–Quin record teniu de la Guerra Civil?
–Sé que uns veïns ens van robar el menjar que hi havia a casa: patates, gra, que teníem de reserva per passar l’hivern... També verdures i raïm que l’avi venia a la Plaça Major. Ens vam quedar sense els camps de regadiu i a darrera hora, fins i tot ens van prendre la casa. Quan tenia quatre anys, el 21 de desembre de 1938, vaig veure el primer bombardeig de l’aviació franquista contra la població civil de Manresa. Tocaven la sirena i al cap de poc ja van aparèixer els avions. Recordo perfectament la mort de dues nenes a la pujada Roja, que vivien a costat de casa. Venien de col·legi i van quedar completament destrossades. La meva germana em va tibar per les cames per treure’m de la zona, ja que estava exposat, i vaig quedar colgat de runa. Només vaig tenir temps de veure unes ratlles blaves dels avions. Recordo bé la metralla i com ens van caure les bombes a sobre. De la retirada republicana en tinc la vaga visió de sentir alguns comentaris de soldats comunistes que volien escapar-se per Puigcerdà.
«Al bombardeig de 1938 recordo la mort de dues nenes a la pujada Roja. Van quedar completament destrossades. La meva germana em va tibar per les cames i vaig quedar colgat de runa»
–De l’etapa de mosso a Bojons donant de menjar als bous en teniu algunes anècdotes?
–Hi vaig estar entre els sis i els tretze anys. Com que era petit d’alçada, entremig dels bous gairebé no em veia. Recordo un dia que un bou molt gran em va donar una cornada per entendre que li estava prenent el menjar. Em va tirar dalt la menjadora i vaig quedar boca avall. Em vaig pensar que m’havia fet molt mal, però no me’n sentia. Em va fer la impressió que a la bèstia li va saber greu el que havia fet perquè se’m va posar al costat per llepar-me les ferides. M’havia arrencat els pantalons i vaig quedar totalment despullat. La majordoma es va posar les mans al cap! Sempre dic que he tingut set vides com els gats.
–Quina va ser la vostra feina a l’empresa Micsa-Construcciones Berau?
–Feia tot tipus de feina relacionada amb l’ofici de paleta. Recordo haver fet previsions d’escales a cop d’ull. Alguns arquitectes de renom no han sabut fer determinades escales i me les han encarregat a mi. Hi havia algun aparellador que era incapaç de fer un graó. Després de canvis de caps, la Micsa se’n va anar a l’aigua. No vaig voler que em despatxessin i vaig decidir plegar.
–Després vau treballar a la fàbrica dels Polvorers?
–Sí, muntant quadres de telers. Per exemple, portava 40 telers que pesaven 4.000 quilos cadascun, per fer catifes que duien després a Tarragona. Com a paleta, feia les feines de manteniment de la fàbrica. Una de les meves obsessions era recuperar la turbina, ja que feia anys que no anava. No vaig parar fins que la vaig tornar a posar en funcionament.
Cots i Claret
–L’empresari Claret us va demanar que ensenyéssiu l’ofici de paleta al fill arquitecte?
–Quan va acabar els estudis d’arquitectura el fill del Claret (de la Constructora Cots i Claret), per indicació del seu pare li vaig ensenyar l’ofici i efectivament vaig aconseguir que en un any fos un paleta de primer nivell. Mai no he tingut un jove aprenent que s’hagi enfadat amb mi. Estava content de poder-los ensenyar els meus coneixements i tots els aprenents que he tingut sempre em van respectar molt. Cal saber manar, que no és gens fàcil. Jo sembla que no hi soc, però sí que hi soc!
«Manar no és gens fàcil. Jo sembla que no hi soc, però sí que hi soc! Tots els aprenents m’han respectat molt.»
–Què va passar amb una de les portes de les Dominiques?
–A les Dominiques sempre em venien a buscar per fer els treballs més complicats. La porta que dona al carrer Dos de Maig era una mica difícil de posar. Ja tenia calculat com havia d’anar perquè quedés a nivell del carrer. Vaig estudiar fer baixar els ferros perquè anessin al mateix nivell. El responsable de les obres em va dir “Així és com ha de quedar, Maurici”. El company que anava amb mi va quedar mut i va marxar.
–En una altra ocasió, però, el Claret us va cridar l’atenció, oi?
