Hi ha generacions que no només hereten un temps, sinó que en tanquen un i n’obren un altre.
La màgia no va desaparèixer: es va transformar en connexió i allò que semblava fantasia va acabar instal·lant-se a la vida quotidiana.
Pep Molist assegura que un dels punts més remarcables de Harry Potter és la manera com es va gestar el fenomen: «No hi havia cap certesa, cap fórmula d’èxit, cap manual que n’anticipés l’impacte». A banda de la seva tasca com a bibliotecari i crític literari, Molist és autor de més de cent llibres de literatura infantil, especialment contes il·lustrats. Recorda que «inicialment, no va ser un producte de màrqueting dissenyat des de dalt per triomfar, sinó que va créixer des de baix, a través del boca-orella».
De fet, Molist explica que al principi ningú no tenia clar on col·locar aquella història: «Era infantil? Juvenil? Per a adults?». I subratlla que l’edició en català, de l’Editorial Empúries, va començar en una col·lecció de narrativa per a adults, ja que els editors no tenien clar on encabir l’obra: «El primer llibre és accessible i clarament infantil-juvenil, però l’últim volum ofereix una sensació completament diferent. S’assembla molt més a una obra de literatura per a adults. Els temes es tornen molt més transcendents i la complexitat narrativa es dispara». Precisament per això, sosté el bibliotecari, a diferència d’altres productes infantils prefabricats, «Harry Potter va ser una sorpresa que ni els mateixos editors van preveure».
La primera edició catalana de Harry Potter i la pedra filosofal es va publicar el març de 1999, tres mesos després de la traducció al castellà. El projecte va néixer un any abans, quan Ernest Folch, director d’Empúries, va descobrir el llibre a la Fira de Bolonya. Després de llegir-lo a l’hotel, va oferir 100.000 pessetes pels drets en català, una proposta que es va acceptar immediatament. L’edició inicial, de 1.500 exemplars en dues tirades, va vendre només entre 700 i 800 còpies i va generar pèrdues.
Entre 1999 i 2001, la saga va registrar un creixement lent però constant. A partir del 30 de novembre del 2001, l’expansió es va accelerar, clarament impulsada per l’efecte de l’estrena de la primera pel·lícula. Des d’aleshores, va entrar en una fase d’èxit massiu que culminaria amb el boom de l’últim llibre, capaç de vendre 45.000 exemplars en català en només un mes, l’any 2008. El cinquè llibre, Harry Potter i l’Ordre del Fènix, havia marcat ja un precedent espectacular: en el primer dia a les llibreries es va distribuir més de la meitat dels 95.000 exemplars de la tirada inicial, la més alta de la història de l’edició en català.
Fa deu anys, la traducció catalana acumulava ja 400.000 exemplars venuts i diverses reedicions. Actualment, si s’hi afegeixen reedicions i vendes continuades, la xifra acumulada segurament supera el milió d’exemplars, tot i que no hi ha una xifra oficial pública i recent que ho confirmi amb exactitud.
Tot i que Harry Potter no ostenta pas el rècord absolut si parlem d’un títol individual, és indiscutiblement la sèrie de llibres més venuda de la història. La saga completa ha superat els 600 milions d’exemplars distribuïts arreu del món sumant els seus set volums. El primer lliurament, Harry Potter i la pedra filosofal, acumula més de 120 milions de còpies; una xifra extraordinària que el situa a l’Olimp de la ficció, encara que no li atorga el primer calaix del podi.
Per davant hi trobem obres amb una difusió històrica superior. El cas més paradigmàtic és la Bíblia, amb milers de milions de còpies distribuïdes al llarg dels segles, seguida pel Llibre Vermell de Mao Zedong, del qual s’estimen uns 800 milions d’exemplars, impulsats principalment per la Revolució Cultural xinesa.
En el terreny de la ficció, la competència és ferotge: clàssics com El Quixot (amb xifres estimades acumulades durant quatre segles) o Història de dues ciutats, de Charles Dickens, sovint encapçalen les llistes, i es disputen les posicions d’honor amb fenòmens moderns com L’Alquimista de Paulo Coelho o El Petit Príncep. Així, tot i que la posició exacta de Harry Potter i la pedra filosofal varia segons la font, continua sent un fenomen editorial sense precedents, mentre que la saga en conjunt no té rival en volum total de vendes.
La primera edició és avui una peça de culte entre col·leccionistes. El disseny de la portada, d’Enric Jardí, seguia les directrius gràfiques d’una col·lecció d’Empúries que agrupava títols de ficció i no-ficció sense cap vincle amb l’univers de Harry Potter. La imatge del mag de la portada era extreta d’un banc de fotografies d’una sèrie de personatges creada per l’empresa PhotoDisc, avui desapareguda, que distribuïa les seves col·leccions en CD-ROM. En les edicions posteriors en català, un cop el fenomen s’havia consolidat, es van crear il·lustracions específiques que s’aproximaven més als personatges de la saga.
Pep Molist explica que Harry Potter va dinamitar prejudicis editorials, «especialment la idea que els joves no llegien totxos». Abans de la seva aparició, «un llibre de més de 200 pàgines era rebutjat, però Rowling va aconseguir que milions de nens llegissin volums de gairebé 1.000 pàgines».
