Cristina Masanés Casaponsa

- De joveneta, havies col·laborat a Regió7?
- A segon de BUP vam fer-hi una visita escolar al local del Puerto Rico. En sortir, volia treballar de periodista. Al cap d’un parell de setmanes, vam anar-hi amb una amiga per oferir-nos a treballar a l’estiu. Recordo que vam desgravar entrevistes i realitzar un parell de reportatges: Les piscines municipals a l’estiu i El Passeig i els gelats. Al nou curs, un professor de Filosofia em va fer canviar d’opinió. Però amb els anys, vaig acabar escrivint molts articles periodístics.

«Els dos anys que vaig estar a l’institut Lluís de Peguera van ser meravellosos, enriquidors i educatius»

El Peguera i Tabola

- Vas notar un canvi en passar de la Badia Solé al Peguera?
- Quan estudiava a la Badia Solé vaig veure darrere l’institut Peguera, en un edifici baixet que era el menjador, una pintada que deia: ‘T’imagines que hi ha una guerra i ningú no hi va?’. Aquest eslògan pacifista em va convèncer: ‘he de venir aquí’. Vaig ser feliç, en gaudir dels millors anys dels instituts públics del país, en què el coneixement donava l’opció d’igualar-te socialment. Van ser meravellosos, enriquidors i educatius. Tot i així, m’agradaria saber com eren els claustres, perquè hi havia la meitat del professorat que anava amb corbata i que es feien tractar de vostè i l’altra meitat comunistes, amb sandàlies, vestits hippies i fumaven. Eren col·legues. Mentre el professor de literatura Ignasi Bajona em va fer estimar el Quixot, però era molt conservador i ens feia mantenir una gran distància; Joan Badia, que en va ser director, era molt més proper: representava tot un altre món fent les classes. Tinc un gran reconeixement al Peguera d’aquells dos anys. Se’m van obrir moltes portes, com la de la filosofia, gràcies a l’estimat professor Evelio Moreno, de gran record.
 
-Com va ser el teu pas per Tabola?
-L’any 1981 a les classes de l’institut hi havia els que anaven vestits amb jaqueta de pell negra, cadenes i xapes d’ACDC; i els del macuto i el Nuclears, no gràcies; tota una festa! L’amic Manel Fontdevila va comentar-me que el seu germà Ramon, amb Joan Morros, Núria Torra i d’altres s’activaven per dinamitzar la cultura entre els joves. Acabaven de crear Tabola i necessitaven enllaços a l’institut. Vaig aprendre a treballar col·lectivament i assembleàriament. Mitjançant les pel·lícules de Cineclub a la Sala Loiola, que després va ser Sala Ciutat, vaig descobrir directors com Fassbinder o Rohmer, que em van obrir un nou horitzó.
 

Marxarons

- Com va anar la conversa a Pessics de Lletra, amb el poeta Gerard Cecchini Cisneros sobre Marxarons?
- Molt bé, il·lusionada de participar-hi. Sabia que des de fa anys s’organitza el festival de Tocats de Lletra a Manresa, consolidat i amb molts convidats. Un gran tetris organitzatiu que transporta la poesia cap a diferents àmbits socials. Es va fent porosa i va deixant llavor treballant amb col·lectius tan diversos com Ampans, els malalts d’Alzheimer, els instituts o les escoles. Un gran encert. Marxarons és un llibre que parla del llenguatge i de com construïm el món a partir d’aquest. Com ens fem a nosaltres mateixos i ens formem com a subjecte a través de la paraula. Quina diferència hi ha entre el llenguatge de l’infant o aprendre’l quan l’has perdut, a causa d’un ictus? Són dues situacions de zero lingüístic, però totalment diferents.
 
- La prestigiosa crítica Anna Guitart va afirmar que Marxarons és el llibre més bonic que havia llegit els últims mesos, oi?
- Marxarons ha estat una sorpresa. És un llibret petit i discret amb un gran ressò. És un assaig narratiu, de no ficció, que ha estat llegit per gent molt diferent. He participat en molts clubs de lectura, que són una gran font d’aprenentatge, i se n’han fet moltes ressenyes. Valoro totes les crítiques, fetes amb gran generositat, que he llegit atentament. Ara bé, la d’Anna Guitart em va fer molta il·lusió.
 
