David Repullés

Va estudiar a l’Escola de Música de Navarcles amb el professor Jordi Noguera, amb qui manté una relació d’amistat i professional intensa. S’inicia el 2000 amb el grup Arç Blanc, amb Pau Serra, com a rocker. El 2001 ingressa al cor Lerania. Del 2007 al 2019, actua amb La Banda del Coche Rojo. Del 2012 al 2017, Messengers, fa música gòspel. Del 2014 al 2019, amb Filferro, cantaven hits pop mundials en català. Entre el 2007 i el 2017 va ser professor de cant a Igualada i Mataró. És expressiu, inquiet i amb molt talent.

Vas començar tocant la guitarra o cantant?
D. Al traster de casa, amb el meu germà Jordi, vam trobar unes guitarres que havien estat dels pares i les vam començar a esgarrapar i tocar de manera totalment autodidacta. Ell era esquerrà i jo dretà. Vam començar a tocar cançons dels Pets, Lax’n Busto, Nirvana... i ens vam anar definint cap el heavy metal. De seguida vaig veure que imitava prou bé i la veu em responia. Xavi Torres em va dir que m’apuntés a cant i li vaig fer cas. Dins la família només un avi havia tocat l’acordió.

Quin va ser el teu primer grup musical?
Just començar cant amb Jordi Nogueras als divuit anys, vaig conèixer el baixista Pau Serra, que formava part del grup Arç Blanc, de Sant Llorenç de Morunys. Era l’any 2000 i em va convidar a anar-hi a cantar i encara actuem. Era un grup molt rocker. El local d’assaig era cutre, petit i fosc. Ideal per començar. Com que als companys els agradava com tocava, cada vegada tenia més ganes de fer-ho.

Com és que encara estudiïs música a Navarcles, amb Jordi Noguera?
No hem perdut mai el contacte i sempre em posa deures. Des de fa una pila d’anys estem fent uns cicles sobre Franz Schubert i li passo notes de veu. M’ho retorna amb comentaris sobre l’harmonia. És com una classe online interactiva i molt interessant. Malgrat la distància, aprenc moltíssim. Ara que estic quatre mesos aquí quedem sovint, assagem i recuperem les classes.

Quin seria el missatge del heavy metal?
Voler exterioritzar la repressió mitjançant el crit. En el cas d’ Arç Blanc la temàtica era molt nostrada, sobre la història de Catalunya, amb Guifré el Pilós, els almogàvers, la venjança catalana.

Políticament et consideres independentista?
Sempre m’ha guiat l’experiència pròpia. La família ve de Terol, amb avis d’Andalusia. Quan anàvem per Espanya amb la Banda del Coche Rojo, arreu ens rebien amb insults de “catalanes de mierda”. D’aquest rebuig i odi, em pregunto: per què ens tracten així? Et queda dins. Arriba l’1 d’octubre i ens maltracten a cops de porra. Reaccionem amb l’independentisme.
 

La Banda del Coche Rojo

Què em pots dir de la Banda del Coche Rojo? 
Va durar del 2007 fins al 2019, va ser un gran grup de versions i vam voltar arreu. Hi havia Eloi Isern, guitarrista; Albert Subarroca, pianista; Pep Colls, baixista; Josep Basco, bateria, i jo, cantant. Es va crear una gran amistat. Vam fer moltes hores de carretera i el que més m’agradava era la vida amb ells, malgrat les dures condicions dels horaris. Bona part del personal, que sovint anava begut, només ens demanaven “quan ve el discjòquei?”.

D’on sorgeix el cor Lerània?
Jordi Noguera dirigia la Coral Sant Jordi de Barcelona fins que se’n va cansar, arran d’un conflicte intern. Una vintena de músics es van escindir per crear el cor Lerània, una forma arcaica de fer referència al drac mort per sant Jordi. Es tractava d’una aranya que se li enfrontava. D’una manera encoberta volien demostrar que estaven en contra de la Coral Sant Jordi. Cada dilluns baixàvem i pujàvem per anar a assajar a l’Escola Costa i Llobera de Sarrià. Actualment encara dura, però com que la majoria som del Bages assagem a casa del Noguera, com a grup d’amics que tenim un petit cor de cambra. Es fan actuacions arreu de Catalunya. Fan una feina molt meticulosa. Amb el cor cada any fem un concert a l’església de Sant Benet de Bages. Personalment, la pràctica em va servir per posar en valor la teoria que m’havia explicat el director Noguera. A més d’aprendre, m’ho passo bé cantant les músiques de grans compositors com Monteverdi, Mendelssohn, Brahms i Bach. 

Com vas entrar en contacte amb els grups de gòspel?
Gràcies a la Laia Boixadós, vam formar els White Heaven, amb Enric Alabern i Iris Abancó, pianista. Els altres tres fèiem un trio que cantàvem espirituals negres i vam actuar força a Manresa. Després va ser un quartet, més un bateria i un baix, que va anar creixent fins que es va acabar al cap de quatre anys.