Un dels grans motors de la literatura fantàstica, i un dels que, segons el crític Pep Molist, Harry Potter executa amb més precisió, és la coexistència de dues realitats paral·leles: el món ordinari i el món fantàstic. En l’obra de J.K. Rowling, aquests dos universos estan clarament delimitats, però mai del tot incomunicats. Sempre hi ha un element clau que fa de pont, un objecte o un indret que permet el trànsit entre mons. En el cas de Harry Potter, aquest llindar s’ha convertit en icona cultural: l’Andana 9 i ¾.
Per a Molist, una de les claus de l’èxit de la saga no rau en una innovació radical del gènere, sinó en la intel·ligència amb què Rowling reaprofita recursos literaris universals. «La literatura no inventa res de nou —afirma—; els llibres giren al voltant dels mateixos grans temes que han acompanyat la humanitat des de sempre, com l’amor, la mort o la lluita entre el bé i el mal». Són temes presents ja a la mitologia, a la tragèdia grega i a la literatura clàssica. En aquest sentit, Harry Potter no deixa de ser la narració d’un conflicte que exigeix una resolució, una estructura bàsica que comparteix amb obres com El Senyor dels Anells. El mèrit de Rowling, insisteix Molist, no és tant el què s’explica com el com: «La mirada, la forma de reescriure patrons coneguts i la capacitat de connectar aquests temes universals amb el lector contemporani».
Analitzant els mecanismes que fan funcionar l’obra, Molist subratlla la seva connexió directa amb la tradició fantàstica britànica. Rowling, explica, utilitza l’arquetip clàssic del viatge cap a un món extraordinari, seguint el rastre dels grans clàssics anglesos. El paral·lelisme és clar: «Igual que a Peter Pan es viatja a l’Illa de Mai Més, a Harry Potter es viatja a Hogwarts». En tots dos casos, els protagonistes abandonen la realitat quotidiana per entrar en un espai on les regles són diferents, hi viuen l’aventura, el creixement personal i, finalment, tanquen el cicle abans de tornar o d’afrontar un nou pas vital.
Aquest viatge, però, no és indefinit. Harry Potter adapta l’estructura clàssica del “món a part” a un calendari molt concret: el curs escolar. Hogwarts funciona com un univers autònom, però també com un espai temporalment delimitat. El protagonista deixa enrere la realitat grisa dels Dursley i de Londres per entrar en el món màgic de setembre a juny, en un ritme que recorda tant el viatge de Peter Pan com el d’Alícia al País de les Meravelles.
La clau de la modernització del relat, segons Molist, rau precisament en aquesta proximitat. «El gran encert de Rowling per actualitzar aquests recursos és l’escenari: l’escola». Tot i ser un castell ple de màgia, Hogwarts funciona amb una rutina perfectament reconeixible: classes, horaris, exàmens, professors exigents i deures. Aquesta estructura temporal i vital és idèntica a la de qualsevol escola del món real. Això permet, afirma Molist, una identificació immediata del lector jove amb els personatges. L’estudiant que llegeix Harry Potter s’hi veu reflectit perquè, en el fons, comparteixen la mateixa arquitectura vital: «Un fa pocions i l’altre matemàtiques». Aquest ancoratge en la realitat quotidiana és el que fa que la fantasia resulti accessible, propera i creïble.
La fantasia literària va preparar una generació per llegir un món cada cop més complex. I va oferir paraules per entendre un món que encara no tenia vocabulari.
Tal com destaca el crític, l’obra de Rowling no neix del no-res, sinó que s’inscriu clarament en una genealogia literària sòlida. Molist pensa que Harry Potter segueix l’estela de clàssics com El Senyor dels Anells, Les Cròniques de Nàrnia, Alícia al País de les Meravelles o Peter Pan. I subratlla que el mecanisme d’accés al món màgic, com l’Andana 9 i ¾, no és una invenció moderna, sinó una variació d’un recurs central del gènere: el llindar o portal entre mons. En aquest sentit, Rowling actua com a continuadora d’una estructura narrativa plenament consolidada pels seus predecessors.
Pep Molist posa com a exemple Les Cròniques de Nàrnia, on C. S. Lewis utilitza objectes quotidians (un armari, un quadre) que amaguen accessos extraordinaris, una mecànica pràcticament idèntica a la de l’Andana 9 i ¾. «Alícia al País de les Meravelles i Peter Pan, en canvi, opten pel desplaçament físic: un descens subterrani on la lògica es dissol o un viatge geogràfic cap a un territori on el temps i les normes deixen de funcionar com al món real. Finalment, La història interminable, de Michael Ende, porta aquest concepte un pas més enllà i converteix el mateix llibre en l’objecte connector entre realitats».
Molist sosté que una de les influències més palpables en la construcció de Harry Potter és la de l’escriptor gal·lès Roald Dahl: «En llegir J. K. Rowling, es fa evident que ella devia ser una gran lectora de Dahl, ja que n’hereta trets fonamentals, especialment en el tractament dels personatges i la mirada cap a la infància». Una de les influències de Dahl més clares en Harry Potter és el «maltractament» literari dels adults. En obres com Matilda o Les Bruixes, els adults sovint són presentats de manera grotesca o simplement desapareixen per necessitat narrativa.
