Lluís Alsedà Soler

De jove va pertànyer a la Comissió per la Promoció Política (CPP), que va donar pas a la Unió Socialista del Bages (USB), on va formar part de l’executiva. N’era membre del front de barris i va participar en la gestora de l’associació de veïns de la Plaça de Catalunya. Després, va ser secretari d’Organització de la setena federació del PSC. També havia format part de la Coordinadora de Barris de Manresa.

- Quina valoració fas de l’exposició Franquisme a Manresa 1939-1975. Resistència i repressió?
- Hi he trobat a faltar el paper de les associacions de veïns de Manresa, que va ser fonamental, perquè la política estava més connectada amb la societat mitjançant el sindicalisme, ja que la incidència del PSUC es vehiculava més a través de l’acció sindical de CCOO. Les AV  aglutinaven gent del PSUC i de la USB. Cal explorar aquest paper de les AV en relació a l’Assemblea del Bages (AB), que era un ecosistema molt diferent al de Barcelona. Penso que l’AB va funcionar infinitament millor i va ser molt més efectiva que la nacional. En un acte de l’Assemblea de Catalunya, que tampoc no reflecteix l’exposició, vam fer un viatge d’anada i tornada de cinc persones a l’hotel Mont Thabor de París, per anar a veure el president Tarradellas a l’exili, per tal de gravar-li un missatge de suport a l’Assemblea, amb un casset del  pare. Com que es va trencar la cinta ja ningú el recorda.  

- Com vas viure els primers anys de militància política?
- A finals de 1973, la Teresa Torra em va proposar entrar a la CPP. A Manresa interpretava que estava en un món real a diferència de la universitat, on mai no vaig entendre que es parlés de sindicalisme i d’aproximar-se als comitès obrers de CCOO de les fàbriques. La CPP després va ser la USB. Tinc la memòria política d’aquella època una mica fragmentada, perquè era una etapa de clandestinitat. He estat dues vegades en reunions de l’Assemblea de Catalunya. Vaig comprar-me una jaqueta de pana per anar a reunions passant desapercebut. No vaig entendre res, a causa del joc d’escacs dialèctic. Havies de ser un expert i baixar al tercer nivell de llenguatge per comprendre-ho, em faltava informació del que s’estava coent: tot era clandestí. Vaig anar a les reunions que es van fer després de la detenció dels 113. L’Assemblea del Bages era unitària, malgrat que els del PSUC tenien la seva ideologia, a Manresa hi havia un ambient de col·laboració amb la USB, mentre que a Barcelona la situació era molt diferent.

Unió Socialista del Bages

- Quin va ser el teu paper a la USB?
- Seriós, amb molta implicació. Vaig entrar molt de pressa a l’executiva del grup. A l’executiva hi havia Josep Camprubí, Ignasi Perramon, Gonçal Mazcuñán, Miquel Asensio... Organitzativament hi havia un representant de cada front, el meu era el de barris. El Mazcu i jo érem els responsables de la multicopista i guardàvem el ciclostil al zulo d’una casa que tenia llogada Ignasi Perramon a la zona de Balsareny, amagat sota unes rajoles,. Un dia d’aquests vam anar-hi per veure si existia, però no hi vam poder entrar. Hi anàvem quan havíem de fabricar material. Feia les octavetes que repartia el grup.

- Hi ha algun altre fet inèdit que no s’hagi explicat fins ara?
- Sí. Manresa estava dividida en dues parts amb la carretera de Vic pel mig. D’una ens n’encarregàvem nosaltres i de l’altra el PSUC. Quan hi havia bustiades unitàries era molt clar quina part de la ciutat  corresponia a cada col·lectiu. Hi havia un responsable o cap de la bustiada d’on sortia tot el material. En la segona en vaig ser el cap i per part del PSUC, en Sala. Tenien un aparell de propaganda molt bo al carrer Cantarell fins que va caure. La qualitat de les seves octavetes era força millor que la nostra. Quan hi va haver les detencions, feia de contacte amb ells, per intercanviar informació. Ens trobàvem en un cinema. El meu controlador era Josep Camprubí. Quan un dia no es va presentar em va dir que l’havien agafat i que marxés. Ara, segons em va explicar l’Ignasi Perramon, el que va passar és que van anar a Barcelona, per desaparèixer durant un temps.

- Com fèieu la distribució?
- El Mazcuñán i jo ens basàvem en un mapa de la ciutat retallat per zones. Passàvem una pila d’octavetes i un tros de mapa als coordinadors de zona que el donaven a les parelles que feien efectiva la bustiada. El qui els controlava els deia que a tal hora, haguessin acabat o no, ho havien de deixar i passar per davant d’un lloc a cada zona en vistes al carrer. Es podia controlar el pas de les parelles distribuïdores des de l’interior.

