Em dic Aina Puigmal i Farreras i tinc 26 anys. Vaig estudiar Educació Primària a la UAB i tinc un màster en Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura. Actualment, treballo a Amsterdam com a mestra en una llar d’infants, feina que compagino amb el doctorat a distància, també a la UAB, on m’especialitzo en didàctica de la literatura infantil. A finals del 2023, després d’un any i mig treballant com a mestra substituta en diverses escoles públiques de Catalunya i mentre em preparava per a les oposicions del cos de mestres de la Generalitat, vaig adonar-me que feia temps que vivia en pilot automàtic. Havia de preguntar-me si allò que feia m’omplia de veritat. Després de molta introspecció, vaig arribar a la conclusió que a Manresa m’hi ofegava, que necessitava una nova alenada d’aire. I així és com vaig decidir anar a viure a Amsterdam, als Països Baixos.
Hi vaig arribar un dissabte fred i gris de març del 2024, amb tres maletes enormes i la sensació de no saber ben bé on em posava, però amb una il·lusió tremenda. Quatre mesos més tard, l’Alan, el meu marit, va arribar amb la mateixa perspectiva. En aquell moment encara no érem parella, però havíem decidit apostar per un possible nosaltres en un país i una ciutat nous. Aquest mes de març farà tres anys d’una de les decisions més importants de la meva vida. I ara, embarassada de cinc mesos i mig del meu primer fill, és un bon moment per fer balanç. Deixar-ho tot enrere i començar de nou lluny de casa ha estat un procés tan dur com bonic. Fa tres anys, casa meva era un lloc on cabia tota la meva vida: els meus pares, els meus germans, un gos... Sorprèn com pot canviar el concepte de casa en un tancar i obrir d'ulls. Quan hi torno, a Manresa, tot hi és: la gent, les olors... però alhora tot em sembla diferent. Potser perquè jo ja no hi visc, potser perquè estic construint una altra mena de llar.
Precisament això és el que m’ha sorprès més de la meva estada als Països Baixos. Aquella distància que al principi vaig buscar, les ganes de marxar i viure coses noves, ara sembla que es vulgui escurçar. El temps i la distància et fan veure que, com a casa, com a la pròpia terra, no t’hi sentiràs mai enlloc. Les olors, els gestos de la gent quan fas cua per comprar el pa... Tot això t’arrela. I sentir-se part d’una cultura que no és la teva, per molt que t’hi esforcis, és molt difícil. El cos, d’alguna manera, sempre torna allà on ha sentit més caliu.
Ara mateix, veig el futur amb la idea de tornar a Catalunya, tot i que no sé ben bé quan serà. La família pregunta, pressiona, i encara més ara, amb el primer net en camí, però no és una decisió senzilla. Amsterdam és la ciutat on he començat a crear la meva pròpia família, la ciutat que m’ha vist créixer com a adulta. Encara hi ha històries que sento que he de viure aquí. Però també sé que, algun dia, pesaran més les històries que ens esperen allà, a casa.
Aina Puigmal Farreras treballa a Amsterdam com a mestra en una llar d’infants