«Això es veu clarament –afirma Molist– en l’inici de Les Bruixes, on els pares del protagonista moren en un accident a les primeres pàgines». I argumenta que aquesta orfandat, lluny de ser gratuïta, és un mecanisme necessari: «Elimina la protecció parental per obligar l’infant a espavilar-se i convertir-se en l’heroi de la seva pròpia història. Harry Potter segueix exactament aquest patró; la seva condició d’orfe és el motor que l’empeny a tirar endavant i a afrontar el seu destí sense xarxa de seguretat».
Un altre gran llegat que Rowling recull de Dahl és la posició des d’on s’escriu: «Dahl feia una literatura a favor dels infants, posant-se completament en la seva pell i evitant la mirada condescendent o moralitzadora típica dels adults». Harry Potter, segons Molist, manté aquesta essència: «És una història explicada des de la perspectiva del nen, on l’infant és el centre i l’adult és, sovint, l’obstacle o l’enemic a batre».
Per a Pep Molist, en aquest entramat de tradició, reescriptura i reconeixement, Harry Potter construeix la seva força: una fantasia que no s’allunya del lector, sinó que l’acompanya, que transforma l’experiència quotidiana en aventura i que fa del pas entre mons una metàfora del creixement.
La generació Harry Potter és també la generació que ha crescut amb un peu al món analògic i l’altre al digital. És l’última que recorda la lentitud d’esperar una carta i la primera que ha normalitzat la immediatesa d’una notificació. Aquest doble paisatge defineix una experiència generacional singular: la d’haver viscut el final d’un món i l’inici d’un altre.
No és la primera vegada que la humanitat travessa un llindar. Al segle XIII, la generalització dels diners va transformar l’economia; al XIV, la pesta va esborrar un terç de la població europea; al XV, la impremta va democratitzar el coneixement; al XIX, el vapor, el tren, l’electricitat i el telèfon van redefinir l’espai i el temps; al XX, les guerres, l’aviació, l’energia nuclear, la ràdio, el cinema i l’ordinador van accelerar la història. Però el canvi actual té una naturalesa diferent. No respon a una sola invenció, sinó a un motor estructural que ho reconfigura tot a una velocitat sense precedents: la connectivitat.
Entrar a Hogwarts volia dir descobrir que sota el món ordinari n’hi havia un altre; entrar a Internet va significar exactament el mateix.
La connectivitat no és només una eina. És la força que avui articula el món, comparable (i potser superior) a les grans invencions que van definir èpoques senceres. Com el foc, que va permetre cuinar i reunir comunitats; com la roda, que va accelerar el comerç i el desplaçament. Però amb una diferència fonamental: mentre el foc i la roda eren invencions físiques, visibles i localitzables, la connectivitat és invisible i intangible. No es toca, però és omnipresent: a les butxaques, a les llars, a les ciutats. Aquesta omnipresència fa que la seva influència sigui total, i afecta no només la producció o el transport, sinó cada aspecte de la vida quotidiana. I mentre la impremta va necessitar segles per transformar la societat, la connectivitat ho ha fet en només unes dècades.
Aquest context ajuda a entendre per què la generació Harry Potter ha viscut el canvi amb una intensitat particular. Allò que avui sembla ciència-ficció, l’endemà esdevé rutina. El vertigen no és només tecnològic, sinó històric: el futur ja no és un horitzó llunyà, sinó un present que es renova constantment. Per primera vegada, una generació observa la història desplegar-se en temps real, i n’és alhora testimoni i protagonista. En aquest nou escenari, la pertinença ja no es construeix tant a partir de la sang o la genealogia familiar com del temps compartit. La veritable genealogia és la de l’època.
En aquest sentit, l’univers de Harry Potter funciona gairebé com una metàfora anticipada del món digital. Els quadres que es movien a les parets de Hogwarts avui reapareixen en forma de gifs, de vídeos en marcs digitals o de pantalles que reprodueixen imatges animades. Els diaris digitals incorporen vídeos incrustats, com si el Daily Prophet hagués saltat definitivament a les tauletes. El Marauder’s Map, capaç de revelar els moviments de tothom, té avui equivalents quotidians en el GPS, Google Maps o les aplicacions que permeten localitzar amics i familiars, i converteixen el món en un espai gairebé transparent.
La Pensieve, on Dumbledore guardava records, ha mutat en discs durs, en el núvol o en entorns de realitat virtual on s’arxiven fragments de vida i es poden reviure a través de vídeos o d’ulleres immersives. Les cartes que abans arribaven amb mussols ho fan ara en forma de missatgeria instantània: correus electrònics, WhatsApp o Telegram. No hi ha ales, però la immediatesa conserva el mateix punt de màgia. Les varetes que activaven objectes a distància han trobat el seu equivalent en els assistents de veu i la domòtica: una paraula i s’encén un llum, sona una música o s’obre una porta.
Fins i tot el Sorting Hat, capaç de llegir l’ànima i assignar destins, té avui un reflex inquietant en els algoritmes que classifiquen, recomanen i decideixen: música, continguts, rutes professionals, afinitats. Els escacs màgics han trobat vida en taulers automatitzats i connectats on les peces es mouen soles, guiades per imants i intel·ligència artificial. Els beuratges han deixat pas als laboratoris de biotecnologia i farmacologia, i la capa d’invisibilitat encara no és real, però la recerca en metamaterials i camuflatge òptic ja n’explora els límits.
