No he vist ni Saturday Night Fever ni Sunday Bloddy Sunday, però cada any a finals de novembre m’empasso la mateixa pel·lícula, Black Friday, un film de terror d’abast mundial. En conec el guió perfectament i encara que no està ben vist fer un espòiler, avançaré que, per qui no ho sap, s’acaba amb l’armari del personal ple de roba que no es posarà mai, aparells electrònics inútils i multitud de productes de bellesa. Ja és mala sort que, després d’anys ignorant tan assenyalada diada, quan decideixo aprofitar un descompte del 25% per comprar-li al meu xicot un viatge romàntic a Istanbul d’una setmana per a dues persones -pensava que l’altra persona seria, indubtablement, jo-, tot se n'anés en orris. Poc després de fer el pagament en línia, vaig rebre un WhatsApp del Nasi dient-me que ho deixéssim córrer, que necessitava un temps per reflexionar, que no se sentia lliure i coses d’aquestes... mig minut interminable de missatge de veu que vaig estar escotant compulsivament durant hores, fins que el vaig bloquejar a tots els dispositius, però ni això va calmar el malestar. Compartir les meves intimitats amb la intel·ligència artificial tampoc no em van tornar la serenitat. L’endemà, dissabte, a la nit, em va pujar la febre i per rematar-ho, la regla se’m va avançar al que seria un fatídic diumenge sagnant. No vaig poder sortir de casa en tot el cap de setmana.
Un cop tocat fons, vaig decidir deixar enrere el passat per començar una nova vida i aprofitar el Cyber Monday per canviar d’auriculars, de tauleta, d’impressora, de ratolí i és clar, comprar un nou telèfon mòbil que tingués una barbaritat de memòria RAM i IA d’última generació. S’ha de moure l’energia! Així ho vaig fer a primera hora de dilluns, però definitivament tenia els astres mal alineats: a la tauleta continuaven apareixent les mateixes propostes comercials de sempre, pels auriculars se sentien les mateixes cançons de la playlist i al flamant telèfon mòbil tenia els mateixos contactes. Havia caigut en la trampa de la compra compulsiva i això encara em feia sentir més desgraciada. La tristesa del buit d’una vida sense sentit em va conduir a la botiga on havia fet tot el dispendi per tornar-ho tot. Hi havia una cua enorme de gent amb cara desencaixada carregats d’aparells, que em van fer venir ganes de plorar. El noi que tenia al davant, amb una torre d’ordinador sota el braç, es va girar per oferir-me un mocador de paper. Ell també tenia els ulls entelats. Em va commoure. No ens van tornar els diners, però ens vam gastar els que ens quedaven consolant-nos mútuament menjant kebabs al Pita House. Un mes més tard, quan érem a Istambul, vaig rebre una trucada des d’un número sospitosament desconegut que, naturalment, no vaig respondre.
