Era el migdia i no hi havia ningú més. Semblava que la humanitat ja s’havia extingit i jo era l’únic romanent de vida, quan un colom amb una branca d’olivera al bec m’avançava decidit per l’esquerra amb la determinació pròpia dels repartidors de paquets en direcció a la plaça de Sant Domènec. Això era un senyal d’esperança, un símbol de pau, però era evident que s’havia despistat en l’entrega de la branqueta. Anava tard i en direcció contrària als més de trenta països que pateixen la guerra. Això em va intrigar. Encuriosit, el vaig seguir fins al semàfor de davant del Conservatori, que estava en vermell i, sense parar-s’hi, va emprendre el vol i no sé com, em vaig trobar volant al seu darrere. Planàrem per països i temps que només havia conegut pels llibres antics.
Vam anar a parar al que semblava un llac interminable, on surava un vaixell de fusta atapeït d’animals bramant. Un vellet d’aspecte antic i venerable, va sortir a rebre’l, estava pletòric. Era ell, el mític Noè. Em va mirar amb suspicàcia, però no em va demanar papers. Ja amb confiança em contà que, fins feia poc, a la seva terra havien viscut en persistent sequera i que als seus 230 anys no havia vist mai ploure més de dos dies seguits. Li vaig explicar que això era conseqüència del canvi climàtic, però ell no en tenia coneixement. En el seu món no hi havia científics amb estadístiques ni mitjans de comunicació per esbombar-ho. Tot el que se sabia era que la gent es rostia perquè la terra era plana i les muntanyes que la rodejaven formaven una immensa paella de terrissa que el Sol escalfava per sobre durant el dia i per sota a la nit, en la seva navegació entre les estrelles. La situació, però, estava a punt de sofrir un canvi de guió.
Posseïdor d’informació privilegiada sobre un imminent càstig diví en forma de diluvi per submergir el món sota l’aigua, en Noè, home conscienciat, optimista i membre actiu de l’Associació per la Conservació de la Vida Natural Mesopotàmica, davant la inacció de les autoritats, decidí construir un gran vaixell per encabir-hi una parella de cada espècie animal per preservar-les i fomentar la seva posterior reproducció. És per això que avui vivim acompanyats de tantes bestioles, menys del Gamarusauri, que va arribar tard a la sortida del vaixell. Era la criatura més pacífica, intel·ligent i sensible que mai ha existit a la terra. S’havia entretingut parlant amb el Xafarderoraptor (EPD) en una discussió sobre la insubstancialitat de l’ésser. Noè, gelós, no els va esperar i van morir ofegats. No sabré mai qui va vèncer en el litigi.
Ara, quan bado pel carrer i veig els gossos que passegen els seus amos, em pregunto com seria aquest món si Noè s’hagués quedat adormit a l’hora de la migdiada amb la seva parella i el Gamarusauri hagués partit en l’Arca sense ells.
