Aquest diumenge s’ha viscut un clar exemple de com el ritual d’anar al teatre difícilment s’extingirà. Eren tres quarts i cinc de sis, tot just deu minuts abans perquè comencés l’obra, i la sala gran del Kursaal feia goig de tan plena.
Xavier Albertí ha demostrat que per aixecar una gran obra no fa falta una posada en escena monumental. Amb tan sols una taula i una porta, Albertí ha deixat pas sobre l’escenari a la prosa de Josep Maria de Sagarra. Aquesta destaca sobretot per la seva manera de tractar la maternitat, les qüestions morals i fins i tot una pròpia identitat que els actors han sabut despullar per fer-la sentir natural, coherent, propera, i precisament per això, més dolorosa.
A través de monòlegs, els personatges s’expressen entre ells cercant respostes a les seves preguntes on la introspecció es converteix en una eina primordial. No fan servir la paraula per omplir el temps, sinó per fer una dissecció social i personal. La manera en com cada personatge es buida per expressar els neguits que, en aquella època sovint mal vistos, evoquen la culpa que s’arrossega per dins.
Tot i destacar la qualitat del llenguatge de Sagarra, el cor de l’obra gira a l’entorn del seu relat circular. Esdevé, doncs, la gran metàfora de l’obra. No es tracta d’una història que avança cap un futur esperançador, sinó que es mossega la cua en una crueltat absoluta. Passa en el ventre de Mariagneta, la jove de classe baixa, que serveix com a recipient del qual Marta, la mare d’Eudald, va patir en el seu moment. No es tracta d’un error, sinó d’un pacte d’herència que es repeteix com un patró. El que li va passar a la Marta, quan tenia l’Eudald a la seva panxa, es repeteix, però ara és aquest qui ha de vetllar perquè no tornin a viure la mateixa història amb la seva estimada.
El moment culminant de l’obra és quan el protagonista descobreix la identitat real de la seva mare. La tragèdia ens recorda que tot i que el llinatge pugi d’estatus i vagi lligat amb diners i poder, hi ha presons morals i de sang de les quals no et pots alliberar. L’Eudald, que és un intent desesperat de fugir dels seus orígens, acaba condemnant-se en el mateix destí que va lligar la seva mare.
Quan l’última paraula de l’obra ha estat pronunciada, els llums del Kursaal s’han obert i la sala ha esclatat. Tothom s’ha aixecat a aplaudir en una ovació única. Els artistes, emocionats pel caliu manresà, han sortit reiterades vegades a saludar davant d'un públic que semblava no voler deixar anar aquells personatges.
