-Què n’esperes de la propera actuació al Conservatori, amb obres de Juli Garreta?
-El meu primer contacte amb l’obra de Garreta va ser a través de Josep Maria Serracant. Actuaré amb el pianista Francisco Poyato, que em va apropar al repertori de cançó de concert o lied. En alguns concerts ja he cantat obres seves. Espero apropar la figura d’un compositor català a casa nostra i enriquir l’entorn d’on ell beu. De forma privada, a casa seva escoltava música del centre d’Europa i per això cantem Schumann en el segon bloc de l’actuació. El primer està dedicat a Garreta i l’enriquirem amb un parell de cançons de Pau Casals, amb qui eren amics i coetanis. I en el tercer, Ravel, perquè és un altre referent d’on li arribava la música. Garreta destacava per la seva harmonia que va des de la senzillesa fins a l’autenticitat.
Garreta destacava per la seva harmonia, des de la senzillesa fins a l’autenticitat
-Quina va ser la teva vinculació a la coral Font del Fil de la Mion-Puigberenguer?
-Hi cantaven tant la mare com el pare. Ella ho va deixar, però per al pare cantar era una passió. Ell sempre canta. A la Pirelli, si els companys no el sentien cantar li deien: ‘Valero, que et trobes malament’? Diria que l’afició pel cant em ve d’ell. Arran d’anar ells a la coral, m’hi vaig incorporar de nena. Un dia, la directora Maria Comas em va convidar a fer un curs de direcció, que em va permetre ser la seva ajudant. Als quinze anys, em cuidava dels tenors i els baixos. Quan ella va traspassar a causa d’un accident de trànsit, vaig agafar el llegat de la coral. En paral·lel, també dirigia la coral Ixent i treballava per a la Fundació Pere Tarrés dirigint les activitats lúdiques socials del cant coral, per exemple al Xup.
-I d’altres barriades?
-Quan Josep Vilaseca, de Viladordis, volia engrescar al jovent a cantar caramelles, em va contractar personalment, amb diners de la seva butxaca, per dirigir aquests cants. Assajàvem des de setembre al local de l’associació de veïns, que Vilaseca cuidava com si fos seu. Allà hi fèiem les nadales i les caramelles per Setmana Santa.
-Viure a la Mion t’ha donat una visió de barriada perifèrica, d’una Manresa no habitual?
-A casa, quan era petita, recordo que es deia ‘anem a Manresa’. Travessàvem una muntanya de fang que era el Puigberenguer i fins als anys vuitanta no es van asfaltar els carrers. Els meus pares duien espardenyes i unes sabates a la bossa. No m’ofèn, però és cert que hi ha una visió diferent si ets del centre o de la perifèria. Si una persona de fora ve a viure al carrer Pirineu buscarà instal·lar-se a la vora d’un familiar i amic. Així es creen els guetos, per sentir-se més segurs entre ells. Els meus avis van trobar un pis de lloguer i al cap d’uns anys van poder comprar un terreny per fer-se la casa. Reconec que m’he sentit diferent i quan deia que era manresana em feien adonar que provenia d’una barriada. Ara torna a passar el mateix i els joves hem marxat. Les cases es van fent velles i qui vol anar-hi a viure? Els qui arriben van amb una mà al davant i una altra al darrere. Es perpetua el problema.
A la Mion, travessàvem una muntanya de fang que era el Puigberenguer i fins als vuitanta no es van asfaltar els carrers. Els pares duien espardenyes i unes sabates a la bossa
-Quina va ser la teva experiència a l’institut Lluís de Peguera?
-Positiva, sobretot perquè provenia d’una escola de monges on només hi havia nenes i l’institut era mixt. I en segon lloc era dels pocs instituts en què feien el batxillerat experimental que em va permetre a tercer de BUP fer el batxillerat artístic musical, on vaig tenir de professor Josep M. Vilar, que va ser cap d’estudis de l’Esmuc. Una eminència, competent i que fa molta feina, encara ara, per exemple dirigint Incordis.
-Com és que et decantessis per la carrera de Dret? Has treballat d’advocada?
