A Parcir va presentar Amb ulls de romànic, editat per Rosa dels Vents, el gener del 2025. És una nova forma pedagògica d’explicar els artistes de l’època romànica a l’Edat Mitjana. Inarejos va estar companyat de Violant Bonet, restauradora de Béns Culturals, i de Josep Llobet, president dels Amics de l’Art Romànic del Bages (AARB), per a qui l’obra de Inarejos, proposa un viatge fascinant, profund i sorprenent pel nostre patrimoni medieval. A més de periodista, Joan Pau Inarejos, és jurista i locutor en els àmbits audiovisual i digital, i des de fa tres anys, especialitzat en la divulgació del romànic català a les xarxes socials, que ha convertit en una conversa atractiva. Els crítics consideren que l’obra està a mig camí entre l’assaig divulgatiu i el relat poètic. El llibre està estructurat en quinze capítols, fàcilment llegibles. El títol el justifica com a motiu figuratiu que es centra en la mirada penetrant, que lliga amb el naixement del protocubisme: Picasso en l’estada a Gósol va estar en contacte amb el romànic i va recuperar l’ull compartit d’algunes de les seves pintures. Inarejos va exposar a través d’imatges la visió del romànic amb un projecte divulgatiu basat en l’humor. El Bages n’és un cor bategant, començant per la Seu manresana, Montserrat com a patrona de Catalunya i l’església canonical de Sant Vicenç de Cardona, amb històries significatives com haver estat plató de cinema en la realització de Campanades a mitjanit, d’Orson Welles, el 1965. L’autor va explicar que en una representació antiga de la Mare de Déu de Montserrat, en miniatura gòtica, no hi ha cap rastre de la Moreneta negra, sinó que era una talla blanca. Després d’un procés natural d’ennegriment algú la va repintar en el nou color. Com a restauradora de l’art, Violant Bonet va confirmar que originàriament la talla era blanca, però es va ennegrir perquè està repintada. Se li van fer noves carnacions a la cara, les mans i el nen Jesús. Els colors dels pigments es van tornar foscos en oxidar-se fins a quedar així en l’imaginari popular.
Inarejos va explicar com el romànic montserratí s’integra dins del paisatge de la muntanya, amb Santa Cecília a Marganell, i arreu de Catalunya: Ogassa, Sant Benet de Bages, capitells bonics a l’Estany, Lluçà o Sant Pau del Camp a Barcelona. Pintors del romanticisme es van enlluernar pel romànic, amb la reconstrucció de ruïnes històriques, com el retaule petri de Sant Pere de Terrassa. Va remarcar també els timpans de les esglésies de Santpedor, Sant Martí de Mura, el portal de l’Epifania de la catedral de Tarragona, amb l’escena dels mags d’orient dormint en un dels capitells, Sant Sebastià dels Gorgs, Sant Joan de les Abadesses i Sant Martí de Puigbò a Gombrèn. Sant Sebastià de Sallent és un dels exemples del romànic rodó, orientat cap a Orient. De planta de creu grega, va destacar Sant Cugat del Racó. Va esmentar també que poden xocar devoció i restauració, quan algunes peces són molt estimades pel poble. Li encanta la marededeu del Claustre de Solsona, del segle XII, amb una certa comunicació entre mare i fill, a diferència del primer romànic molt hieràtic. Es va preguntar si a Sant Climent de Taüll el Crist podria ser la nostra Mona Lisa? Als anys 20 del segle passat es va retirar la còpia i ara hi ha un videomapping, de llum i colors, de tal com eren les pintures originals, tot i que no li arriba ni a la sola de les sabates. En aquest sentit, Violant Bonet, en una important aportació, recorda que a Sant Climent de Taüll encara ara hi ha les restes primitives del Pantocràtor que han quedat darrere les parets i són les capes profundes romàniques les que s’han conservat, així com molts trams sencers que no es van arrencar a la seva època, sinó que les primeres capes que van fer els pintors romànics encara estan allà a l’església. Bonet va explicar una doble problemàtica, ja que actualment les pintures de Taüll no s’expliquen bé ni in situ ni al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), perquè caldria saber que una part original es va quedar a Taüll, mentre que al MNAC només hi ha una part del que es va extreure. I és que el problema principal de l’actual patrimoni artístic és la manca de recursos econòmics, que unida a una manca de consciència col·lectiva i del seu desconeixement, fan absolutament imprescindible que artistes i tècnics facin un esforç col·lectiu per divulgar àmpliament les obres artístiques del nostre país, per tal d’arribar d’una manera planera a la gent profana. És molt necessari que des de les institucions s’estimuli la figura dels restauradors i l’interès dels universitaris per la història de l’art.
