La historiadora Mireia Vila va fer una conferència inèdita sobre la bruixeria a Manresa i els entorns al Casal Cívic El Castell, convidat per l’Associació Viure i Conviure. En rebre dos encàrrecs, de l’Ajuntament de Santpedor i Manresa, d’estudiar els processos de bruixeria dels dos municipis, va documentar-se sobre la qüestió. En una primera part va fer referència al context històric, basant-se en altres autors que han aprofundit en el tema, i a la segona va parlar de casos concrets esdevinguts a pobles del Bages. Cal remarcar que les informacions sobre Manresa i Santpedor són inèdites. Pel que fa al concepte de bruixeria és molt diferent el nostre del que tenia la gent segles enrere, quan era una amenaça que va comportar càstigs, tortures, judicis i l’assassinat de moltes dones arreu d’Europa. Dels segles XV al XVII, la gent entenia per bruixes els membres d’una secta d’heretges universal, que es reunien en uns rituals nocturns, en alguns llocs anomenats aquelarres, que adoraven el diable i abjuraven de la fe cristiana. Solien ser rituals semblants a les orgies, on menjaven, bevien i ballaven desenfrenadament, amb pràctiques sexuals amb el dimoni. S’untaven amb ungüents i seguint les indicacions del diable, es dedicaven a fer mal mitjançant els maleficis, mataven criatures i provocaven catàstrofes que destruïen collites, amb tempestes i calamarsades.
A finals de l’Edat mitjana, els teòlegs canvien la idea sobre el diable que no podia actuar a la Terra, només ho podia fer Déu, mitjançant la divina providència. Així, les tempestes les enviava Déu per castigar la humanitat pels seus pecats. A finals del segle IV, Agustí d’Hipona deia que sí que podia tenir tractes i mantenir relacions sexuals amb els éssers humans. Així doncs, les persones que feien remeis i conjures estaven a un pas de ser acusades de tenir tractes amb el diable. Van haver-hi canvis en el tema de la reglamentació de la medicina a la majoria de ciutats europees: sorgiment d’estudis oficials i dels apotecaris, antecessors dels farmacèutics. A la Corona d’Aragó, els practicants de medicina havien de passar un examen per poder exercir. En van quedar al marge les llevadores, que feien amulets, invocacions i conjurs, quan el part era un moment perillós, en què tant podia morir la mare com el fill. El part era un moment màgic que podia decantar-se cap a la vida o la mort. Així, les llevadores feien por, sobretot als homes, perquè les dones que estaven de part es tancaven a l’habitació amb elles. Aquests canvis de mentalitat es comencen a propagar entre la gent i s’ajunten amb la tradició de la creença d’un esperit femení que es ficava dins les cases de nit per fer mal a les criatures. Els primers que van escriure sobre els perills de la bruixeria van ser els inquisidors, com a encarregats de combatre qualsevol heretgia. El primer tractat del 1484 que va tenir èxit va ser el Malleus Maleficarum, Martell de bruixes, escrit per dos inquisidors alemanys, que es va traduir a molts idiomes, com a manual de referència.
Del camp de les idees es passa al de les persecucions, arran d’un seguit de factors. Hi ha qui apunta que com menys centralitzat està un territori, té més possibilitats de processos de bruixeria que acabaven amb execucions. Les ciutats estat del centre i nord d’Itàlia, al voltant dels Alps, Occitània i Catalunya, a banda i banda del Pirineu, d’on procedeix la paraula bruixa, que té l’origen en una llengua indoeuropea. A les valls d’Àneu, el 1420, per primera vegada es qualifica com un crim que han de perseguir les autoritats civils. Vila va esmentar aquests poders més fragmentats, on les elits locals es deixen influir pel que pensa el poble i no els tremola la mà per torturar la gent, en una època en què la judicial és legal. Era habitual penjar bruixes d’una corriola amb pesos als peus per dislocar les articulacions. Un altre factor seria el climàtic, amb el refredament de la petita edat del gel que es va allargar fins al segle XIX. Com més humitat i fred, hi ha més persecució de bruixes i bruixots. També hi ha el factor social, dels assenyalats dins d’una comunitat, com les persones diferents, vistes com a estranyes i enemigues dels governants. El perfil més freqüent era el d’una dona sola i forastera. Arreu d’Europa apareixen els caçadors de bruixes. A Catalunya, entre 1618 i 1620 té lloc el pitjor període, amb una gran repressió, en què milers de persones van ser processades i moltes executades. Els judicis són conduits per les autoritats locals, com ara els batlles, a qui no els tremolava el pols per enviar- les a la forca. Els precedents van ser uns forts aiguats, coneguts com a diluvi, del novembre de 1617, amb danys catastròfics arreu del país.