Així com Hogwarts era la porta d’entrada a una realitat oculta, la generació Harry Potter va arribar a la vida adulta trepitjant dues èpoques alhora. Va veure en directe el pas de l’analògic al digital, de la carta al correu electrònic, del silenci de la biblioteca al soroll infinit del núvol. Una generació que porta dins la memòria d’un món que s’esvaeix i la promesa d’un altre que encara s’està construint.
El 30 de novembre de l’any 2001 va arribar als cinemes de Manresa i de tot l’estat Harry Potter i la pedra filosofal, dues setmanes després del seu llançament mundial. I alhora va arribar una manera de viure el cinema que avui ja sembla arqueologia sentimental. «Les estrenes de la saga Harry Potter es van produir en un context cinematogràfic molt diferent de l’actual», recorda Jordi González Molina, gerent dels multicinemes Bages Centre.
«Evidentment que hi havia cues a taquilla o a la zona de crispetes; l’estrena de Harry Potter era un esdeveniment anual», explica. L’estrena no era només una projecció: era una cita marcada al calendari, una prova de paciència i una celebració col·lectiva. L’espera era part de l’experiència. «L’absència de venda per internet propiciava tota aquesta expectació, i un interès màxim per ser el primer a veure la pel·lícula».
La primera entrega va ser, sobretot, un descobriment. «Va marcar el futur de tot allò que vindria després per a tots aquells que no coneixien la saga literària», rememora el gerent dels multicinemes Bages Centre, que van obrir el 1999. El cinema es convertia així en porta d’entrada a un univers narratiu que encara no havia estat colonitzat per les pantalles domèstiques ni per la saturació de sagues.
Si cal buscar el cim d’aquell fenomen, González Molina no dubta: «Les dues primeres pel·lícules van ser les que més gent van moure». Després, explica, hi va haver oscil·lacions, un lleu descens amb la tercera entrega, una certa remuntada posterior, però res comparable a l’impacte inicial. «No es va viure igual cap altra pel·lícula com les dues primeres. És obvi, però, que totes van funcionar molt bé a la taquilla».Aquell èxit no es limitava a una franja d’edat concreta: tot i el fort arrelament dels llibres entre infants i joves, el públic era transversal, amb espectadors que feien del cinema una extensió del joc i de la identitat. «Hi havia fans que venien disfressats o que gaudien de la pel·lícula dues i tres vegades», com si tornar a entrar a la sala fos una manera de prolongar l’encanteri.
Tot això va passar, a més, en un moment de transició tecnològica que encara no havia alterat l’experiència cinematogràfica: «La digitalització de les nostres sales es va dur a terme el 2012, just un any després de l’estrena de la darrera pel·lícula», explica Jordi González Molina. Per això, totes les estrenes de Harry Potter es van viure encara en format analògic, mentre que anys més tard la saga s’ha recuperat en cicles específics i en format digital, amb notable èxit.
La màgia, el cinema i Internet compartien una mateixa promesa: que el món podia ser una mica més gran del que semblava.
El contrast amb el present és inevitable. «Ha canviat la manera de veure, i de viure, el cinema en molts aspectes», reflexiona el gerent del Bages Centre. «Mai més s’han tornat a veure sagues amb la grandesa que tenien les de Harry Potter o les del Senyor dels Anells». No és només una percepció: «El 2001, any de les estrenes d’ambdues, va ser el millor any en la història del Bages Centre», una dada que confirma fins a quin punt aquelles pel·lícules es convertien en veritables esdeveniments col·lectius. Avui, admet, les plataformes i la repetició constant de fórmules per part de la indústria han canviat radicalment la relació de l’espectador amb el cinema, molt lluny d’aquella espera compartida que començava a la cua i acabava amb la sala plena.
A Manresa, el fenomen no va entrar només per la imaginació: va entrar per la porta principal de les llibreries. Dolors Pardo, copropietària de la llibreria Parcir, recorda que els nous volums «sortien al voltant de la festa de la Llum» i que hi havia una regla estricta: «L’editor no ens donava autorització per servir-lo abans, amb amenaça de multa econòmica en cas d’incompliment», diu. Avui, en temps d’immediatesa, la frase sona com una peça de museu: esperar era part de l’encanteri. «La gent abans no era tan impacient!».
Coincidències del calendari, el cinquè llibre de la saga (l’Orde del Fènix) també va veure la llum un 21 de febrer, però del 2004. En aquella ocasió, es venia als quioscos, a l’Opencor i a l’antiga Tínsel, avui dia desapareguda. Fins i tot, aprofitant que se celebrava la Fira de la Salut, Parcir el va oferir a la paradeta que hi havia instal·lat.
Dolors Pardo també assenyala una fractura important: Harry Potter va ser, per a molts adolescents, la primera vegada que la fantasia deixava de ser un reducte i es convertia en un costum compartit. «Va crear nous lectors en una franja d’edat sempre complicada». Què va fer diferent aquella recepció respecte d’altres sagues? «Bàsicament que va ser la primera, i que va gaudir d’una promoció comercial molt potent, que va derivar en un gran ressò mediàtic». El miracle no va ser només literari; va ser també industrial, logístic, mediàtic.