- Quin era el contingut?
- La majoria eren bustiades de caràcter unitari, amb un text pactat de resolucions de l’Assemblea del Bages; crides a la mobilització o per conscienciar la població davant de fets greus que estaven passant.

- Vau viure situacions perilloses o conflictives?
- Vam fer algunes imprudències. Un dia no vam acabar les octavetes, només estaven fetes per una cara, i les vam baixar a Manresa. Quan vam pujar cap al zulo, prop de Balsareny, ens va parar la guàrdia civil. Vam tornar a néixer perquè el Mazcu, quan estàvem carregant el cotxe, va dir ‘tinc un mal pressentiment’. Vam desmuntar les portes i dins vam posar-hi les octavetes. Van registrar el cotxe, però no les van trobar. Vam pensar que havia estat arran d’una delació. Vam tornar-hi i les vam acabar de fer.

 «Quan Jordi Marsal em va proposar el retorn al PSC, em vaig acomiadar per sempre més de la política»

 

Partit Socialista de Catalunya

- Fèieu servir normes de seguretat?
- D’entrada ens les preníem molt seriosament. Tenia un paperet amb alguns telèfons que em posava a l’etiqueta de la jaqueta, per això la memòria és una mica fragmentària. Més endavant en vaig ser el secretari d’organització. Amb el canvi polític, quan la USB es va partir, vaig anar a parar al PSC fins a l’agost de 1978, quan vaig venir de permís del servei militar, en què el partit s’havia ajuntat amb el PSOE i vaig tornar el carnet.

- Quina relació vas tenir amb Pep Centelles?
- Érem amics de l’ànima i me l’estimo molt. Com a secretari d’organització de la setena federació del PSC i conjuntament amb el Pep vam decidir que Joan Cornet fos l’alcalde de Manresa. Era qui vestia millor de la penya i tots dos vèiem claríssim que havia de ser el candidat. D’entrada no ho va acceptar, però un dia el vam anar a veure i el vam convèncer amb l’argument que ja havíem encarregat els cartells, que costaven una fortuna. Si no acceptes què farem?, li vam dir. Ho va fer. També m’estimo molt el Pere Bascompte, a qui vaig donar una emissora de ràdio pirata que sospito que va anar a Terra Lliure.

- Quan vas caure políticament en desgràcia?
- Sempre he estat dialogant i pactista. De cara a les eleccions generals de 1977 vaig negociar amb els carlins. Mai no m’han importat les etiquetes, sinó que la gent compleixi amb el que s’ha compromès. La direcció dels socialistes ho va trobar políticament incorrecte i em van defenestrar. Per treure-se’m de sobre, van ser prou elegants, en proposar-me que anés d’alliberat a muntar el partit al Berguedà i al Solsonès. Vaig viure a Casserres de rellogat, a casa del Josep Montserrat, professor de filosofia de l’Autònoma. Voltava de Cardona a Berga fins que l’1 de gener de 1978 me’n vaig anar al servei militar. En tornar, l’abril de 1979, Jordi Marsal  va proposar-me retornar al partit com a secretari de la setena federació. Vaig dir-li que s’havia de decidir col·lectivament com establia la democràcia interna i em va respondre que això era igual i que ja ho arreglaria. Així que em vaig acomiadar per sempre més de la política.
 

Associacions de veïns

- Quan vas entrar a col·laborar dins les associacions de veïns?
- Havia estat en el procés previ a la legalització de l’AV de la plaça de Catalunya. En tornar de la mili, vaig dedicar-me novament a l’associació, estava a la Coordinadora de Barris de Manresa i amb el Pere Bascompte érem els representants a la Coordinadora de les associacions de veïns de Catalunya, cosa que ens va permetre muntar la I Assemblea de les AV catalanes, celebrada a Manresa. No em vaig entendre amb Víctor Feliu. En casar-me, vaig marxar de Manresa.

-Dins la Coordinadora de Barris organitzareu el recital del Congost, famós per la falsa amenaça de bomba?
- El lema era Tots junts per una Manresa més nostra. Hi van participar Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet, Joan Isaac... En l’organització també hi havia M. Oreto Alsina. Una persona de la penya es va oferir a portar un equip de música que treia espurnes per tot arreu. Centelles va dir que la música s’havia d’escoltar bé. Vaig trucar a un professional que llogava equips de música, amb un cost de 300.000 pessetes. Sense tenir un duro li vaig dir que endavant. Em vaig tirar a la piscina sense saber si hi havia aigua. A mig recital, la policia volia desallotjar el pavelló per amenaça de bomba. Els caps de l’equip de seguretat, Enric Martí i Maties Sala, es van dedicar a organitzar jocs a fora. En registrar-ho, vam trobar una caixa amb els cables. La policia volia esperar els artificiers, però vaig dir que l’obriria jo sota la meva responsabilitat. No tenien prou efectius per acordonar la zona. Se’n va encarregar Maties Sala i el recital va continuar. En l’etira i arronsa va intervenir el representant d’un dels cantants que hi tenia molta experiència.