Quan, com i per què vas entrar en el grup Messengers de gòspel?
En conèixer la Laia Badrenas, a través del bon amic Gerard Serra, que eren cosins, ella em va fer entrar com a tenor a Messengers, que liderava Ramon Escalé, director i pianista. Vam actuar a TV3 en el programa Oh Happy Day i tot el 2014 vam estar de gira. Ens van contractar per amenitzar diversos casaments, però sobretot participàvem en festes majors i festivals. També vam fer concerts en algunes esglésies.

Entremig vas estar amb grups ben diversos musicalment, oi?
Sí. Ho vaig provar tot, sobretot rock: progressiu, heavy metal, que en aquells moments m’apassionava... Vam anar saltant de banda a banda: D’Asimmetry a Gargamel, etc. Era una època del sí a tot. No arribava als assajos perquè estava en molts llocs: van ser anys d’activitat caòtica.

«Quan anàvem per Espanya amb la Banda del Coche Rojo ens rebien amb insults de ‘catalanes de mierda’. D’aquest rebuig i odi en sorgeix l’independentisme»

Què em pots dir del teu amic Marc Timón?
Marc Timón és un dels compositors catalans més premiats de la seva generació i dels que més concerts ha fet al Palau de la Música Catalana. Director d'orquestra i intèrpret de piano i del tible en el món de la sardana. Actualment viu a Los Ángeles. Combina la composició de música per a cinema, televisió, i musicals i documentals, amb l’obra simfònica, de cambra, coral, moderna i de cobla. És autor d’una Missa funky en fu menor.

Com vas començar els duets acústics?
Els vaig començar amb Pol Sánchez que és el director de l’Escola de Música d’Igualada, el qual em va proposar de fer-hi de professor de cant. En vaig fer alguns més fins arribar al Filferro, que va ser important per a la meva trajectòria.

Filferro

Com van ser les actuacions amb el grup Filferro?
Va ser l’any 2014 quan vam començar les actuacions amb Gerard Serra, amb qui vam obtenir grans èxits, en territori català. La gràcia va ser que vam saber triar heats del pop mundial que vam traduir al català, amb un afegit audiovisual que va ser la incorporació d’un videoclip a cadascuna de les cançons. Era l’època en què l’independentisme català ens sortia per la boca! Ens va funcionar molt bé sobretot a YouTube. Els fans ens trucaven per participar en festes privades i fins i tot vam intervenir en programes musicals televisius i radiofònics. Vam fer una pila de concerts que van anar de meravella.

Quants CD vau fer i amb quines temàtiques?
Aprofitàvem la gravació d’àudio feta en estudi, que fèiem servir per al vídeo de promoció. En vam fer amb Filferro, com un extra per als aficionats que venien a veure el concert. Firmàvem els CD per darrere, sobretot arran de sortir a la televisió, ja que la gent ens ho demanava.

Com eren els vostres recitals i on vau actuar?
Eren els ajuntaments els que bàsicament ens contractaven per la festa major i sopars populars. Però en ser un grup reduït també ens sol·licitaven per a festes privades i celebracions d’aniversaris, casaments i fins i tot per a un parell d’enterraments.

Et consideres un artista polifacètic?
Sí. No m’he estancat mai en un sol estil; si no, encara estaria cantant heavy. De seguida que vaig començar amb el gòspel vaig veure que m’interessaven altres estils i amb tots m’hi sentia de gust. També amb la música clàssica. Amb els grups de versions vaig tocar tots els pals, perquè m’hi portava l’expressivitat.

Com es passa del rock i el heavy a la música clàssica?
Com hem comentat, soc polifacètic. Quan m’arribava una proposta sempre m’agradava. Tinc amics que estan contents només fent heavy, però no és el meu cas. Fins i tot recordo un grup de música celta del Renaixement, que ens va portar a fer un concert a Ribadavia. Qualsevol es pot especialitzar, però, si s’obre el ventall a cada estètica, hi ha elements nous que ens poden sorprendre i donar al·licients per aprendre més i no quedar-nos estancats.

Quina era la teva feina com a dissenyador gràfic al diari Ara i com hi vas entrar?
Quan vaig entrar a Tot Oci, on vaig estar-hi poc més d’un any, també va començar-hi a treballar l’amic sallentí Àlex Pascual, que al cap de dos mesos va passar al diari Ara i va dir-me que buscaven un altre dissenyador gràfic. Vaig estar-hi uns cinc anys. Fèiem la feina de dissenyar les pàgines de publicitat interna per promocionar el diari: en dèiem d’autopromoció.