Ara bé, el que queda, el sediment, és més íntim: l’efecte generacional. Pardo ho resumeix amb una claredat que podria ser una definició de manual: «Crec va ser una molt bona literatura juvenil que va saber connectar amb la necessitat d’una generació àvida de fantasia i de compartir experiències». La màgia, per a Pardo, no és internet: «Era el llibre i la conversa que generava».
Marc Sierra, de la llibreria 2 de Piques, explica que els lectors d’ahir tornen avui, però amb una nova excusa biogràfica. «Ens trobem amb gent que compra Harry Potter per als seus fills o fins i tot per tenir-los». Alguns no els van comprar en el seu moment perquè «van recórrer a les biblioteques” i ara, un cop grans, volen «tenir-los en propietat», com qui vol recuperar un tros de vida en tapa dura. I, com passa amb tota mitologia, el format també és culte: les edicions especials «amb desplegables o il·lustrades» triomfen.
Sierra i Pardo assenyalen, a més, el mecanisme contemporani de la descoberta: avui els llibres no només arriben per aparadors o recomanacions lentes, sinó per l’ona curta de les xarxes i per la pressió comercial que «condiciona i molt» què es veu i què no. I afegeix Sierra afegeix una veritat actualíssima: «Fins i tot quan apareix una sèrie o pel·lícula, aleshores és quan molts llibres es tornen fenòmens». El relat ja no viu en un sol suport: s’escampa.
Segons Marc Sierra, després del descrèdit mediàtic que va patir el rol i la fantasia a Espanya a inicis dels noranta, la saga «va aconseguir naturalitzar la lectura fantàstica per a tots els públics», i «ajudar a normalitzar aquest gènere» dins la literatura popular. Potser això és el més tangible del llegat: la fantasia deixant de ser etiqueta i tornant a ser, simplement, una manera de llegir.
Molist remarca que s’ha convertit en un dels llibres més compartits entre famílies i fills, i ha creat un moment de connexió especial. Pares que hi van créixer ara el redescobreixen amb els seus fills. A més, destaca que llegir Harry Potter ha esdevingut un «llistó» o un repte; aconseguir-ho atorga al nen l’etiqueta de «bon lector». Igual que un clàssic com L’illa del tresor, Harry Potter s’ha convertit en un referent ineludible, una pedra de toc en el camí de qualsevol persona que vulgui formar-se com a lector.
Harry Potter, conclou Pep Molist, ja es pot considerar un clàssic: «Ha transcendit el seu moment d’edició i continua vigent». Encara que el context tecnològic hagi canviat, la fantasia de l’obra segueix funcionant com un mirall de la societat. I afegeix que avui dia, el públic hi accedeix de manera diferent, sovint primer a través de les pel·lícules, que donen una imatge ja feta dels personatges, però l’obra literària manté la seva força.
Hi ha persones per a qui el món de Harry Potter no és només una lectura, una pel·lícula o un record d’infància, sinó una presència quotidiana. Una manera de vestir, de mostrar-se i, fins i tot, de dir al món qui ets. La Mati Soto, de 57 anys, n’és un cas extrem, però revelador: no surt gairebé mai de casa sense algun element relacionat amb la saga.
No espera dates assenyalades ni esdeveniments temàtics. «No he d’esperar a anar a un esdeveniment especial per a gaudir d’això», explica. Motxilles, bosses, jerseis, bufandes samarretes, bijuteria i complements relacionats amb l’univers de Harry Potter (colors, escuts, símbols...) formen part del seu dia a dia. Algunes peces són fixes; d’altres van rotant segons la temporada o l’estat d’ànim: «Sempre porto motxilla i bossa de mà de Harry Potter. Els vaig canviant, en tinc diverses, i segons la temporada o el que em ve de gust les canvio». A tot plegat s’hi afegeixen tatuatges que converteixen la fascinació en identitat visible.
Sònia Serra Vila també porta la seva vinculació amb Harry Potter gravada a la pell. Té fins a tres tatuatges relacionats amb la saga, escollits no tant per exhibicionisme com per significat personal. Per a ella, aquests símbols funcionen com a fites vitals, records d’etapes concretes i d’emocions associades a la lectura i al creixement.
Després va venir el tatuatge de les Relíquies de la Mort. «Ai, les Relíquies de la Mort…», diu, somrient. És, per a ella, el més especial de tots. No tant pel símbol en si, sinó perquè se’l van fer junts. Són tres germans, i es van tatuar alhora. Cadascú amb un dels tres elements més marcat, perquè d’alguna manera els representa, diu alguna cosa de com són cadascun. Ella, que és la gran, porta la vareta. Els altres dos, que són bessons, van triar el que més els encaixava: un la pedra, més petita, més discreta; l’altre, la capa, molt més marcada. «Em fa una il·lusió immensa —explica— perquè aquell dia vam anar-hi junts, els tres germans, i això és el que queda gravat de veritat». És un gest senzill, però té alguna cosa de pacte silenciós. Com la llegenda dels tres germans d’on surt el símbol: una història d’objectes, sí, però sobretot de vincles, de decisions i de camins compartits. I li agrada pensar que, d’alguna manera, aquest tatuatge els unirà per sempre. No perquè sigui etern a la pell, sinó perquè ho és en la memòria.
