Em dic Ferran Pintó Haro i tinc 29 anys. Vaig estudiar Psicologia i em vaig especialitzar amb
màsters en Neuromàrqueting i Ciència de Dades. Treballo com a analista de dades, una feina que
m’ha permès obrir-me camí en diferents contextos, i a partir d’aquest mes també faig de
professor de Recerca Quantitativa a la UOC. A finals de l’any 2022 tenia por d’establir-me
massa aviat i perdre l’oportunitat de conèixer món en profunditat. Vaig valorar diverses opcions i
vaig acordar amb l’empresa un trasllat temporal a l’oficina de Santiago de Xile amb certa
flexibilitat horària i de teletreball. Això em permetia mantenir una seguretat econòmica i
descobrir Sud-Amèrica. Vaig aterrar a Xile el juliol del 2023. El primer any vaig viure en un
casalot compartit amb altres joves d’arreu. Van ser mesos intensos, plens de viatges, plans
improvisats i descobertes contínues. Va ser una època de conèixer Sud-Amèrica d’una manera
vibrant. L’agost del 2024 vaig decidir baixar el ritme i canviar de residència. En aquesta nova
etapa, la meva relació amb la Coni –la meva parella xilena, a qui havia conegut l’any anterior– i
el temps compartit amb la seva família i amics m’han ajudat a submergir-me en els costums i
tradicions del país. He tingut l’oportunitat de viatjar molt. Després d’estar al Brasil, he conegut el
Perú, l’Argentina, Bolívia, Colòmbia i bona part de Xile. Des del Machu Picchu fins a la
Patagònia, passant per ciutats bullicioses, parcs naturals, salines, deserts, volcans, glaceres i illes
recòndites; cada viatge ha estat una experiència única.
La meva vida quotidiana a Santiago combina la rutina amb petits descobriments. Comprar fruita
i verdura al mercat és gairebé un ritual. Aficionat a la muntanya, m’he acostumat a enfilar-me
sovint al cerro San Cristóbal, un turó que em recorda el Collbaix, al centre de la ciutat. A
l’hivern, els dos dies setmanals que vaig a l’oficina faig el trajecte amb metro; la resta de l’any hi
vaig amb bicicleta. La quotidianitat també inclou la cuina xilena: empanades, pastel de choclo o
la cazuela. Els caps de setmana m’agrada passejar pels mercats, recórrer la Precordillera, córrer
pels carrers tancats al trànsit o cuinar algun plat especial. Sovint visitem els sogres a la seva
ciutat o ens escapem a descobrir regions desconegudes. El xoc cultural és notori. Diuen que la
manera de parlar dels xilens és la variant més difícil d’entendre de l’espanyol i puc confirmar-ho.
La once és sagrada –una mena de berenar-sopar amb te, pa i dolços–, els bombers són voluntaris
i és el segon país consumidor mundial de pa. Els xilens són patriotes però sovint infravaloren el
país, com mostra el mem “Somos el mejor país de Chile”. També sorprèn la privatització del
país: salut, educació o pensions estan en mans privades. I, tot i que els sous són migrats, els preus
del menjar, el transport i molts serveis quotidians són relativament semblants als d’Europa.
La idea de tornar sempre hi és, però no m’ha condicionat mai. Sabia que a casa hi podria tornar
quan volgués. Ara ja tinc data: el febrer del 2026 torno a Manresa, i aquesta vegada acompanyat
de la Coni. Viure a Xile m’ha obert els ulls a realitats i maneres de fer difícils d’entendre des de
la distància. Però aquesta experiència també ha tingut un preu: he hagut de renunciar a moments
familiars i socials importants que m’hauria agradat compartir. A canvi, he viscut experiències
úniques, només a l’abast de qui s’atreveix a sortir de la seva zona de confort. Tot plegat m’ha
permès créixer personalment i comprendre millor el món i a mi mateix. Mirant enrere, puc dir
amb convicció que va ser una de les millors decisions de la meva vida.
.jpg)
