A mitges

Una ventada esberla i aterra la branca d’un arbre en plena plaça de Sant Domènec. On un foraster diria que el vent ha trencat una branca, un manresà diu: S’ha migpartit una branca. Els manresans no quedem. Diem: Hem mig quedat. En comptes de dir que hem iniciat una relació, diem: Estem mig sortint. No diem d’algú: És la filla de la seva cosina. Diem: Són mig parents. En un cafè, per esmorzar, no demanem un entrepà: en demanem mig. No som creients ni deixem de creure: creiem a mitges. També les parelles són fidels, a mitges. No és d’estranyar, per tant, que políticament sempre ens quedem a mitges: plans de xoc, el futur del convent de les Caputxines i de la fàbrica dels Panyos... Hi ha qui diu que això és cosa de les ciutats mitjanes. El meu gat em diu que ell també hi està d’acord, però només a mitges.