El balç de Ribatallada

Avui ens fixarem en un d’aquests balços, el de Ribatallada, proper a la casa de pagès d’aquest nom (sens dubte, el cingle va donar nom a la casa). En aquest tall geològic es distingeixen clarament materials diferents que estan separats per una línia horitzontal que hem assenyalat a la fotografia, la qual ens indica un fet transcendental en la història de la conca geològica de l’Ebre, com veurem.
Com a roques sedimentàries que són, les de sota són més antigues que les del damunt; a la part baixa del balç trobem margues blaves d’origen marí procedents dels sediments argilosos que es dipositaven aquí quan aquest indret era al mar. Aquell mar ja no existeix, però a l’Eocè era com un golf allargat obert a l’Atlàntic i ocupava l’actual Depressió de l’Ebre fins a l’actual Collsacabra. Però en geologia res no dura per sempre: ara fa uns 37 milions d’anys es va tancar la comunicació d’aquell mar amb l’oceà, i com que el clima d’aleshores era càlid i sec, les pluges no compensaven l’evaporació d’aquell mar interior, que es va anar reduint mentre es feia cada cop més salat. Quan s’evapora aigua de mar arriba un moment en què precipiten les sals que conté, començant per les menys solubles: primer precipita el guix, després la sal comuna i a continuació la sal potàssica. La línia que veiem al cingle marca precisament la fi de la sedimentació marina i el començament de la precipitació de guix. En efecte, de la ratlla cap a amunt la roca conté una gran proporció d’aquesta sal, que per la seva procedència directa de l’aigua de mar s’anomena guix marí, cal dir que aquesta és una de les poques zones del Geoparc on aflora. Altres guixos de la comarca, com els de Súria i Sallent, tenen origen continental, en vam parlar en aquesta secció al número 361 (Guixeres de Súria) i al 385 (Forn de Cal Garrell).
És molt recomanable anar cap a la base del cingle, on a més de poder veure de prop les margues blaves, hi trobarem nombrosos blocs de pedra de guix caiguts de la part alta. És un material realment bonic, s’hi combina el blanc i el gris clar i té aparença de marbre, però la seva duresa és baixa: es ratlla amb l’ungla i deixa una ratlla ben blanca. A pocs metres del balç, sota el camí, són visibles les restes d’un antic forn de guix de planta quadrada, semblant a una teuleria. La pedra s’arrencava d’uns metres més amunt, es posava al forn i es coïa amb foc de llenya, per obtenir guix per a la construcció. La pedra de guix està formada principalment per sulfat de calci hidratat, però les seves molècules estan lligades a les d’aigua formant una xarxa molt sòlida que només es trenca a partir de 120 ºC. En aquest procés l’aigua es desprèn en forma de vapor i s’obté el guix cuit, el qual reduït a pols i barrejat amb aigua forma una pasta que en poca estona s’adorm, s’endureix en un procés invers al de la cocció i torna a ser sulfat hidratat.