Als manresans ens agrada treure el cap de tant en tant al teatre Conservatori per veure quines obres noves s’hi couen, però encara més si es tracta de la Innocentada de Manresa. L’aire que s’hi respira és diferent de la de qualsevol altra representació. Saps que ets a punt de presenciar un buidatge de referències manresanes que, una rere l’altra, et fan ser conscient de les mil i una coses que passen a casa nostra.
Ja abans de seure, les ballarines del cos de ball reben a tothom amb una energia radiant. Entre les butaques munten un photocall improvisat que, buscant una mirada còmplice, t’animen a participar-hi. I és que, a Manresa, a qui no li agrada formar part de la Innocentada?
Un escenari que és casa nostra
S’obre el teló i trobem una escenografia que parla per si sola i que de manera encertada es manté estàtica i immòbil durant tota la funció. Tot el que s’ha d’explicar, tot el que s’ha de viure, passa dins d’aquest bar, convertit en el principal testimoni de la trama. Podria ser un d’aquests racons de la ciutat on podries estar fent el vermut ara mateix. A les parets, fotografies de la ciutat i un cartell de la festa major ens ubiquen de seguida. Fins i tot els detalls més petits estan previstes per fer-nos sentir com a casa. A la barra, entre totes les begudes, s’hi veuen les cerveses artesanes del territori: un gest cap als productes de quilòmetre zero que referma aquesta voluntat de proximitat.
De Sor Lucía al Pou de la Gallina
El guió és una oda al manresanisme. Amb un text dinàmic i lleuger se’ns presenten uns personatges de caràcter trepidant que, defensats amb molta gràcia i dignitat per part dels actors, els fa entranyables. El contrast de caràcters fa que es generi una dinàmica escènica molt rica, on el ritme no decau mai i es manté constant durant tota la representació. Amb les entrades i les sortides estratègiques dels personatges, s’omple l’escenari d’una coralitat vibrant.
Les referències a icones locals, entitats i personatges públics són constants. Hi intervé tot el mapa social de la ciutat. Des de subtils al·lusions a la política municipal fins a la presència de les entitats més nostrades, ningú no s’escapa de ser mencionat. Com no podia ser d’una altra manera, també hi ha hagut una picadeta d’ull envers la nostra revista, compartint protagonisme amb els altres mitjans locals. Dins d’aquest mosaic, un dels moments més celebrats pel públic ha estat l’aparició del cos de dansa disfressat de monja, una referència directíssima a la nostra figura més mediàtica, Sor Lucía Caram, que s’ha sumat en aquest retrat col·lectiu.
Més enllà de la quarta paret
La interacció amb la platea ha estat constant, trencant la quarta paret de manera magistral. Els personatges no s’han limitat a moure’s per l'escenari, sinó que han optat per baixar entre el públic i fer-nos partícips de la història, incloent-hi referències a la nostra eterna (i sana) picabaralla amb Vic, un recurs que sempre fa despertar la complicitat del públic. Però el punt àlgid ha estat la tirallonga, un encert absolut que ha fet que tota la sala esclatés en aplaudiments, i per un moment, semblava que tothom tingués ganes d’aixecar-se i seguir la cua rere els actors.
És admirable com, a partir d’una premissa aparentment senzilla, i potser desconeguda per les noves generacions, com és la història de les relíquies de Santa Agnès, Sant Maurici i Sant Fruitós (els Cossos Sants), s’ha construït un relat que explica i dignifica les arrels de Manresa.
Enhorabona a tot l’equip per demostrar que la Innocentada no és només una tradició, sinó un mirall on ens agrada mirar-nos per recordar qui som, d’on venim i sobretot, per reivindicar la capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos.
