La seva principal aportació és apropar el seu coneixement al mon cristià. Bramon va dialogar amb Josep Llobet, amb l’objectiu de desfer tòpics. Va definir l’Alcorà com una predicació que va del 610 al 632. Els musulmans creuen que no hi haurà cap altre profeta. El coneixen 1.700 milions, però no tots en segueixen la doctrina. És difícil d’entendre i els fidels creuen que conté la paraula de Déu presa al dictat. Cal interpretar alguns passatges que queden coixos. La majoria de fidels musulmans van creure que els jueus anaven a crucificar Jesús, però al darrer moment va passar un home que se li assemblava i el van crucificar a ell. Al principi de l’Islam els musulmans eren obligats a dejunar el dia 10 del primer mes de l’any. Quan el profeta va sortir de la Meca per refugiar-se a Medina, on hi havia àrabs i jueus que esperaven el Messies, van creure que era Mahoma. Les relacions es van trencar quan Mahoma no responia el que volien. Diu l’Islam que Déu va fer baixar una nova revelació que feia dejunar-los durant tot el mes del Ramadà. Cada grup ho va entendre a la seva manera. N’hi ha que ni es renten les dents ni es dutxen. D’altres no volen prendre medicaments, quan la primera obligació dels musulmans és conservar la vida. Déu diu que raonin i els convida a pensar i meditar. L’Alcorà no està compilat cronològicament, sinó a partir de la llargada dels capítols. És difícil saber quin fragment nega l’altre. Bramon diu que el que afirma l’Alcorà és el que va ser predicat, en compilar-se 25 anys després de la mort del profeta. Hi ha islamismes que en tergiversen la doctrina: hi ha països que fan apedregar fins a la mort les dones acusades d’adulteri. Va crear polèmica perquè uns diuen que hi havia un tros en què Déu ho deia, però es va treure. És un argument perillós creure que s’ha tret un fragment de l’Alcorà. “La garantia que tenim és que no”, afirma Bramon . Una cosa és l’Islam seriós i una altra els islamismes.
Pel que fa al vel, l’Alcorà diu com han d’anar vestides les musulmanes. No han d’ensenyar el sexe, han d’anar amb la mirada baixa i caminar discretament, tapant-se el pit amb una peça del vestit. Ara bé, les traduccions d’Aràbia Saudita afirmen que s’han de tapar de dalt a baix i fer servir el vel, que confonen amb una cortina. Si sou convidats i demaneu una cosa a les dones que us serveixen feu-ho des de darrere la cortina. Si a partir d’aquí, “algú entén que se li ha de col·locar el vel a la dona, ja tenim el burca instal·lat per sempre més”. Bramon explica que és normal que en una societat nòmada com era l’àrab de la primera meitat del segle setè, hi hagués una cortina que separés el menjador de la cuina. El que està dient el profeta és “no entreu a la cuina”. I, com que dormien despullades, si sortien a fer les seves necessitats al camp, que es tapessin perquè no fossin molestades. De vuit vegades, el que alguns anomenen vel és cortina, o el que separa la llum de les tenebres. Traduir és difícil en ser la paraula de Déu. Els musulmans van estar segles sense traduir l’Alcorà. Quan s’expandien obligaven als súbdits a fer-se’n i aprendre’l de memòria. Quan el van traduir a nombroses llengües, consideraven que són les idees contingudes en l’Alcorà. Esmenta la de Mikel de Epalza, teòleg i arabista que va haver d’afegir i treure paraules. Bramon no és partidària d’aquesta traducció, ni de la del professor Joan Vernet, prefereix la de Julio Cortés, on al costat de la pàgina en àrab hi ha la traducció. Les editades a Riad creu que no són correctes, hi fan sortir el vel. És fàcil de tergiversar, perquè hi ha diversos significats i és complicat trobar exactament què vol dir. Una altra mala traducció és parlar d’infidels referint-se al cristià o al jueu que creuen en el mateix Déu dels musulmans, quan l’Alcorà vol que es lluiti contra els politeistes o pagans, que no tenen dret a viure en un estat islàmic en llibertat, sinó només com a esclaus. Un cristià i un jueu tenen dret a la protecció de l’estat islàmic. El profeta de l’Islam és cap d’estat, per tant s’havia de defensar d’enemics o atacar veïns a qui volia incloure al seu imperi. Gihad vol dir esforç, per ser cada dia millors musulmans o per combatre un enemic que els ve a atacar, però no guerra santa. Aquesta és una expressió del Vaticà, concretament del Papa Urbà II, quan predica la primera croada.