-Soc idealista justiciera. M’agradava la sèrie de l’advocat Perry Mason, que per a mi era la del martell, segurament perquè l’associava al del meu pare quan feia de fuster. A l’Ave Maria les companyes em deien l’advocada dels pobres, quan exercia com a delegada. Quan vaig començar la carrera de seguida vaig veure que no m’agradava, perquè no era la justícia que hi havia al meu cap. Això de ser innocent fins que es demostri el contrari era molt dur. Quan vaig acabar la carrera al 2000, vaig treballar al bufet del Marc Viader, un advocat molt honest. De secretària i tot seguit de passant. Ell es va oferir a fer-me la tutoria, però només vaig estar-m’hi sis mesos. Em donava permís perquè pogués anar a cantar a l’Orfeó Català. Va captar el meu vessant artístic i va entendre que no volgués acabar la passantia. Vaig aprovar unes oposicions que em van permetre fer de professora de música a l’escola de Sant Joan de Vilatorrada.
.jpg)
-Quan decideixes ser cantant d’òpera professional i qui t’hi va ajudar?
-El 2001 vaig fer el primer pas quan de la Marta que canta, Francisco Poyato em va obligar a canviar-ho per Marta cantant. Tampoc vaig pensar en l’òpera, sinó més aviat, en lírica clàssica. Abans d’entrar a l’Esmuc vaig fer un curs de lied a Capellades, que va suposar una inflexió en la meva vida. Gemma Romanyà era una mecenes del lied, que agradava molt a l’Assumpta Mateu i al Francisco Poyato. Tots dos em van dir que tenia veu per poder cantar i em van animar a inscriure’m a l’Esmuc, on vaig guanyar la plaça per poder ser alumne.
-Com vas anar agafant lloc dins d’aquest món tan tancat?
-No he tingut mai un mànager. He anat de boca en boca mitjançant les recomanacions. A l’Esmuc vaig conèixer molta gent entre alumnes i professors amb qui he fet bolos. Una cosa porta a l’altra. Et contracten per fer una feina i d’aquesta en surt una altra. He estat sota de la piràmide, però he anat treballant arreu. A Barcelona he cantant força música contemporània, he estat en grups de barroc i he fet òperes.
-Com vas col·laborar amb l’Orquesta y Coro de la Comunidad de Madrid?
-Perquè la Simfònica del Vallès va contractar per fer la novena de Beethoven, com a directora convidada, Marzena Diakun. Em va sentir cantant com a mezzosoprano de la novena i en acabar l’actuació em va proposar cantar la Missa in tempore Belli de J. Haydn a l’abril del 2024, a l’Auditori Nacional de Música de Madrid, que ella dirigia.
-Com va anar el teu debut i l’actuació al Liceu sota la direcció de Ros-Marbà?
-A veure. Vaig treballar al Petit Liceu des del 2008, que òbviament no està considerat com la casa gran. Això em va permetre fer alguna petita òpera com Els peus a la lluna, al teatre Lliure. Al Liceu com a solista només havia fet una petita col·laboració amb Cendrillon de Massenet. Enguany, he cantat com a solista en l’òpera Benjamin a Portbou, del compositor Antoni Ros-Marbà. És un mestre català internacional, que ha dirigit l’Orquestra de Berlín.
-Els crítics et valoren com una mezzosoprano molt professional. Et definiries així?
-Intento ser-ho. Sempre m’he considerat mezzosoprano malgrat tenir un timbre lleuger, que és on la tessitura de les meves cordes estan còmodes. Estic un to i mig per sota de les sopranos. A l’Oratori, podria cantar de segona soprano. Dins les mezzosoprano soc lleugera, no dramàtica.
-La teva especialitat va des de l’òpera barroca a la música contemporània?
-Les músiques antiga i contemporània, sobretot d’auditori, moltes vegades van de la mà. Tinc una veu versàtil que em permet cantar cançons dels brigadistes amb veu no impostada, sense abusar-ne. A la música contemporània es necessita sobretot lectura musical i si és d’avantguarda, atonal. He anat fent de tot, sense ser especialista en res.
.jpg)
-Quins han estat els teus rols operístics més característics i en quines obres?
-Vaig començar amb l’escola d’òpera fent d’Angelina a La Cenerentola de Rossini, que he cantat moltes vegades al Petit Liceu. I he fet la Carmen de Bizet, al Palau de la Música. M’ho vaig passar bé tot fent Tierra, a Los Elementos d’A. Literes. Una substitució puntual em va permetre està a Roma tot fent el rol de Dido, a Dido i Eneas de H. Purcell, amb el grup instrumental La Risonanza, dirigit per Fabio Bonizzoni.
