A la fotografia observem a dalt, d’esquerra a dreta, Lluís Lluvià Serramalera i Bartomeu Casas Sala. A baix, d’esquerra a dreta, Francesc Padró Domènech, Joan Gallifa Soler, Àngel Llovet Cornet, Maurici Perramon Casasayas, Josep Santasusana Blanch (Simeó Selga Ubach no surt a la foto). Les aportacions econòmiques van ser de 1.250 pessetes cadascun per a un capital inicial de 10.000. Hi col·laboraven Josep M. Casas Vila, Pere Domènech Bartra, Andreu Dalmau Sitjes i Joan Torruella Farré. Les publicacions d'història és finançaven privadament, per això les van incentivar pròcers ben situats que podien pagar-se les despeses. Són de caire conservador, amb un aire catalanista dissimulat amb manresanisme. L’objectiu era fomentar l’estudi i divulgació de la vida civil i religiosa. Les dues úniques publicacions editades en castellà van ser obres inèdites de l’arxiver Joaquim Sarret i Arbós, per retornar a la història local. Noticiero-Guia de la muy noble, muy leal y benéfica Ciudad de Manresa, el 1955, a la impremta de Sant Josep de Ramon Torra, amb 600 exemplars i pròleg d’Agustí Duran i Sanpere, que remarca les gestes del comte Borrell II i els seus homes de paratge per expulsar els àrabs, l’estança de sant Ignasi a la ciutat i la participació manresana en les batalles del Bruc. El 1956 van publicar San Ignacio de Loyola y la Ciudad de Manresa, amb pròleg del jesuïta Ignasi Puig, a Gràfiques Montanyà, d’Antoni Montanyà Alsina, del qual es van fer 1.000 exemplars, en el quart centenari del naixement d’Iñigo López d’Oñaz i Loiola, fundador dels jesuïtes. El 1959 hi va haver un tercer encàrrec fet al caputxí destinat a Manresa Andreu de Palma de Mallorca, que no va reeixir i van estar set anys inactius fins que van plegar. L’edat avançada dels fundadors que quedaven i la manca de relleus, després d’una llarga inactivitat agreujada per la mort del president, Bartomeu Casas Sala (1969), va portar a la dissolució de la societat, el 12 de juny de 1969, en un sopar assemblea, a les instal·lacions del Club Tennis Manresa, amb Maurici Perramon, Francesc Padró, Joan Gallifa, Josep Santasusana i Simeó Selga.
A la correspondència entre Casas i Perramon es pot seguir la gestió econòmica de l’entitat. Casas s’encarregava de la dinàmica del dia a dia, s’havien de comprar arxivadors i armaris perquè “el meu despatx deixi de ser cal drapaire”, però qui portava el control real era el tresorer Maurici Perramon. Tenia la caixa de cabals i quan era necessari avançava diners, que recuperava en cobrar dels llibres venuts fins a obtenir un superàvit que els va permetre obrir un compte a Caixa Manresa. Entre les curiositats, un dinar de més de 150 pessetes celebrat a l’Hotel Mundial provoca les queixes de Perramon, en adonar-se que alguns no han pagat. Circumstància que es tornarà a repetir en un altre àpat a la Gàbia, que oficialment es deia El Cortijo. Segons el moviment de comptes, gasten 7.500 pessetes per l’edició del primer llibre a càrrec de Ramon Torra i en reben 1.100 de la Diputació. El segon va resultar força més car.