Cirque du Soleil

Com és que et van fitxar al Cirque du Soleil, el 2019?
Vaig fer uns primers càstings online seguint les indicacions de la seva pàgina web i els van agradar. Em van proposar fer-ne de presencials a l’ESMUC de Barcelona, el novembre del 2017. Jo vivia a Vallvidrera i vam quedar que em trucarien. Quan ja me n’havia oblidat, al cap de dos anys, em van telefonar quan els va fallar el cantant de l’espectacle Corteo. Van dir-me que si hi estava interessat, em necessitaven ràpidament. Vaig haver de trencar els compromisos que mantenia i amb vint dies em vaig presentar a Montreal, després que em fessin una última videotrucada de confirmació. Vaig parlar amb la directora artística de Corteo i el líder de la banda (band lider), que em van dir que m’esperaven. Em vaig acomiadar de tothom i ben content vaig passar tres setmanes assajant tot sol, perquè l’espectacle ja estava de gira pels EUA. Tot seguit m’hi vaig incorporar a Florida.

A més de viatjar molt, com definiries la teva feina dins del grup?
De moment, he estat a 128 ciutats de 20 països diferents. Veure món sempre és meravellós perquè et trobes amb menjars, temperatures, maneres de parlar i de fer diferents. M’ha encantat descobrir el món a través del Cirque du Soleil, perquè abans no m’havia despertat una inquietud, però ara sí. No suportava els aeroports i ara em són familiars. També és molt interessant veure la reacció dels diferents públics. He arribat a la conclusió que els alemanys són els més extravertits i volen demostrar que l’actuació els ha agradat molt, mentre que als EUA aplaudeixen, s’apaguen els llums i se’n van cap a casa. El dia a dia és atrafegat: dilluns i dimarts són festa, actuem la resta de la setmana, amb tres espectacles els dissabtes i dos els diumenges. En acabar, ens desmaquillem ràpid i agafem un avió cap a la següent ciutat, mentre els tècnics desmunten i arriben l’endemà, normalment. Pel que fa al grup, soc el cantant i una peça més d’una banda de vuit músics, que és com una miniorquestra, amb dos cantants, noi i noia. Ens toca posar veu a una història molt bonica, com a narradors dels detalls musicals.
 
T’ha resultat positiu treballar amb gent d’arreu del món?
I tant! Pensa que dins l’espectacle Corteo hi ha 25 nacionalitats diferents, de manera que interactuem amb russos, brasilers, anglesos, japonesos... Coneixem la manera de fer del món. És molt positiu conèixer gent diversa perquè ens porta a veure formes de fer diferents, que ens donen més recursos per entendre les persones. Són situacions que eixamplen el cervell i ens obren a d’altres maneres de pensar.

Quan temps hi portes i en quins espectacles has intervingut?
El circ té una vintena d’espectacles: els que són fixos a ciutats com Las Vegas, on n’hi ha set o vuit. També n’hi ha a Toronto, Berlín i altres ciutats. D’altres som itinerants, ja que estem voltant per ciutats diferents. Un tercer grup va amb la carpa gran: es poden estar dos o tres mesos a cada ciutat. Des de l’empresa estan intentant treure els itinerants ràpids, en considerar que no els surt a compte per les despeses dels transports. Ens han dit que Corteo s’acaba el 21 de juny del 2026, amb una darrera gira als Emirats Àrabs. Si em posen en un altre xou molt bé i si no hauré de tornar-me a buscar la vida! És emocionalment una mica estressant perquè ara només tinc una feina i de cop s’acabarà. 

Ara el circ fa un espectacle nou a Tarragona?
Justament la setmana passada un dels xous itinerants que volten pel món, Ovo, va aterrar a Catalunya i el vaig anar a veure, perquè molts excompanys de Corteo hi van anar a parar.

«Corteo vol expressar com de bonica és la vida, des del punt de vista d’algú que ja se’n va»

 

Què em pots dir de l’espectacle Corteo?
Dura des del 2005. Va ser creat pel suís Daniele Finzi Pasca i intenta explicar des de la vida un viatge cap a la mort. És un treball molt poètic i elegant. Ens situa en un llit, on hi ha el pallasso que ha mort i comença el funeral. Mentre van arribant amics i familiars, es desperta i explica la seva vida des que era petit, fent diferents números molt ben lligats amb acròbates i  malabaristes, amb la voluntat d’expressar com de bonica és la vida, des del punt de vista d’algú que ja se’n va. Tots hi estem una mica identificats. És una obra que deixa empremta.

Quin paper juga la improvisació en l’espectacle?
Està tot bastant lligat. Anem connectats i el band líder, amb un micròfon ens va codirigint. La improvisació no és fonamental, però sí que hem d’estar molt atents al que passa dalt de l’escenari, sobretot per omplir els espais al buit que requereixen un mínim d’improvisació.

Com vas viure els anys de pandèmia?
Vaig tenir temps de fer mig any de Corteo, però amb la covid es van aturar les representacions durant dos anys i l’empresa es va declarar en fallida. Nosaltres vam tornar a arrencar el març del 2022 a Croàcia. A casa vaig mirar tantes pel·lícules com vaig poder.