Em dic Joan Perarnau Garriga i tinc 41 anys. Vaig començar els estudis musicals a Manresa i no gaire més tard contrabaix al Conservatori amb Imma Grimalt. Recordo que no hi havia nens que triessin aquest instrument per començar. Durant els anys inicials vaig tenir la sort de participar en molt bons projectes musicals com la JONC. A partir d'aquí ja tenia molt clar cap a on volia enfocar la meva vida. Tot i així vaig cursar tots el estudis fins acabar batxillerat. M'encantaven les ciències, però la música em proposava una aventura més infinita.
De Manresa vaig marxar a Londres on vaig estudiar a la Guildhall School of Music and Drama de Londres, amb Thomas Martin. Des d'allà se'm van obrir els horitzons amb oportunitats com la Jove Orquestra Nacional d'Espanya i una mica més tard el Pacific Music Festival al Japó, el 2003. Aquesta experiència va ser una de les raons per les quals m’hi vaig traslladar, amb una plaça en una orquestra que s'acabava de crear a la prefectura de Hyogo. Tornant a Catalunya al cap de tres anys, no va ser fàcil però poc a poc vaig tornar a tenir oportunitats, amb una breu parada a Birmingham pet acabar els estudis. Una de les experiències que em va fer tornar va ser poder entrar a formar part de l'Orquestra del Festival de Verbier, a Suïssa. Aquell mateix any, també vaig tocar a l'Acadèmia del Festival de Lucerna, amb Pierre Boulez.. No ho sabia llavors, però aquesta seria una relació musical amb Suïssa crucial per a la meva trajectòria i inspiració, que per sort encara dura i em porta a viatjar pel món amb l'Orquestra de Cambra del Festival de Verbier.
Després d'un període una mica difícil, vaig entrar a formar part a l'Orquestra de Castella i Lleó. Allí vaig passar tres anys fins que sense buscar-ho seriosament, vaig tenir l'oportunitat de fer una audició per l'Orquestra Nacional de Nova Zelanda i vaig acabar quedant-m'hi el 2013. Podria dir que la meva vida a Nova Zelanda és bastant més tranquil·la que a la majoria de llocs on he viscut. Hi ha un ritme més lent, potser com a totes les illes del Pacífic. Nova Zelanda té aquest punt. La feina a l'Orquestra em porta per tot el país, però també em proporciona temps per poder gaudir de la vida personal. Està tot bastant encarat cap a l'aire lliure, caminar, els boscos, els ocells. Podria fins i tot dir que convida a la reflexió més sovint. El que em sorprèn més és la quantitat d'espai sense gent ni aparent desenvolupament humà i/o urbà. Sobretot a l’illa sud et pots fer la idea de com hauria estat Europa abans que es desenvolupés tant. I com a clixé, però també realitat, aquesta natura expansiva fa de Nova Zelanda un país molt especial.
És un moment curiós. Per una banda amb la meva parella tenim un anhel de viure en una zona més rural que no un barri residencial de Wellington, que és la capital del país. Poder gaudir de més espai verd, arbres fruiters i fins i tot animals. Però la raó més gran és la recerca del silenci. S'està tornant extremadament difícil trobar silenci de veritat en el món en què vivim. Per d'altra banda tenim una opció de provar de viure a Singapur. No cal dir gaire més per veure que són gairebé opcions contràries i ara mateix estem sospesant quin és el millor camí cap endavant. Tornar a Catalunya sempre és especial. El fet de visitar-la un cop a l'any concentra l'experiència i es fa més profunda. Hi ha moltes coses que trobo a faltar, però també m'agrada poder experimentar el món d'una manera més oberta i expansiva. Ara per ara no tenim pensat tornar permanentment, però mai està descartat del tot.
Joan Perarnau Garriga toca a l’Orquestra Nacional de Nova Zelanda, on viu des de fa dotze anys.