–Sí, estàvem construint una casa molt seriosa a Barcelona, d’onze pisos d’alçada, a tocar de plaça d’Espanya amb Gran Via, i alguns treballadors es van deixar coses per ajuntar. A l’encarregat li va dir que si calia comprar una gàbia nova no hi havia problema, però la va comprar tan petita que no hi podíem pujar. Li vaig dir que si ell es veia capaç de pujar-hi, jo també. L’endemà en va portar una de més gran i es va acabar el problema. L’alçada no m’ha fet mai por, així que sempre m’enfilava per tot arreu, però cal treballar amb seguretat. Quan s’està fent una feina no s’ha de pensar en res més.
Obres
–Quines restauracions destacaríeu com a més significatives a Manresa?
–Recordo que, arran d’una idea de l’aparellador Vilanova, em van encarregar als anys vuitanta una gran imatge dibuixada d’una fulla davant la portalada de l’antic edifici dels jutjats, a la baixada de la Seu, que vaig signar com a M. M, basant-me en la imatge de l’ombra d’un ocell que es projectava a la basílica. També vaig refer les gàrgoles de la Cova, les flors de la Casa Lluvià, les baranes centrals del Casino o les escales del pavelló nou del Congost. Em va agradar molt poder restaurar l’església de l’hospital de Sant Andreu.
–Quan es va remodelar el parc de la Seu havíeu vist ossos de l’antic cementiri?
–Abans que l’actual cementiri fos traslladat el 1847 a la zona del Congost, Manresa tenia des de feia segles el seu cementiri principal a tocar de la basílica de la Seu. Durant el segle XX es va remodelar el parc i mentre fèiem les obres de refer els dipòsits vells, amb nous desaigües, i la construcció de noves baranes perquè no s’ensorressin, vam trobar tot un seguit d’esquelets que els experts van dir que podrien haver estat enterrats el 1854, quan es va produir una important epidèmia de còlera a la ciutat. Tot el voltant de la Seu era ple d’ossos grossos i els responsables municipals i religiosos ens van fer construir una rasa per encabir-los tots, al voltant de les parets del parc, sota les ordres de l’aparellador Vilanova.
–Quin record teniu de la restauració de l’església de l’hospital de Sant Andreu?
–Em van encarregar la remodelació de l’església. La dificultat principal era girar l’altar des del qual es deia la missa. Fins aleshores, el capellà la deia d’esquena als fidels, però a partir d’un moment determinat s’havien d’adreçar al públic de cara. Vaig haver de canviar la taula que tenia més de cent peces, molt petites. Era una feina que m’agradava perquè sempre he estat molt detallista. Vaig desfer les peces, una a una, sense que se’n trenqués cap i les vaig haver de muntar de nou, però girades. També vaig fer-hi els terres nous. Un dels millors arquitectes de Manresa, Josep M. Esquius, em va dir: “Saps què, Maurici, tu mateix!”. Em considerava un bon paleta i sovint em demanava l’opinió. Mossèn Boqué, el capellà de l’església, va quedar molt content. Dins la llosa de l’altar hi vaig posar un diari del dia que van designar el rei, una moneda del general Franco i les inicials del meu nom: M. M.
–Quin treball específic vau fer amb les gàrgoles de la Cova?
–Érem uns quants paletes i treballadors, però els responsables de les obres sempre em guardaven les imatges més complicades. En primer lloc, m’acostumava a mirar les fotos, per després dibuixar les cares corresponents. Un cop fetes, encara les havia de refinar. N’hi ha de molt diverses i algunes són un mixt entre bèstia i persona. Vaig haver de fer les motllures i tot el que convenia.
–Concretament, què vau restaurar de la casa Lluvià?
–És la que hi ha davant del Casino, que molt manresans de la meva època confonien amb la torre. Vaig restaurar tota la pedra picada i guardo un bon record de les floretes dels balcons de la casa, que per la seva naturalesa requerien un treball molt especialitzat.
–Vau restaurar l’escala principal del Casino?
–Sí. Vaig fer tota l’escala de davant del Passeig, amb les noves baranes, els graons i després la vaig polir. Per a mi, aquesta feina era com fer pa amb oli. Als darrers anys de treballar a Cots i Claret em van encarregar posar les quatre pilones del Pere III, davant del Conservatori i davant la cruïlla del carrer Guimerà amb l’església de Crist Rei.