El tercer tatuatge diu always. És la paraula que Severus Snape diu a Dumbledore abans de matar-lo. «Una sola paraula que conté tota una vida: que sempre ha estimat la Lily». A la Sònia li agrada perquè parla de les primeres impressions, d’aquella trampa tan humana de decidir massa aviat qui és bo i qui és dolent. Al principi sembla que el Severus és el dolent i el James el bo, però amb el temps entens que el món no funciona així, que no és blanc o negre, que hi ha un espai incòmode entremig on gairebé tots vivim. No és tant justificar les accions —perquè hi ha coses que no tenen excusa— com entendre que sempre hi ha un perquè al darrere, una ferida, una por, una història que pesa. I potser per això, a mesura que el personatge de l’Snape evoluciona, passa de ser un dels que menys li agradava a convertir-se en un dels seus preferits. I el James, en canvi, fa el camí contrari. «Com a la vida: quan mires de més a prop, els herois perden lluentor i els monstres guanyen profunditat».
No són només icones d’un univers de ficció, sinó marques d’identitat que dialoguen amb la seva biografia i que, com en el cas de la Mati Soto, converteixen la passió per Harry Potter en una manera d’estar al món.
Mati Soto també crea bijuteria, miniatures i peces d’artesania inspirades en l’univers màgic. És una de les sòcies fundadores de l’Associació d'Artesans Miniaturistes de Catalunya i pertany a comunitats digitals com l’Orden de Barcelona o la Sociedad Española del Mundo Mágico, espais on persones de diferents edats i territoris comparteixen una passió que ha deixat de ser excepcional per esdevenir normalitat. «Arriba un moment que el cap canvia —diu— i decideixes gaudir del que t’agrada, sense fer mal a ningú i sense donar explicacions».
No es defineix com una fan enciclopèdica. No s’ho sap tot, no rellegeix constantment els llibres ni mira compulsivament les pel·lícules. Però el món de Harry Potter li ha servit per passar de les manies, del “què diran”, i per trobar una comunitat amb qui compartir una manera lliure i despreocupada de viure la fantasia. En aquest sentit, el friquisme ja no és evasió: és una forma madura d’afirmació personal.
Fins fa ben poc, els matins de diumenge al parc de l’Agulla de Manresa i els vespres de divendres a Sant Joan de Vilatorrada oferien una estampa inusual: desenes de joves convertint la ficció de J. K. Rowling en una realitat de suor, contacte i estratègia.
Allà hi entrenaven els Bocs Folls, un equip que va situar el Bages al mapa europeu d’un esport emergent. Tot i la seva dissolució fa dos anys, el seu llegat perdura: van ser un dels cinc equips actius de Catalunya i, fa tres temporades, van guanyar la Copa Catalana i es van classificar per als Campionats d’Europa d’equips a Heidelberg (Alemanya), la millor posició mai assolida per un club català en una competició continental
Però, en què consisteix exactament aquest esport que ha passat d’anomenar-se quidditch a quadbol? Lluny de l’etiqueta de passatemps per a fanàtics de la saga literària, es tracta d’un esport «de contacte intens», que combina elements del rugbi, l’handbol i jocs clàssics com el matar o el mocador», explica Cristina Pera Serra, exjugadora de l’equip bagenc. Argumenta que, lluny de ser un joc infantil, és «frenètic i molt estructurat».
La captura del mocador atorga 30 punts, però no sempre tanca el partit. «És un sistema que manté la tensió fins al final i obliga a jugar amb cap, no només amb força», apunta Cristina Pera Serra.
El quadbol s’ha consolidat com un esport inclusiu, on el gènere amb què cada jugador s’identifica és el que compta al camp i la normativa limita a quatre les persones del mateix gènere en joc. Una regla que ha afavorit la visibilitat de persones trans i altres identitats LGBTI+, però que també ha generat debat en competicions internacionals per l’ús oportunista que alguns equips n’han fet, i que ha obert una discussió interna sobre com preservar la inclusió sense desvirtuar la competició.
El canvi de nom respon a la voluntat de desmarcar-se de l’etiqueta de joc friqui i reivindicar-se com a esport competitiu, mixt i exigent. «Hi ha molta gent a qui no agrada el món de Harry Potter i juga igualment perquè està enamorada de l’esport».
L’evolució del nom també respon a una necessitat de supervivència i expansió. El canvi a quadbol va permetre trencar les cadenes dels drets d’autor de la Warner Bros, que impedien la retransmissió televisiva i l’entrada de patrocinadors, i reivindicar-se com un esport seriós, especialment als Estats Units, on «diverses universitats ofereixen beques per anar-hi a estudiar si ets un bon jugador o jugadora d’aquest esport».
Tot i la seva expansió internacional, amb una associació mundial i competicions europees i globals, «el moment actual és delicat a casa nostra». «Malauradament, el quadbol està començant a perdre participants», explica Pera Serra. Si fa uns anys hi havia fins a cinc equips actius a Catalunya, avui només en queda un, el de Barcelona, un dels socis fundadors de l’associació internacional.
La trajectòria esportiva de Pera Serra exemplifica bé aquest contrast entre fragilitat local i projecció internacional. Amb els Bocs Folls jugava de keeper o guardiana, una posició clau que dirigeix el joc tant en atac com en defensa, «com el base en el bàsquet». Actualment juga a Màlaga amb els Malaka Vikings, on ocupa la posició de caçadora. Aquest mateix equip ha guanyat recentment la Copa d’Espanya, fet que els permetrà competir als europeus prop de Munic, després d’haver quedat sisens d’Europa en el torneig disputat a Salou.