- Marxarons, a més d’un homenatge al llenguatge, té relació amb l’afàsia i l’ictus del pare?
- Sí. Explica la pèrdua del llenguatge, que és l’afàsia que va patir el pare fa uns vint anys com a resultat d’una embòlia o ictus cerebral. Aquest fet l’agafo com a motiu per parlar de la relació dels humans amb el llenguatge. Tina Vallès va dir en una ressenya que ‘aquest és un llibre sobre el nostre pare llenguatge’. Heidegger ho va dir molt bé quan va escriure que el llenguatge és la casa de l’ésser.
 

Biografies i dietaris

- Com són els assaigs narratius biogràfics sobre Lídia de Cadaqués i Germaine Gargallo?
- A tots dos vaig fer-hi molta recerca i documentació, a més de lectures teòriques. La primera és una dona de Cadaqués del segle XIX i XX, una peixatera, que va viure convençuda que era el personatge d’un llibre: Teresa la Ben Plantada, d’Eugeni d’Ors. I Gargallo és una parisenca que va construir-se com una gran seductora, una nimfòmana. M’interessava investigar què passa en algunes vides perquè sigui necessària la construcció d’una identitat delirant. En el cas de la Germaine, explico la figura de la seducció, que es construeix com una promesa de satisfacció del desig i la mirada de l’altre. Es tracta de dos assaigs narratius que es llegeixen com dos relats.
 
- Eroica és més que un dietari escrit durant la pandèmia?
- Eroica entra en aquest gènere tan ampli que són les escriptures del jo. Va néixer com un diari de confinament. Quan ens vam tancar, vaig quedar sola i vaig decidir que cada matí sortiria al pati per fer una fotografia del cel en format quadrat, com si mirés per la finestra, perquè és un cel confinat. Feia molt temps que no escrivia a mà, però vaig agafar una llibreta i vaig decidir que no passaria d’una pàgina i mitja al dia, deixava un tros en blanc per després retallar-hi la foto impresa i enganxar-la. Quan ens vam desconfinar, vaig picar el text a l’ordinador i el que fins llavors era un dietari real va deixar de ser-ho perquè el vaig reescriure. Eroica, un títol que remet a la Tercera Simfonia de Beethoven, parla sobre les generacions de dones en una família. Recupero la mort de la mare, a qui poso en contacte amb la meva filla, que no es van conèixer, i faig que es trobin en un text. Però també hi ha molta observació de la natura i una altra forma de viure el pas del temps, en textos molt breus i depurats.
 
- Has fet llibres per encàrrec?
- Sí. Vaig fer el text sobre Cadaqués, amb l’amic Jordi Puig, editor especialitzat en la fotografia de paisatge sobre la Costa Brava i l’Empordà, amb una cinquantena de llibres editats. I també Estimat mestre, un conjunt d’entrevistes amb personatges mediàtics com Jordi Pujol, Ernest Maragall, Xavier Rubert de Ventós, Anna Veiga, Miguel Poveda, Mònica Terribas, Màrius Serra i Beth Rodergas, sobre els seus anys d’escola. Els que van estudiar durant la II República, el franquisme (des del Liceu francès fins a l’escola pública, els Nacionals), durant la democràcia i l’arribada de l’ESO, una pinzellada de la història educativa del país.
 
- Què em pots dir sobre els estudis de gènere que vas cursar a la Universitat de València?
- A Barcelona, en aquell moment hi havia només el grup Duoda, que oferia un doctorat de gènere. En conèixer la crítica literària Giulia Colaizzi, establerta a València, em va oferir cursar el doctorat de gènere interdepartamental que feien, amb estudis de filosofia, psicologia, literatura i història de l’art, sempre des de la perspectiva de gènere. Hi vaig fer seminaris puntuals i hi vaig presentar la tesina. Els feminismes són transversals i han vingut per quedar-se. S’ha obert un nou paradigma, conjuntament amb els ecologismes. Ara tenim una àrea d’igualtat als ajuntaments, però això és resultat de dècades de feina reivindicativa. 

 «Els feminismes són transversals i han vingut per quedar-se» 

 

Museus

- Havent estudiat filosofia, com és que treballis professionalment en museus?
- Perquè als museus hi ha més diners per pagar gent que escriu que no en d’altres àmbits com la premsa. D’altra banda, com que l’art contemporani és molt conceptual, s’ha d’explicar i passar per la paraula. Com deia Tom Wolfe, és “la paraula pintada”. Hi he trobat l’encaix, ja que des de la filosofia puc aportar conceptes al món de l’art. Sobretot col·laboro amb el MACBA, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, per al departament de col·lecció, com a autònoma. Faig textos sobre les obres. Alguns van a la web, altres a les cartel·les de les exposicions, als fulls de mà i als vinils.
 