-I les teves principals estrenes en repertori contemporani?
- Dins el repertori contemporani, he participat en diverses estrenes. En destacaria obres com Primary colors d'Agustí Charles; Lorca al Piano, d’Enric Palomar, a l’Auditori i l'òpera El Saló d'Anubis, de Joan Albert Amargós. He interpretat El diari, de J. Guinjoan, i he col·laborat en diverses produccions amb el grup instrumental BCN 216 en obres com L'armari en el mar, amb música de Josep Maria Mestres-Quadreny i guió de Joan Brossa. Interpreto obres de referència com El Amor Brujo de Manuel de Falla, les Folk songs de Luciano Berio, amb Murtra Ensemble sota la direcció de Xavier Puig, i l’emblemàtica Pierrot Lunaire, d’Arnold Schönberg.
-Quin ha estat el teu treball en d’altres gèneres musicals com el jazz i el folk i amb el Quartet Brossa?
-He intervingut com a artista convidada en la producció del Brossa Quartet de Corda, amb les cançons dels brigadistes, enregistrant un CD de repertori variat, amb gira per Catalunya, Espanya i França. Vaig acceptar el repte perquè és la música que cantava el meu avi. És un projecte del 2009 que va tenir molta tirada a França i Catalunya, i ara ha revifat amb els 50 anys de la mort del dictador.
-Què en saps del compositor Lluís Benejam i com vau anar a parar a la Universitat de Montevallo als EUA?
-Quan a Lluís Benejam Agell va faltar-li feina, va decidir crear una orquestra i provar sort a les amèriques. Va anar a espetegar a la Universitat de Montevallo d’Alabama, on va ser catedràtic i va fer classes de composició. Quan amb Josep Maria Serracant vam fer un recull de compositors catalans ens vam adonar que amb el sabadellenc Agustí Borgunyó, Benejam estava poc reconegut a Catalunya. Arran del primer CD que vam gravar sobre ell, quan es va complir el centenari del seu naixement el 1914, ens van convidar a Montevallo, on vaig conèixer el catedràtic Joseph Landers i quan va venir a Barcelona em va demanar que li cantés les seves obres i en vaig fer un concert a les SGAE, amb Guinovart.
-Quines col·laboracions fas amb l’Orquestra de Cambra de Terrassa (OCT 48)?
-Tinc la sort que em truquen habitualment. He fet concerts de Nadal, amb amplis repertoris i hem gravat un CD, quan el compositor Josep Maria Serracant, alumne de Manuel Oltra, va tenir molt interès a enregistrar la seva obra. Vam començar per la Doble 5 Suite. Conjuntament amb el pianista Albert Guinovart, el flautista Bernat Castillejo i l’OCT 48 hem participat en diversos concerts d’homenatge al mestre Oltra. catedràtic al Conservatori del Bruc, amb obra estrenada a l’Auditori de Barcelona i mestre de grans compositors.
.jpg)
Marta Valero Martínez va néixer a Manresa el 23 de juliol de 1976. El pare, Carlos, va néixer a Aliaguilla (Conca). D’ofici fuster, va fer d’operari a la Pirelli. La mare, Carme, prové de la ciutat de Conca. Va fer d’infermera al Centre Hospitalari i la Residència Montblanc. Tots dos van venir a Manresa d’infants. La Marta té dos germans, Carles i Eduard. Casada amb Joan Gomera, tenen dos bessons: Gina i Aren. Comença els estudis a l’Ave Maria del Poble Nou, on té de companya Núria Picas. Després passa al Lluís de Peguera i a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es llicencia en Dret, el 2000. Als sis anys va començar els estudis musicals fins al grau professional al Conservatori de Manresa, on es va diplomar el 1990 i el 1999 va obtenir el títol de professora de cant. Va acabar el Superior a l’Esmuc. Del 1997 a 2001 dirigeix la coral Font del Fil i el Cor Ixent, coral infantil de l’Orfeó Manresà. De 1999 a 2001 és membre de l’Orfeó Català. De 2000 a 2007, inicia l’experiència professional com a professora de cant a l’Escola de música El Mas, de Sant Joan de Vilatorrada. El 1999 fa un taller d’interpretació de lied amb Viviana Salisi a l’Esclat, que al 2001 i 2002 va perfeccionar amb Assumpta Mateu i Francisco Poyato a Capellades. El 2001 comença els estudis de l’Esmuc que l’obliguen a deixar les activitats del cant coral. Del 2002 al 2006 va ser tècnica vocal al cor de Guinardó de Barcelona i el 2004 membre del cor de la Catedral. La mezzosoprano catalana es va llicenciar amb matrícula d'honor en Interpretació de Cant Clàssic i Contemporani a l’Escola Superior de Música de Catalunya, (Esmuc) l’any 2006, essent de la primera promoció. Va participar en cursos d’interpretació teatral. De 2006 a 2008 va ser professora de cant a l’escola municipal de música de Callús.
