Aquesta informació es va publicar originalment el 25 d'abril de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Apreciadíssims germans i germanes, serveixi aquesta comparança que verso aquest mes d’homenatge a les persones de fe que consagren vida i obra a apropar la paraula de l’Altíssim a tots els descreguts.
Parlaré de dues persones. Dos catòlics. Un capellà. Una religiosa. Una home discret i empàtic. Una dona excessiva i baladrera. Un clergue senzill. Una monja, a voltes, massa sofisticada. Un digne deixeble de Casaldàliga. Una mala còpia de Santa Teresa de Jesús. Una corona d’espines. Un rosari amb un osset d’or. Ella surt constantment a Regió7, a la tele de la Taronja, a la ràdio i, àdhuc, a les revistes del cor. Ell, en canvi, va ser el protagonista de l’entrevista dominical de Regió7, on totes les respostes eren un tresor. Un té la clau del Casal de l’Esglèsia. L’altra sembla que hagi perdut la clau del convent. Ai, Senyor! Sento la teva mirada amenaçadora, però, malgrat tot, he de parlar. He de donar llum a la veritable fe! Manresa ja en té prou, de tant via crucis! Sí, germans, els relatats fins ara són alguns dels molts, moltíssims, parangons que el mateix Satanàs em duu a la meva boca pecadora esperant el perdó del pare clementíssim.
Il·lustració d'Aida Cantero
Perquè, és clar, com a persones de fe, els al·ludits també tenen coincidències. Ambdós han rebut un premi Oleguer Bisbal concedit pels lectors d’aquesta ja històrica publicació. Tots dos viuen i fan obra a Manresa. Tots dos han professat el seu amor per la pàtria i el seu desig que aquesta tingui plena sobirania. Tots ells treballen amb el poble. Però, és clar, ho deien les sagrades escriptures, per la seva obra els coneixereu. A la religiosa, Sor Lucía Caram, li atorguen premis i medalles. A l’entranyable i conciliador Joan Aurich, és possible que no se li reconegui mai la seva tasca de, simplement, ser-hi i dialogar quan se’l necessitava. Sense fer grans escarafalls. Com aquell qui no vol la cosa. A fe de Déu que, si s’han d’entregar medalles, que es lliurin a mossèn Aurich. Un capellà del poble que treballa amb el poble. Si li donen una medalla, no la retratarà al Facebook, per Déu! I si és d’or, de ben segur que no la fondrà per fer-ne una joia fashion; en farà petites peces per repartir-les entre els més necessitats. Sense fer-se cap foto per a la premsa, alerta!