- Has estat responsable o curadora d’altres exposicions?
- Sí. Una va ser resultat d’una recerca sobre dones artistes de l’Alt Empordà, que vaig presentar al Museu de l’Empordà. Un altre projecte, aquest no expositiu, va ser al Museu de Granollers. La directora em va demanar que li fes una proposta de festival sobre el pensament vinculada al museu d’art. Vam agafar una obra del fons i vam veure sobre quin tema o concepte ens convidava a parlar. Llavors, vam programar quatre dies de debats, diàlegs i xerrades sobre aquest concepte. És anual i en diem Opera Aperta. Festival d’art i paraula de Granollers. Perquè és una obra, una òpera, que s’obre cap al pensament.
 
- Vas coordinar cursos d’art i pensament a La Mercè i a la Casa de Cultura de Girona?
- Va ser un projecte entre el Centre Municipal La Mercè i la Casa de Cultura de Girona per fer vuit sessions (quatre a cada lloc) i sumar públics. Els vaig proposar creuar filosofia i art. Amb el títol: Mirar amb la paraula, els filòsofs pensaven sobre obres d’art i els resultats van ser extraordinaris. 
 

Periodisme

- El periodisme dona per viure o és un complement?
- Dona per malviure. La paraula no té valor, no es paga. No és cap demèrit per a les empreses papereres, però els que posen la tinta i el paper cobren més.
 
- Com enfocaves els articles per a les diverses publicacions?
- A El Punt hi feia articles d’opinió. A l’Avui, pàgines d’art. A Sàpiens potser hi vaig fer-hi cent articles en uns deu anys. És una capçalera que va copiar el model de la BBC: l’historiador domina un tema acadèmic i el periodista el llenguatge divulgatiu. Així, és el periodista qui redacta el text i l’especialista l’assessora i el revisa per detectar-hi errors. Els articles van signats pels dos. S’ha aconseguit una revista d’història en català dirigida a un gran públic. També col·laboro a L’Avenç, amb articles sobre pensament, exposicions i alguna ressenya de llibres. A Descobrir Catalunya hi vaig escriure articles més de territori, com les rutes pels castells de frontera de la Segarra o el conreu de l’arròs als aiguamolls de l’Empordà. A la Revista de Girona, editada per la Diputació, hi faig un perfil sobre un artista de la província de Girona, i a Alberes, un projecte molt bonic sobre l’experiència transfronterera entre l’Alt Empordà i el Rosselló, sempre escric a la secció Una mirada en el paisatge, amb fotografies de Jordi Puig. Intentem fer visibles els abusos del paisatge.
 
- I ara, per primera vegada, un text teu es porta al teatre, és així?
- Hi ha hagut la iniciativa, per part de Joan Vázquez, amic i dramaturg barceloní, de portar Eroica al teatre. Estic molt contenta perquè el proper 16 de novembre, a la Sala Gòtica de l’hospital de Sant Andreu de Manresa, es presenta una proposta de teatre llegit en diàleg amb un piano. Es fa en aquest espai preciós perquè l’acte està vinculat al nou projecte de cures pal·liatives de la Fundació Sant Andreu Salut: Cuidem la vida quan es torna delicada. Que un text teu prengui cos en un recital de música i paraula fa molta il·lusió. L’actriu és Gemma Amorós i la pianista Ana Oliván. L’acte és obert a tothom.
 
- Recentment et van atorgar la Beca Finestres, per estudiar l’exili europeu del 1940?
- Em permet escriure durant un any sobre l’exili dels intel·lectuals europeus l’any 1940, els que van passar per Portbou i van aconseguir arribar a Amèrica. Amb tanta informació no podia compaginar-ho amb la feina habitual i la beca m’allibera d’algunes tasques. Torna a ser un assaig narratiu, en aquest cas el context és quan el juny de 1940 França va firmar l’armistici amb els alemanys i els nord-americans van crear una xarxa d’ajut, el Comitè de Rescat d’Emergència, enviant Varian Fry a Marsella per aconseguir que uns 200 personatges de la intel·ligència europea arribessin als EUA. Va ajudar-ne més de 3.000, entre periodistes, exparlamentaris i polítics d’esquerres, fins que el mateix Departament d’Estat nord-americà li va retirar el suport perquè ajudava gent d’esquerres i ell mateix va haver de fugir per Portbou.