En l’àmbit de seleccions, Catalunya, com a soci fundador, competeix de manera independent. Pera Serra ha format part durant tres anys de la selecció catalana i dos de l’espanyola, amb resultats destacats als europeus i al mundial. «És una comunitat petita, però tothom es coneix», explica. Els tornejos internacionals, tant per seleccions com per equips, generen un clima de convivència i complicitat que va més enllà del marcador.
Potser la màgia de Harry Potter va ser l’espurna inicial. El que queda avui és un esport real, exigent i comunitari, amb una xarxa humana que ha sabut transformar una ficció en esport i que, malgrat les dificultats, continua trobant maneres de resistir, competir i reconèixer-se arreu del món.
La generació Harry Potter no només va aprendre a llegir un univers nou: va aprendre a llegir-lo en català. I aquesta porta, aquest pont entre mons, el van construir Joanne Kathleen Rowling i els dos traductors que van donar veu catalana a la saga: Laura Escorihuela i Xavier Pàmies.
El relleu de traductor a Harry Potter va ser un moviment orgànic dins del ritme ferotge de la indústria. Els quatre primers volums, traduïts per Laura Escorihuela, porten l’alè primerenc de la saga, amb un català viu i flexible.
Però el cinquè llibre, l’Orde del Fènix, ho va alterar tot: més de 900 pàgines, terminis impossibles i una pressió editorial que exigia una rapidesa gairebé fugaç. Escorihuela, immersa en altres projectes i davant un calendari que no admetia marxes forçades, va passar la torxa a Xavier Pàmies, un traductor capaç d’alçar en pocs mesos una arquitectura verbal sòlida i precisa. El seu estil encaixava perfectament amb la mutació de la saga: un català més dens, més formal, més mineral; la veu adulta i ombrívola que la història demanava en aquell tram final. La saga en català es llegeix com una vida: una veu que es transforma i madura just quan el món deixa de ser amable.
En una sessió pràctica sobre la traducció de Harry Potter a la Universitat Jaume I (2006), el traductor Xavier Pàmies deixava clar quin és, per a ell, el repte fonamental del seu ofici: «L’objectiu d’una traducció literària és transmetre al lector impressions anàlogues a les de l’original». Una traducció, afegia, ha de ser «idiomàtica», de manera que «no es noti que és una traducció», fet que l’obliga a una reformulació constant «sintàctica, fraseològica i lèxica».
Pàmies explicava que, en traduir el cinquè volum de la saga, va haver de treballar condicionat per les solucions preses als llibres anteriors, però que el seu to partia sempre «de decisions intuïtives preses a partir de l’original». Algunes eleccions van suscitar debat entre els lectors més joves, com quan va substituir «el Harry» per «en Harry», una decisió que defensava per ser «de to més literari i d’abast territorial més ampli». També va optar per alternatives com zelador en comptes d’encarregat de manteniment, o guardià de les claus i de les terres de Hogwarts en lloc de guardabosc. «Fins i tot les decisions pertinents —admetia— poden rebre crítiques severes».
Sobre la qüestió dels noms propis, advertia que la saga planteja un dilema constant: «Traduir un nom pot fer perdre jocs de paraules o al·lusions, però no traduir-lo pot fer perdre sentit». Per això alguns noms els mantenia, mentre que d’altres, com Gregory the Smarmy o Barnabas the Barmy, es convertien en «Gregori l’Ensabonador», «Bernabé el Tastaolletes» o «Guifré el Pensarós». «En aquests casos —deia— la tradició ja legitima la traducció».
En el terreny dels sortilegis, Pàmies defensava solucions creatives però naturals: «L’objectiu és que el terme sigui entenedor, contundent i que tingui gràcia». Això podia derivar en rimes, al·literacions o adaptacions semàntiques, com el Babbling Beverage, que esdevenia «xarop de la xerrameca», o el Skiving Snackbox, que passava a «caramel per fer campana».
La seva formació de biòleg el portava a extremar la precisió en termes fantàstics d’aparença científica: «Prefereixo formes que s’assemblin a la nomenclatura real», explica, d’on surten propostes com pigotellosi, pòlvores granògenes o col mossegaire xinesa.
També reivindicava un tractament rigorós del llatí: «Cal evitar el llatí macarrònic». Per això Incarcerous esdevé religo, mentre que termes com Sectumsempra es mantenen sense canvi «per analogia formal».
El traductor reconeixia que gran part de la seva feina consisteix a reformar l’original per fer-lo sonar natural en català: reorganitzar sintaxi, eliminar gerundis, substituir adverbis o afegir connectors de diàleg per guanyar fluïdesa. «La traducció literària —concloïa— és sempre un equilibri entre fidelitat i versemblança».
Hi va haver un dia en què la certesa es va fer definitiva: ja no hi hauria més Harry Potter. No era un rumor ni una pausa. Era el final. El setè llibre tancava la història i, amb l’última pel·lícula, uns anys després, es clausurava també una espera que havia estructurat infàncies i adolescències senceres.