- Què va passar a la Marxa de la Llibertat al Passeig, el 1976?
- Havia quedat amb el Vizcaíno i d’altres per signar els papers d’autorització pel recital del Congost. El constructor Toni Bacardit s’ho mirava, mentre dos policies em van seguir i em van ficar dins del baixos d’una entrada. Em van registrar el macuto, que el Miquel Asensio havia deixat al bar Panamà dels pares el dia anterior. Van trobar-hi una nina retallable amb una minifaldilla, una primera pàgina de la revista El Jueves, amb una dona despullada i els papers de la recollida de signatures per demanar el permís d’autorització al govern civil de l’acte del recital musical del Congost, que es va celebrar un mes després.

- Quina valoració en fas, d’aquests anys?
- Vam abandonar el blanc i negre per passar als tons de grisos. Vaig adaptar-me molt malament a l’època. En les reunions del PSC havia de dir el contrari del que pensava, sobretot amb la qüestió del pacte amb els carlins. Vam acabar a crits amb membres de l’executiva per diferències d’opinió. Aquí va començar la desconnexió política.

Docència i recerca

- Quina ha estat l’experiència com a docent?
- Bona, perquè el que he après ha estat gràcies a l’ensenyament. He valorat molt la docència, que ha de ser compatible amb la recerca. Quan ensenyem diem que determinades qüestions són un problema de pissarra, que és molt interessant a l’aprenentatge, perquè serveix a l’alumne per poder fer pràctiques. Els materials acadèmics s’entén que són didàctics. En canvi en recerca s’aplica el mètode científic. Ha estat una evolució. Ara a l’Autònoma hi ha el nou grau de matemàtica computacional i analítica de dades, del qual he estat coordinador del pla d’estudis, amb l’objectiu de plantejar-nos què han de saber els alumnes quan acabin. Va ser una experiència molt empàtica. Penso que s’està ensenyant IA i matemàtica computacional seriosament i que ara hi ha més gent que abans que és conscient del seu compromís social.

- Quina valoració fas de les polítiques educatives en matemàtiques, els darrers 50 anys?
- En l’organització administrativa de la docència en matemàtiques, pitjor impossible. Els polítics no entenen què vol dir ensenyar matemàtiques ni què s’ha de fer perquè els alumnes n’aprenguin, ni què vol dir saber matemàtiques, ni que per aprendre-les cal un professor que s’estimi les matemàtiques. Els polítics miren normatives i permeten que els arquitectes o geòlegs que no en saben facin classes de matemàtiques i si van a concursos tenen més puntuació que nosaltres. Confonen els drets dels professors amb els dels alumnes, que són els de tenir un bon ensenyament. Com diu un company, “l’infinit dels polítics són quatre anys”.

- Quina ha estat la teva aportació principal en el camp de la investigació matemàtica?
- El que valoro més de la situació actual és que soc capaç, gràcies a l’experiència acumulada, de fer arguments científics matemàtics que barregen disciplines abstractes amb aplicades, com els grups hiperbòlics i els mètodes numèrics.

- Quina valoració fas dels companys investigadors?
- Soc de l’àrea de sistemes dinàmics, que estudia l’evolució de models que depenen del temps. Som descendents del barceloní Carles Simó i tenim un alt nivell d’exigència perquè els seus deixebles, els nostres mestres, han estat molts durs amb nosaltres, ja que ens han format en una tradició molt espartana, de treball, reflexió i estudi. De la majoria de companys n’estic molt orgullós i penso que fan molt bona feina.

- Quina ha estat la teva participació en congressos?   
- Són obligatoris i fonamentals. No hi ha ciència sense congressos. El més important és el que passa fora, on es fan amics d’arreu del món. Aquesta part social potencia col·laboracions futures i són importants les discussions al corredor, on s’aprèn molt.      

 «Cal finançar la recerca en IA per entendre com funciona, per després poder-la aplicar»

 
                                                   
- Què en penses de la Intel·ligència Artificial?
- Ara mateix ningú no sap què és ni com funciona, perquè hi ha un problema seriós amb la definició. Quines disciplines se’n consideren? Amb l’optimització en xarxes neuronals no n’hi ha prou, cal incloure les decisions semiautomàtiques, independentment de la tècnica que es faci servir. És mentida dir que tot és IA. El govern està enganyant els empresaris, que no saben què fer, però sí que s’hi han de posar, ara bé, no amb estudiants que només hi han jugat. Les iniciatives de digitalització políticament estan pensades per a les pimes per millorar la seva productivitat. Ara bé, la política que estan fent perquè funcioni és errònia. El que cal finançar és la recerca en IA per entendre com funciona, per després poder-la aplicar. Ara mateix només es fan simulacions i s’estan canviant processos que ningú entén com van, encara que de vegades s’obtinguin uns resultats espectaculars. De moment no estem posant les garrofes allà on han d’anar.