Aquest no és el cas de la combatent política i social Cristina Farré i Agustín, autora del llibre de memòries Ho vam donar tot, presentat a la llibreria Murmuri en companyia de l’activista Anna Gabriel. Nascuda en plena postguerra al si d’una família represaliada, Farré ha dedicat tota la vida a lluitar contra el feixisme, la fam, el racisme, el patriarcat, la desigualtat i «aquest franquisme que no mor i no ens deixa acabar de ser». Essent una estudiant a la UB, participa en l’ocupació del rectorat i la defenestració del bust de Franco, fet que origina el tancament de la universitat i, per extensió, la declaració de l’estat d’excepció. Atreta per la lluita revolucionària, ingressa al Partit Comunista Internacional i, en un viatge de partit a Madrid, és detinguda, empresonada i torturada. Estant al penal de Carabanchel, promou la primera vaga laboral en una presó franquista. Quan al cap de dos anys surt en llibertat provisional, ella i el seu company de lluita i de vida, Manuel Valverde, ideòleg i secretari general del partit, passen deu anys vivint clandestinament en un barri a la perifèria de Barcelona, juntament amb els dos fills.
Posteriorment s’estableixen a Algèria, acollits com a refugiats polítics, on mantenen la militància: «En aquella època Algèria era la meca dels revolucionaris del món». Treballa com a redactora i locutora del butlletí de notícies en llengua castellana a la Ràdio Televisió Algeriana i exerceix com a corresponsal a Alger del diari basc Egin. Dotze anys més tard, la família reprèn el camí de l’exili a Colòmbia, on Farré imparteix classes de francès i traducció a la Universitat Tecnològica Bolívar. En una de les estades a Cuba, assisteix a la recepció de les despulles del Che a l’Havana des de Bolívia. Recorda com l’arribada va ser presidida “pel silenci més revolucionari que he viscut mai”. La tornada a Catalunya no es produeix fins al 1995: «Vaig retrobar la meva llengua, però no vaig reconèixer ni la gent ni el lloc. Vam tornar a casa sent uns indocumentats i uns apàtrides.» Reconeix que el rearrelament no va ser fàcil: «Em deien que tothom havia evolucionat i jo no. Per a mi, la majoria s’havia conformat sense haver-hi canvis substancials». Lluitadora incansable, s’implica en projectes de solidaritat i servei social. Cofundadora d’ELNA (Eduquem La Nostra Autoestima), ara fa de mestra de català a l’Associació de Dones del seu poble, a Sitges, i parla amb orgull de les cinc netes: «El meu pare no va poder ser metge, la meva neta és metgessa. Jo no vaig poder ser psicòloga i la meva neta gran està acabant psicologia». Sosté que mentre ens dominin la injustícia i l’opressió la revolució continuarà sent necessària. I que les utopies no n’hi ha prou amb somiar-les: cal construir-les dia a dia.