–Quines dificultats plantejaven les escales del nou pavelló del Congost?
–Recordo que em va tocar fer les qüestions més complicades com els vestidors i algunes de les escales de les grades, que eren una mica de mal comptar, però van sortir molt bé.
–Com vau transformar la sala d’exposicions de la Plana de l’Om?
–Històricament aquell local havia estat una posada, on a baix reposaven els animals, amb les seves menjadores i a dalt els carreters. Vaig haver de restaurar la part de baix del que havia estat un estable, amb un ciment especial, que havien aconseguit d’altres llocs. Recordo que aquesta rehabilitació total de l’edifici es va fer l’any 1989.
Montserrat
–Recordeu alguna situació especialment delicada que us toqués resoldre?
–Quan fèiem unes obres al camí de Sant Miquel a Montserrat, hi havia un mur que feia mala espina. No hi podia entrar cap màquina i es va anar omplint d’aigua, alhora que s’obria una gran esquerda. L’arquitecte Esquius em va demanar l’opinió i el vaig advertir de la dificultat de l’obra, ja que podia baixar tot cap a la via del funicular i la Coveta. Vaig fer un forat a fora i amb un tirant vaig assegurar que no pogués marxar més de sota. Més a munt, amb una jàssera vaig aconseguir que fes un contrapès cap dins, per tal que li tragués molta força cap fora. Un cop assegurat, vaig poder treballar bé per resoldre el problema, reforçant els pilars.
–Com va anar la restauració dels quinze monuments del rosari montserratí?
–Va ser una feina que ens va omplir d’orgull, feta a proposta de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte Eduard Fusté de Nicolau. Les obres de restauració de neteja del marbre i la pedra de les escultures van començar el mes de maig i van acabar el setembre de 1999. Se’n va fer càrrec la Constructora Cots i Claret i personalment vaig treballar en la segona fase, sobretot en les peces de bronze que formen part d’alguns misteris del camí de la Santa Cova. Son quinze conjunts escultòrics realitzats arquitectònicament entre el 1896 i el 1916. A baix, hi ha els misteris de glòria, amb participació d’Antoni Gaudí i Josep Llimona, amb un total de cinc obres i cinc misteris de goig. A dalt, hi ha els cinc misteris de dolor, el quart de l’arquitecte Joan Martorell i l’escultor Venanci Vallmitjana. D’altres obres són de Josep Puig Cadafalch i Enric Sagnier.
–Alguna altra particularitat? Qui pagava els misteris?
–En aquesta obra del camí dels Degotalls vaig treballar el ferro forjat, que no es rovellava. Hi vaig fer cinc monòlits que pagaven famílies econòmicament potents, patrocinadores dels misteris, algunes de les quals hi deixaven inscrites les seves inicials, mentre els monjos s’emportaven el 10% de benefici.
Maquetista
–D’on sorgeix l’interès dels darrers anys per la maquetació de tines i obres de pedra seca?
–De petit n’havia fet alguna per a la meva germana, que vivia a la barriada dels Corrons i que va morir fa un mes. La construcció de pedra seca, que està a sol i serena, encara aguanta. Un cop jubilat m’he dedicat a treballar maquetes de tines, especialment les de les Solanes, que és un conjunt format per onze tines circulars amb dues barraques auxiliars i les tines dels Tres Salts, formades per un conjunt de set tines alineades i una barraca, situades a la riera de Mura, dins del municipi de Talamanca, que ara es conserven a la residència Bon Repòs de Súria, conjuntament, amb la maqueta d’un castell de prop de Girona, datat el 1714. M’interessava el color de les pedres blaves, que anava a buscar expressament a la riera de Rajadell i a Coll de Merolla, més amunt de Gironella. També buscava cairons que servien als pagesos per guardar més temps i més net el vi. Vaig construir un pessebre, que va estar molt temps exposat al local dels boletaires a la carretera de Vic. També vaig fer diverses maquetes de masies i cases pairals que he anat regalant als familiars.
–Una de les vostres aficions ha estat el viatjar. Us ha servit?
