La visita es va centrar en llocs no habituals, com la capella dels Favets, la Puríssima o del claustre. Va repassar la història de la ciutat i la situació estratègica des d’un punt de vista geogràfic des de la Prehistòria i l’època romana, en què el Cardener ens porta fins la muntanya de sal de Cardona, essencial per a la conservació dels aliments. Les intervencions del 1915 de mossèn Guitart indicaren l’existència d’un poblat ibèric al puig Cardener. Les excavacions de 1991, de Sánchez, van ratificar els materials ibèrics i romans dels segles I-II. De l’assentament romà de la darrera etapa, s’hi va trobar una part del cementiri o necròpoli. El 1915 ja s’hi havien descobert unes sepultures fetes en teula, de forma triangular, típiques de l’època tardoantiga, a la part de ponent de la Seu. Els romans incineraven i a partir del segle III-IV comencen a enterrar per influència del cristianisme. Quan l’imperi va entrar en crisi econòmica i desgavell polític, els àrabs van ocupar la Península Ibèrica, amb ràtzies sovintejades a la Catalunya nova. El puig Cardener és una de les portes de la Catalunya interior recuperada pels cristians a finals del IX, quan Guifré el Pilós endreça el territori i n’inicia la repoblació. Hi ha una primera església al segle IX al puig Cardener, com a temple preromànic. El 999, la ràtzia musulmana d’Almansor, s’emporta les collites, crema els habitatges i “arrasa fins els fonaments els edificis”, explicava Sánchez. Van incendiar la ciutat, que pateix una gran afectació. L’església va perdurar fins al s. X, quan van refer la teulada amb encavallades de fusta. L’any 1020 ja s’esmenta l’església d’estil romànic que perdura fins al XII, en què amb la ràtzia dels almoràvits el 1114 cremen part del monestir de Sant Benet de Bages, amb probable afectació de l’església manresana, que es refà el 1160. Hi ha restes en una finestra romànica, el parament i un arc de descàrrega. També és romànica la porta que donava accés als canonges a la Seu o a la banda de migdia. Al XIV, es va construir l’actual Seu gòtica, sobre les restes de la romànica a la paret nord.
A la Seu, s’hi enterraven les persones relacionades amb l’església. A partir del XVI, es generalitza els enterraments de famílies, en sepultures a terra i lloses. Com més a prop de l’altar major més s’havia de pagar. El negoci dels canonges va durar fins al XIX. Durant la Guerra de Successió, el 1714, van incendiar l’interior de la Seu. Durant la guerra civil (1936-39), les poques que quedaven van ser saquejades i es van cremar els altars barrocs. El 1981, els Amics de l’Art Romànic van fer una exploració de l’església romànica, entrant en les sepultures identificades. Se’n van visitar tres darrere de l’altar major. La tradició manresana dels favets i tremendos ve del juny de 1688, amb l’avalot de les faves, una revolta antisenyorial, perquè el poble passava gana. Els tremendos eren els enfadats i els favets s’anomenaven així perquè una cuinera va fer un plat de faves, molt cotitzades a l’època, per als rics. En el conflicte va haver-hi morts i als canonges els van cremar mobiliari. La justícia va decidir penjar el juliol quatre tremendos acusats dels actes violents, i l’agost, quatre més, entre ells la Fadulla. La capella de la confraria de la Puríssima, tenia els favets per confrares, representants de la gent econòmicament benestant. El 1991 es va plantejar la restauració de l’edifici reformat el 1803, d’estil neoclàssic, situat al mig del claustre construït al segle XVII, provinent dels anteriors gòtic i romànic. La restauració va anar a càrrec de l’arquitecte Asarta, que va plantejar la necessitat de fer una excavació arqueològica. El deambulatori del claustre romànic sembla del segle XI, com alguns capitells. Hi ha dues teories: o el corredor de la paret paral·lela a la galeria la utilitzaven els canonges de la Seu o bé la galeria formava part del claustre romànic del XI i va perdurar amb l’edifici del XII. El desnivell és molt gran. Es tractaria d’un claustre elevat, amb el pati central més baix. L’arqueòleg té clar que després del claustre gòtic s’assenta el barroc entre els murs. En una de les naus laterals va sortir-hi un pou, un forn de metall per fer una campana i unes parets que podrien ser de l’ocupació de l’època ibèrica, “però no es pot determinar”, comenta. Van sortir ceràmiques d’època ibèrica i romànica. Per acabar, es va visitar la necròpolis, amb sis sepultures o tombes orientades d’est a oest, corresponents al període alt medieval, amb els peus a llevant i el cap a ponent. Aquesta tradició es perdrà a partir del segle XIII.
