Un altre any, el mes d’octubre
els manresans desvagats
l’acabem traient el fetge
per la boca i els costats,
ja que no podem dir fava
pel munt d’actes programats.
Que si fan Tocats de Lletres,
l’Ecoviure, que si el Clam,
que si la Mediterrània...
Tots els mitjans tiren l’ham
i hi piquem com uns ganàpies.
De cultura tenim fam
però no atrapem el ritme.
Qui no se sent estressat?
Qui pogués tenir algun dia
el do de la ubiqüitat!
Mentre aquest gran do no arriba
conformem-nos amb Tots Sants:
reposem i fem memòria
dels que se n’han ‘nat abans,
i amb panellets i castanyes
fem-ne festa xics i grans
assaborint bé la vida,
que som un buf, uns instants.
Tot s’acaba en aquest món,
fins i tot la paciència
de Junts i de Puigdemont.
Tal com em deia un amic,
a tu, lector, t’ho transcric:
... Que el viure són quatre dies
i entre penes i alegries
s’escola el nostre destí.
Cada dia pot ser festa.
Paladeja el temps que et resta.
Ja et vagarà de dormir.
... Que en aquest món tot s’acaba
com el bon vi i el bon cava,
res no dura eternament.
I abans la mort no m’agafi
escric el meu epitafi
fet amb tres versos només:
«Aquí reposa burleta,
un versaire mig poeta,
que no dona per a més»,
com jo, el Gaiter del Calders.