–I tant. De sempre m’ha agradat viatjar. Penso que no hi ha cap país que no tingui coses bones. He viatjat pràcticament per tot Europa. M’agradava molt anar al Marroc, on tenen el millor marbre del món i un menjar excel·lent. Turquia és el país que més m’ha agradat, sobretot pel comportament de la gent, ja que ningú no et demana res. Al mercat de les espècies d’Istambul pots passejar-hi tranquil·lament. Des de Canadà a Tailàndia o de la República Dominicana a Mèxic... Ara bé, a Egipte és per anar-hi un cop i prou, perquè fan de tot menys pencar. Vaig fer el creuer pel Nil, al voltant del qual el govern es va gastar molts milions per fer un gran canal per potenciar el regadiu. El resultat és que no va interessar ningú, de manera que ha quedat tot deixat i abandonat. Això sí, és ple de militars armats fins a les dents.
–Com és la vostra vida a la residència Bon Repòs de Súria?
–Estic molt bé, ja que tothom m’aprecia molt. És tant o més net que un hotel de cinc estrelles. N’estic molt content. En gimnàstica he tingut una gran professora, que m’ha permès tornar a caminar. Les mestresses fan molt bé la seva feina.
El perfil
Maurici Majó Claret va néixer a la pujada Roja de Manresa el 22 de maig de 1934. D’avis pagesos, recorda que durant la Guerra Civil els ho van robar tot “uns veïns que eren d’extrema esquerra”. El pare, Esteve Majó Font, feia de pagès i treballava a jornals al camp; i la mare, Maria Claret Carulla, va treballar bastants anys a la fàbrica dels Polvorers, com també una seva germana. Més endavant, la mare va treballar a les fàbriques blanca i vermella de Sant Pau. Era el sisè de set germans. Amb cinc anys ja collia olives d’alguns pagesos. Però estaven a la ruïna i als sis anys va haver de marxar de casa, “quan un senyor va demanar per mi. Em vaig acomiadar de la mare, que em va arreglar una mica per marxar. Vaig estar tres anys a tornar-la a veure”. El van portar a una casa de pagès entre Santa Maria d’Oló i l’Estany, on va començar a treballar guardant el bestiar. Després, amb una nena de vuit anys el van fer anar des d’Avinyó fins a Bojons, per una carretera que anava a Vic. La mestressa es va estranyar que fos tan petit, però l’endemà li va ensenyar a guardar bestiar (vaques, cabres i bous de cinc-cents quilos). “Una vaca em va agafar de cap d’esquila. Em van avisar: si t’empaita, t’aplanes a terra. No hi vaig ser a temps i em va aixecar uns quatre metres, però no em va fer res. L’endemà em vaig enfilar dalt d’un pi”. Al cap de dos dies se la van emportar per matar-la”.
Al cap d’uns anys retorna a Manresa. No pot estudiar, però aprèn a fer parets de pedra seca i de vinya fins que va al servei militar. Va estar a la secció d’artilleria de Montjuïc i un parell de mesos a Roses, “on vaig fer guàrdia a les noies del tinent, i també a la dona del comandant”. Després el van destinar al Port de la Selva. Va aprofitar el temps construint murs de parets de pedra seca al camí de ronda. Continua el seu interès per les vinyes, que des de petit ja havia conreat a casa dels pares. Acabada la mili, es va col·locar de paleta a casa de Moisés Escolà, “amb qui vaig aprendre molt”. Després va estar quinze anys a l’empresa Micsa-Construcciones Berau, on de seguida li van posar aprenents a qui ensenyava perquè sabessin bé l’ofici. Quan l’empresa va fer fallida, va anar als Polvorers, d’on va passar a Cots i Claret, on va estar-s’hi pràcticament trenta anys fins a la jubilació, l’octubre de 1999. En aquesta empresa va fer les seves obres més importants: les gàrgoles de la Cova manresana i la renovació de l’altar de l’església de l’hospital de Sant Andreu, que es va beneir el 1975. Va restaurar la Casa Lluvià i el Casino, on va construir l’escala de l’entrada principal, i també les escales i les grades del nou pavelló del Congost. En la rehabilitació de l’edifici cultural i comercial de la Plana de l’Om, Majó va tenir un gran protagonisme i l’empresa va rebre el premi nacional Construmat’89. La darrera obra que va fer, de la qual està molt content, va ser la restauració dels misteris del camí de la Santa Cova, a Montserrat, el 1999. Després va reprendre el treball com a maquetista, especialment en la reproducció de tines i obres de pedra seca. Actualment viu a la residència Bon Repòs de Súria.