Per a molts lectors, aquell final no va ser només narratiu. Va ser vital. Durant més d’una dècada, la saga havia imposat un ritme extern: l’anunci del nou volum, la data de sortida, l’espera, la lectura accelerada i el comentari compartit. El temps no avançava només per cursos escolars o aniversaris, sinó també per llibres. Quan aquest calendari va desaparèixer, va deixar un buit estrany, gairebé físic.
Harry Potter havia arribat abans de la hiperconnectivitat plena. Es llegia en silenci, a l’habitació, sota el llum, amb el món apagat. Sense notificacions, sense pantalles que reclamessin atenció. Va ser, probablement, l’última gran saga llegida majoritàriament en solitud, amb el cos quiet i el temps lent. Després vindrien les sèries, els videojocs en línia, l’streaming continu, els relats fragmentats i simultanis. Però aleshores, encara, una història podia ocupar-ho tot.
No hi va haver substitució immediata. Cap altra saga va ocupar aquell lloc amb la mateixa intensitat ni amb la mateixa durada. Potser perquè el món ja havia canviat, potser perquè els lectors també. El final de Harry Potter va coincidir, per a molts, amb l’entrada a l’edat adulta: la universitat, la feina, la precarietat, la pèrdua del temps lent. La vida ja no funcionava per capítols que arribaven cada dos o tres anys, sinó per urgències contínues.
Ja no hi haurà més llibres com aquells. No perquè no es puguin escriure bones històries, sinó perquè ja no es donen les condicions que els van fer possibles. Harry Potter va néixer en un moment de frontissa, quan la màgia encara era una metàfora i internet tot just una promesa. Un temps en què una saga podia créixer durant anys sense ser devorada per l’algoritme, sense expandir-se en pantalles abans d’acabar-se en paper.
Aquell «ja no n’hi haurà més» va ser, en el fons, una primera experiència de dol cultural compartit. La constatació que algunes coses s’acaben per sempre. Que no tot es pot allargar, ni actualitzar, ni reiniciar. Que hi ha relats que només passen una vegada, en un moment molt concret de la vida.
Però aquell buit va deixar un pòsit fèrtil. La saga va mostrar que les institucions poden fallar, com el Ministeri de Màgia, i que el mal no sempre és lleig, sinó que pot ser carismàtic i persuasiu. Créixer amb Harry Potter va ser l’antídot perfecte contra la superficialitat de l’era del “m’agrada”: va ensenyar que les cicatrius no són defectes a esborrar amb un filtre digital, sinó mapes de supervivència que demostren que, malgrat tot, s’ha viscut per explicar-ho.
Aquesta experiència generacional, explicada sovint en termes abstractes, pren una forma concreta en relats com el de la Berta Fargas Ruiz. Per a ella, Harry Potter no és només una saga llegida, sinó una història compartida i viscuda en família. La seva mare es va comprar el primer llibre quan encara no era gaire conegut i, des de ben petita, li llegia abans d’anar a dormir. Als cinc anys, convençuda que li agradaria, va començar amb Harry Potter. «No només em va agradar —recorda—, sinó que li agafava el llibre per llegir-lo jo sola, tot i que anés molt lenta».
Aquella lectura primerenca li va despertar l’amor per la lectura que encara avui considera fundacional. Quan va acabar el primer volum, va fer un pas decisiu: llegir tota sola Harry Potter i la cambra dels secrets, l’únic que conserva en castellà, una edició del 1999. La resta, ho va tenir clar, els volia en català. «Ja m’havia enamorat de la traducció; les paraules no eren les mateixes, i en castellà em feien sortir de la lectura».
A partir d’aquí va venir l’espera. Any rere any, la cua a la llibreria Parcir es repetia com un ritual. Hi anava amb la mare i la germana, totes tres igual d’enganxades. Fer cua juntes formava part de l’experiència. I també ho va ser el final, viscut amb una intensitat gairebé física: recorda llegir l’últim llibre asseguda al puf taronja de la seva habitació, mirant el rellotge amb angoixa perquè havia quedat amb les amigues, però incapaç de deixar el llibre. Volia llegir “un parell de pàgines més”.
El tancament de la saga va portar una sensació agredolça. Encara quedaven les pel·lícules, però el dia que va sortir del cinema després de veure l’última va entendre alguna cosa més profunda: «Em vaig adonar que, igual que en Harry, jo també m’havia fet gran. Que ell no tornaria a Hogwarts i jo, probablement, tampoc».
Des d’aleshores ha rellegit la saga diverses vegades, fins i tot en francès. No com un retorn nostàlgic, sinó com qui torna a un lloc que forma part de la pròpia biografia. Però cada relectura ja no parla tant d’en Harry com d’ella mateixa. Perquè, al final, Harry Potter no era només una història que s’acabava: era una manera de mesurar el temps. I el dia que es va tancar l’última pàgina no es va acabar només una saga. Es va confirmar una cosa més difícil d’acceptar: que créixer també vol dir entendre que no es torna mai més a Hogwarts. Ni tan sols amb màgia.
Per a ella, com per a tota una generació, Harry Potter no va ser només una història que s’acabava, sinó una manera de créixer mentre el món canviava. I potser per això quan avui algú torna a obrir aquelles pàgines no hi entra per fugir del present, sinó per recordar com es llegia i com es vivia, abans que tot s’accelerés.
