El meu nom és Moctar Dabo, però tothom em diu Dabo perquè és més fàcil de recordar. Vaig néixer el 3 de març del 1969 a Mbour, un poble pesquer situat al centre del Senegal. Allà teníem una finca gran, com les típiques cases de pagès que hi ha a Catalunya, i camps de mango. També conreàvem cacauets i blat de moro. Al Senegal vaig estudiar Magisteri i treballava com a professor d’Educació Primària i formava part d’una cooperació amb altres professors i mestres de França, Bèlgica i Suïssa. Un any ens van convidar a unes jornades a França i amb els meus companys vam decidir quedar-nos-hi. Jo vaig viure tres mesos en una localitat de prop de Tolosa, però la vida allà era molt complicada. Un amic mestre em va comentar que un germà seu vivia a Barcelona i vam anar-hi. Hi vam estar tres anys treballant sense papers i vivia a Cornellà de Llobregat.
Durant aquesta etapa a Barcelona vaig conèixer la Sílvia, una metgessa a qui sempre estaré agraït perquè cada divendres li portava la roba bruta amb el tren i ella la rentava, ja que jo no tenia rentadora. La Sílvia vivia a Artés i un dia em va proposar que anés amb ella i les seves amigues a prendre alguna cosa i en aquella trobada vaig conèixer la meva dona, que era una bona amiga seva. La meva dona treballa a l’hospital Sant Joan de Déu de Manresa com a fisioterapeuta respiratòria, estem casats des de l’any 2004 i tenim dos fills.
A Manresa molta gent em coneix perquè vaig ser l’encarregat del bar-restaurant El Gris des del desembre de 2012 fins al febrer de 2016. Va ser una època molt bonica perquè es feia música en directe i cada dissabte hi havia concerts i DJ. Actualment, treballo en una empresa d’exportació de carn i soc l’encarregat de l’etiquetatge perquè domino diferents idiomes. Parlo el francès, l’anglès, el castellà, una mica l’alemany i altres llengües del Senegal. En referència al català, vaig estudiar al Centre de Normalització Lingüística Montserrat fins a obtenir el nivell B2. Vaig deixar-ho al cap de dos anys perquè va néixer el meu primer fill i era complicat compaginar-ho tot. Des de petit m’han agradat els idiomes perquè són la base de la integració. Si vas a un lloc i no parles gens aquella llengua no pots defensar cap idea que tinguis. I també és important perquè així la gent sap que estàs fent un esforç per integrar-te.
La meva família està repartida per diferents països: uns germans estan amb la meva mare al Senegal, dos germans viuen als Estats Units i els altres dos germans estan a França. Fa sis anys que no vaig al meu país, tot i que l’any vinent vull tornar-hi perquè la meva mare té 84 anys i m’agradaria poder-la veure.
A la societat es parla de racisme, però jo no l’he viscut en primera persona. Tot just al contrari, la gent és molt agraïda i em saluden pel carrer. Opino que la vida social no té preu i és molt bonic quan ens ajuntem trenta persones a casa i organitzem barbacoes on tothom porta alguna cosa per menjar. Tot el que tinc, que és la meva família i grup d’amics, és gràcies a Catalunya. No tinc la nacionalitat espanyola i només faré els papers el dia que ens puguem independitzar per poder tenir la nacionalitat catalana.
