Mireia Vila explica que a Manresa, el 1477, Joana i Constança Dragó, acusen Pere de Santacreu, capellà de la Seu, de conductes estranyes. Va ser jutjat pel Tribunal de la Inquisició de Barcelona i va resultar absolt. Les germanes tenien 14 i 16 anys, eren òrfenes i van pactar amb unes dones enemistades amb el mossèn, per difamar-lo a canvi d’uns vestits. Santacreu les desacredità per promíscues, borratxes i presumides. Amics del capellà els van fer agafar por, amenaçant la Joana que estava embarassada, amb tenir problemes en el part. El veguer va empresonar-les per perjures i mentideres. Van sortir amb llibertat condicional, però havien de presentar-se diàriament al convent de Sant Domènec, on van denunciar que eren violades sistemàticament. Tot i així, en comparèixer davant les autoritats es refermaven en les acusacions. Amb totes les intimidacions rebudes, van canviar el testimoni i es va acabar el judici. En retractar-se, van ser castigades i assotades públicament.
El 1606, es va detenir Antoni Moliner, àlies barbut, immigrant d’origen occità, que feia de pastor a Manresa, amb fama de sanador i endevinaire. Diferents testimonis van explicar a l’inquisidor, que d’acord amb un ritual, va atendre un noi amb el coll torçat, que li havien provocat les bruixes. Una d’elles de color bermeja i no muy vieja, li va posar la mà al coll i el va curar. Moliner explicà que els rituals els havia après del pastor, Bernat Costaseca, també occità. La bruixa vermella i no molt vella, Donsa Cadevall Nebot, estava considerada la principal de Manresa. Els occitans, que havien fugit de les guerres de religió, eren mal vistos i anomenats gavatxos, i van ser castigats amb cent assots públics i cinc anys desterrats de Manresa. Els oncles materns de la Donsa eren de la família dels Amigant, així que no li va passar res.
A Manresa, els aiguats del 1617, es van endur la resclosa de la Séquia, amb afectacions als ponts vell i nou, la muralla, molins, adoberies i camps de conreus. La població, traumatitzada, va veure com el Consell municipal es gastava molt diners amb misses i processons. S’inicien els processos arran de la intervenció del caçador de bruixes Cosme Soler, àlies Tarragó. Personatge fosc, originari de la Baronia de Rialp, anava pels pobles on hi havia sospites entre els veïns i s’oferia per descobrir si realment hi havia bruixes. Deia, que tenien una marca a l’esquena, una urpada del diable, que només ell sabia veure. A l’octubre de 1618 es deté gent simultàniament a Sallent: Jerònima Pons, Joana la Negra, executada el dia 30; a Sant Feliu Sasserra: Felipa Esperança Gallifa, nora de la Joana; a Santpedor en van detenir cinc, començant per Jerònima Vinyes; a Manresa, el dia 24, diverses més: la primera que van penjar com a càstig exemplar va ser la gironina i després la Caterina Mas, l’occitana. En assabentar-se els consellers d’Igualada de l’existència del Tarragó, també el van contractar. A Artés, en fa capturar quatre, una a Horta, la Caterina Freixa, processada el 1619. L’acusaven d’haver extirpat el fetge a una criatura per mitjans diabòlics. Catorze juristes com Pere Gil denunciaren la irregularitat dels processos i s’hi van oposar documentalment. El 1622 va sortir un decret que va traslladar els processos a l’Audiència de Barcelona. A Calders, Joana Oller va denunciar com a bruixa la dona del batlle. Els llibres del Racional i del Clavari mostren les despeses dels que intervenien en la repressió.
A Manresa i Santpedor les acusades eren alimentades a la presó pels consells municipals, per ser jutjades i condemnades a càstigs exemplars, o a la forca a la plaça pública. Els judicis incloïen tortures com el torn. Els batlles presidien els judicis, que portaven experts en lleis com Josep Sala, jutge de la Baronia de Sallent i Santpedor. El ducat de Cardona tenia un botxí en plantilla, Jaume Rosés, que va penjar les bruixes, la majoria forasteres de Manresa i Santpedor. A l’Esteve i la Salvadora Corominas els agradava querellar-se amb els veïns. De Sant Fruitós van passar a fer d’hostalers al Pont de Cabrianes, on van topar amb el bandoler Perot Rocaguirnarda. Després a Santpedor van ser empresonats per bruixot i bruixa. Als consellers de Manresa els interessava que fossin declarats com a tals per invalidar el testimoni d’un litigi amb l’abat de Sant Benet, amb qui van testificar a favor, en contra del veguer manresà. Vigilats i allotjats en cases particulars, l’Esteve va fugir, però la Salvadora va ser penjada el 1620. En canvi, Magdalena Rondó es va salvar: empresonada el 1636; la inquisició de Barcelona la va alliberar. A Catalunya, el degoteig s’allarga fins al 1787, quan Maria Pujol (la Napa) de Prats de Lluçanès, empresonada per bruixa, va morir en estranyes circumstàncies a la presó.
