S’hi reflecteixen d’altres catalans, emprenedors comerciants i encarregats d’empreses manufactureres del tèxtil i de la pell, que també van emigrar a l’Argentina. El protagonista, Faustí Rubiralta Espinal, fa una fortuna amb la pell a Salta, al nord del país. Fa molts contactes, en què la llengua catalana és l’eix de les relacions. No es planteja el retorn, fill de pagesos, no l’interessa el sarau polític i econòmic que hi ha a Catalunya. Llibre vivencial, que explica a grans trets la vida dels americans, però no la història, ni la petjada dels catalans a l’Argentina. Davant de tot, Faustí prioritza la seva vida: marxa de Castellgalí per realitzar-se a Salta, on se sent més lliure. L’altra característica són les arrels, constants al llarg del llibre, amb pinzellades. Coneixedor del món de la pell, n’analitza la comercialització i la tècnica. Recorda els àpats dominicals familiars de Castellgalí. Compara el llibre amb un joier: com la suma de parts de la joia que enganxades fan el collar. Lliga l’arracada amb l’heroïna Valentina, primera núvia de Faustí, que no ocupa gaire espai en el llibre, però hi és de fons. Redó valora que en el paràgraf de l’arracada, l’autor “ha estat genial”.
En la seva intervenció, Pueyo va explicar d’on surt El noi de Castellgalí. No és cap heroi, però sí una persona amb força de voluntat, emprenedor, amic dels amics, esperançat i “que ha vingut a fer coses”. De pare fill de Manresa i mare de Castellgalí, els indrets que recorre Faustí són els de l’autor, que té una família propera que se’n va anar a l’Argentina, en no tenir descendència els fills, s’ha extingit. Un d’ells va ser un dels grans mags argentins, fins al punt que a Salta s’està preparant un museu de la màgia. Qui va heretar la casa l’informà de l’existència de molta documentació familiar i Pueyo s’hi va interessar. Li va arribar per correu un bagul amb 16 quilos de paper. També es va documentar amb al professor Ignasi Bajona, autor dels llibres sobre l’institut Lluís de Peguera i el Col·legi Sant Ignasi, que després va ser el d’Arts i Oficis. Va mirar la col·lecció local de les biblioteques del Casino i de Santpedor on hi ha les publicacions de mossèn Vila, que va estar uns anys a Castellgalí, i l’Arxiu Comarcal del Bages. També va visitar el Museu de la Pell d’Igualada. Esmenta la importància dels trens al Bages i al nord de l’Argentina, i els vaixells. En ser ficció, ha canviat alguns dels noms, de tal manera que hi ha personatges figurats, però d’altres són reals. Sobretot, els que tenen una categoria històrica, com l’empresari vitivinícola Pladellorens de Castellgalí, enterrat al cementiri del poble; Magí Cadevall, professor de l’Escola de Terrassa, que va fer una gran obra botànica de Catalunya; el professor Masvidal, secretari d’Arts i Oficis i avi de l’última secretària del poeta Foix; o la Companyia Fabril de Carbons Elèctrics, popularment la Fàbrica de Carburos, fundada l'any 1898 per Climent Asols Bovet. També són reals els personatges que tenen una notorietat en el Cercle Català de Buenos Aires, com el resistent Hipòlit Nadal. La novel·la comença quan l’autor va conèixer Faustí la darrera vegada que va estar a Castellgalí. Li agrada definir la literatura com a frases que si tot va bé sonen com la veu del qui les ha escrit. Hi ha d’haver una correspondència entre signes i sons, que és l’estil. Aquest, segons Ferran Sáez, és el que justifica la literatura. L’autor escriu per transmetre emocions, fer memòria, comunicar bellesa. Li agrada parlar de les paraules, amb un llenguatge actual, però també amb expressions que escoltava quan era petit i vivia a Manresa.