Com a intèrpret, encara estudiant, de 1996 a 2000 fa de solista al Cor del Conservatori en obres com The ceremony of Carols, de Britten, i Glòria, de Vivaldi. El 2002 participa en el concert d’estudiants Eduard Toldrà i la cançó, a l’Esmuc. Del 2003 remarcaria Drumming, de Reich, a Vic, i el recital d’òpera i lied al IV Memorial Maria Comas de Manresa. El 2004 va participar en l’estrena de l’Oratori del Mil·lenari de Santa Maria d’Igualada. Amb veu dúctil ha unit musicalitat i expressivitat teatral al rol operístic de Dido, en l’obra de Purcell, Dido i Eneas, a l’Esmuc. El 2022 la va representar al Kursaal en substitució de Mireia Pintó. El 2005 intervé per Sant Jordi en el concert del quintet vocal Camerata Victoria, a la Cova de Manresa i Avinyó i representa l’òpera Lo Speziale de J. Haydn, al teatre Lliure de Barcelona i Der Rose Pilgerfahrt, dins la Shubertiada de Vilabertran. El 2006, Gloria de Vivaldi a la Sala de Cambra del Palau de la Música Catalana, Primary colors, d’Agustí Charles, en l’obertura de l’exposició Malèvitx, a l’Auditori de la Pedrera, Lorca al Piano, d’Enric Palomar. Estrena de l’òpera Il Re Pastrore, de W. A. Mozart, a l’Oller del Mas. El 2007, Elles, del cicle Joves Intèrprets de Catalunya a la Sala Polivalent de l'Auditori i Somiar i somriure, a la sala Barrades de l'Hospitalet, amb el pianista Francisco Poyato. Entra a L’escola d’òpera i fa d’Angelina en les representacions de La Cenerentola, de Rossini al teatre la Faràndula de Sabadell. Estrena l’òpera Saló d’Anubis, de Joan Albert Amargós al TNC. Des del 2008, es dedica a la professió de cantant. Becada per la Fundació Aragall participa en les seves classes magistrals. Durant uns mesos és membre del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Representa l’òpera Sor Angelica de Puccini amb La Faràndula de Sabadell. La seva versatilitat vocal li ha permès endinsar-se en altres gèneres musicals, com el jazz i al folk: Folk songs, de L. Berio amb el conjunt instrumental Murtra Ensemble, dirigit per Xavier Puig, al Teatre Zorrilla de Badalona. Del 2009 cal destacar la representació d’Il Barbiere di Siviglia de Rossini, en el rol de Rosina, al teatre Principal de Lleida. Al 2010 inicia les Cançons dels Brigadistes, amb el Brossa Quartet de Corda. Ha col·laborat sovint amb l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV), interpretant programes simfònics al Palau de la Música Catalana com Somnis d’una nit d’estiu, de Mendelssohn, el 2021, en què també participa en Il pianto della Madonna”, de Jordi Domènech, en poblacions com Manlleu o Igualada. El 2022 intervé en el Messies de Handel, amb l’Orquestra de Cambra de Vic. Amb l’OSV actuarà al Palau i l’Auditori de Sant Cugat amb la simfonia número 9 de Beethoven, el 2023, i col·laborarà amb l’Orquestra de Cambra de Terrassa en els Concerts de Nadal; amb l’ORCAM interpretant la Missa in tempore Belli, de Haydn a l’Auditori Nacional de Música de Madrid, el 2024. Ha participat en diversos concerts d’homenatge als compositors Manuel Oltra i Lluís Benejam. El 2025 destaca l’estrena de l’òpera Benjamin a Portbou, del mestre Antoni Ros-Marbà, al Liceu. Actualment també fa de professora de música al Pius Font i Quer a mitja jornada.
